Comencem pel començament: tot és per fer, i de lerrouxisme, mite i realitat decisius d'ahir i avui, no en sabíem res de res. D'un adjectiu imprescindible, per entendre'ns, no en teníem destriats ni origen, ni família, ni descendència: d'on ve, o on va; d'on venim, o on anem.

El professor Joan B. Culla i Clarà, solter i amb pis propi, educat i llarg, ha escrit El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923), després de vuit anys d'estudi. I els qui el coneixem sabem que és dels qui estudia el metro i, si freqüentés més senyores i senyoretes de les que ja freqüenta, faria fitxes en la pausa entre el pessic i la mossegada.

El llibre no es pot llegir encara perquè, ni que sembli mentida, a una obra essencial sobre un fenomen essencial no sobren els editors interessats.

-És molt llarga -es veu que diuen, com si el càncer que ens representa el lerrouxisme no meresqués tanta llargària com la que li dóna Culla; i molta més. He parlat prou amb Culla -me'n va explicar una del Lerroux que m'agrada: deia Lerroux: "els obrers tenen raó fins i tot quan no en tenen"- i he llegit potser tot el que s'ha publicar amb motiu de l'aprovació de la tesi esmentada.

I me'n resulta que no té importància si el lerrouxisme va ser propiciat pels espanyols per desmanegar-nos una vegada més: l'estrany seria que no ho fessin, és el ser paper en el món, i ben fet que fan si no els en privem. El que sí que ens ha d'importar és l'èxit multitudinari que va tenir el lerrouxisme entre els catalans; i quan dic catalans, vull dir indígenes, animals d'història, llengua i cognoms catalans (multitudinari i puc dir que estable: un barber que em pelava fins que es va jubilar, fa vuit o deu anys, i que poc podia haver conegut personalment Lerroux, era lerrouxista entusiasta: al costat de convençut d'esquerres, a més de catalanista indubtable).

Obrim, doncs, els ulls i prou gemecs de cornut: el lerrouxisme és un càncer típicament català i no pas inoculat pels espanyols, que es limiten a fomentar-lo. És cosa nostra. Si ha estat i és cosa nostra, és de gallines atribuir-lo als espanyols.

Es veu que el lerrouxisme no va néixer d'una operació imaginada pels de sempre per mantenir-nos amorrats al fang. És segur que, una vegada engegat, Madrid va aprofitar l'ocasió, com sempre i ben fet que fa, per mantenir-nos amorrats al fang. I és seguríssim, i ja ha estat documentat, que el lerrouxisme és un fenomen nostre, com la paella o els canelons. I aquí sí que cal que ens escandalitzem: com pot un país, una nació, ser tan covarda, tan indigna -tan barata- per permetre que ens mantinguin encadenats amb materials fabricats per nosaltres mateixos.

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de transcripció i compilació del col·lectiu Contrastant