Som a l'any 2017. Vivim en un món convuls on el capitalisme triomfant no té rivals ideològics. S'ha imposat el relat de l'acumulació i creixement econòmic, de les desigualtats i l'explotació de la natura. Els mitjans de comunicació, la ideologia del consumisme, la democràcia liberal, les empreses, difonen el discurs de que no hi ha alternativa.
Ara per ara el capitalisme sembla no tenir aturador ni rival a curt i mitjà termini. Des de l'emergència de la Revolució Industrial, la il·lustració i el naixement de l'estat liberal basat en la separació de poders i la democràcia d'arrel grega, el capitalisme s'ha anat consolidant i superant totes les seves etapes: capitalisme mercantil, industrial, financer, globalitzat....El desenvolupament de les forces productives, la fi de les barreres comercials, l'aparició de noves tecnologies, i la caiguda ideològica del comunisme, han deixat via lliure al capitalisme per a seguir desenvolupant-se sense límits.
Avui, cap ideologia té força suficient per a qüestionar el capitalisme com a sistema social dominant. L'aparent esgotament de les forces polítiques que sostenen el règim capitalista ( socialdemocràcia, liberalisme, conservadurisme...) és ràpidament suplit per noves coalicions impulsades pels laboratòris de l'economia neoliberal. França, Alemanya, EUA, Holanda, Espanya....han estat els països on la crisi del sistema polític havia esfondrat el clàssic sistema de partits però ràpidament s'han impulsat recanvis polítics que han rellevat l'antic sistema i s'ha segellat de nou el règim capitalista sense fissures.
Les diferents famílies ideològiques vinculades a l'anarquisme i al comunisme són avui irrellevants arreu del món i l'ecologisme polític ha sobreviscut en alguns països perquè ha evolucionat a posicions liberals i s'ha disfressat de capitalisme verd. La socialdemocràcia ja no existeix enlloc com a tal, simplement ha mutat a un capitalisme de mercat que aplica les mateixes receptes neoliberals que els partits de dretes. A Catalunya, Espanya i Grècia també els nous partits nascuts a les places i carrers a causa de la crisi econòmica, s'han vist abocats a aplicar les mateixes polítiques neoliberals. La manca de suports populars i sobretot la manca de quadres i assemblees organitzades, han convertit aquests moviments en simples marques electorals incapaces de plantar cara al capitalisme.
Cal acceptar-ho, el capitalisme triomfant és hegemònic. I per desplaçar-lo no n'hi ha prou amb agitació política o amb política institucional, ni tant sols amb accions directes o amb lluita armada. Cal una revolució ideològica d'abast històric, i cal per tant un procés històric capaç de construir un relat alternatiu i que almenys pugui plantar cara i posar unes bases noves que ens ajudin a qüestionar l'actual sistema capitalista, responsable de la devastació ecològica del planeta i de les enormes desigualtats socials que hi ha entre les persones.
Sóc del parer que la sortida és en un triangle ideològic que ha de confluir i que en part ja ha estat formulat i desenvolupat. És l'hora d'agafar les propostes recollides per Murray Boockchin ( ecologia social) per Michael Lowy ( Ecosocialisme) i per D'Euabonne, Shiva, Mathai... ( ecofeminisme) i bastir un relat ideològic que desplegui un programa ecologista, socialista i feminista capaç d'arrelar i qüestionar l'hegemonia del capitalisme. Grans pensadors com Chomsky, Castro, Sampedro, Sacristan, Riechman....o activistes com Yayo Herrero, , Berta Cáceres ( asassinada l'any 2015) ja han posat les bases per a desplegar un programa polític i social basat en una agenda històrica que ha de poder erosionar el poder del capitalisme i construir una alternativa viable.
Cal agafar tota la base teòrica del marxisme desenvolupada pels clàssics ( Marx ,Engels, Lenin, Trotsky, Gramsci....) i relligar-la de nou amb les tesis d'arrel llibertària i amb base científica ( Koprotkin, Reclús, Proudhon....) En definitiva, és imprescindible que avui i ara Marx i Bakunin trobin un punt de reconciliació per fer front al col·lapse ecològic, ja sigui en forma de canvi climàtic o d'esgotament dels recursos.
I tot aquest bagatge teòric cal empeltar-lo amb les experiències pràctiques que s'han intentat dur a la pràctica, malgrat que aquestes hàgin fracassat. És vital una mirada històrica i crítica que reculli el bo i millor de cada experència i sobretot que n'analitzi les errades ( URSS, Ioguslàvia, socialdemocràcia escandinava, Cuba, Xina, Alemanya i bloc de l'est, Índia, Algèria, Egipte, Kibuzz a Israel.....) que van fer col·lapsar els sistemes comunistes. La gestió burocratitzada mitjançant cúpules tècniques i jeràrquiques va esdevenir un fracàs monumental, però és evident que hi ha marge per explorar noves formules mixtes que plantin cara a la devastació ecològica que genera el capitalisme.
Les divisions seculars, el sectarisme rampant, les frustracions permanents i altres elements divisionistes, no han de ser un obstacle per a poder bastir aquest Bloc Històric Dominant tant necessari. Arreu del món es van desplegant petites alternatives que mica en mica poden anar forjant/se i fer-se poderoses. Un de les experiències més reeixides és el Confederalisme Democràtic formulat pel PKK i el líder kurd Abdulah Ocalam.
Una proposta que integra justícia social, feminisme, ecologia, laicisme, respecte a la diversitat religiosa, cultural, política, i que s'està aplicant en un context de guerra, devastació ecològica i feixisme religiós com és l'Orient Mitjà. Però hi ha altres experiències que s'han anat desplegant, malgrat les contradiccions i limitacions, i que són una bona base per anar explorant vies alternatives: Kerala, Chiapas, Euskal Herria, Equador, Cuba, Venezuela, Bolívia, Suècia...
Els Països Catalans són en un moment històric atès que en els diferents territoris hi ha processos en marxa que estan erosionant l'hermètic ordre del 78. A Catalunya, el procés d'independència ha estat una sotragada històrica que ha democratitzat la societat catalana i ha fet aflorar nous reptes; el repte climàtic, energètic, ambiental, social, a què ens enfrontem només pot ser afrontat des d'una revolució ideològica i cultural que desplaci l'hegemonia del capital. El procés constituent serà l'oportunitat històrica per a canviar-ho tot.
També al País Valencià i a les Illes hi ha governs d'esquerres que després de dècades d'hegemonia espanyolista i dretana, estan contribuïnt ( potser sense pretendre-ho ) a reforçar la consciència nacional, ambiental i social de territoris que la constitució espanyola prohibeix federar-se.
Malgrat que el grau de consciència ambiental és molt feble i que les bases ideològiques del capitalisme continuen ostentant una hegemonia indiscutible, com sigui, ha arribat el moment de fer foc nou en tots els sentits. I nosaltres, l'esquerra independentista, tenim el deure de ser palanca de canvi, motor i tensor d'una revolució ideològica que des del nostre territori projecti al món un futur d'esperança. En aquest sentit és una esperança l'escola d'estiu d'enguany que la CUP organitza a Vilanova, on tindrem l'oportunitat de debatre sobre els límits del planeta.