Després d’aquests anys ominosos que la voluntat ciutadana ha estat conculcada per la més grotesca de les ficcions, ha arribat—com tot arriba i tot arribarà—el moment augural en què ha pogut fer sentir la seva veu.

I el poble ha parlat.

Ha parlat amb el llenguatge simple i la veu clara amb què parlen els déus i els infants. Ha parlat, també, amb la veu tonant amb què parlen els déus i les forces còsmiques.

I quan el Poble llença la seva veu de tro, després d’haver retrunyit set dies i set anys les trompetes bíbliques, s’esfondren les muralles més altes, trontollen els palaus dels tirans i el ressò traspuador fa passar una angoixosa frisança per les arcaiques figures dels retaules de les cambres dels monarques.

Quan el Poble hi posa el cor—aquest tresor infinit de bondat i de noblesa—es guanyen les eleccions, com per via de miracle: contra les coaccions governatives, contra la insídia i la calúmnia, sense organització, sense diners, sense interventors, sense repartidors de candidatures, sense enganxar auques de rodolins per les cantonades.

Quan el Poble hi posa el cor, els mercaders de la política han d’enfonsar el cap en el llot de la pròpia ignomínia i s’han de rosegar les ungles, esmolades per a millor arrencar-li els esqueixos de la seva carn, que havien dut fins ara impunement a llurs boques insaciables.

I perquè el Poble hi ha posat el cor, tu, germà Gabriel Alomar, alta i serena consciència civil de les nostres terres catalanes, antena erecta en la roca que s’avança mar endins, detectora dels més subtils batecs de l’esperit universal, tu, que quan tots callàvem en l’hora ignominiosa—com una veu que clama en el desert—digueres la sola paraula que podia redimir-nos del nostre oprobi, i has tingut el cívic ardiment d’assenyalar-nos el definitiu perill de la nostra derrota espiritual, tindràs ara la joia que t’era deguda: Que no aspiraves a cap més alta recompensa que el saber-nos dignes de tu i de nosaltres.

I perquè el Poble hi ha posat el cor, tu, germà, Marcel·lí Domingo, tu qui fores assenyalat com a cosa impura pels mesquins d’esperit (i t’havíem trobat sempre a la presó, a l’exili i al peu de la barricada; però ells no ho sabien...), tu qui has sofert persecució de la justícia i has estat bufetejat per mans vils i has estat escarnit per la turba superba i saberuda, de coll planxat i ungles enlluentides, seràs ara l’ambaixador espiritual de Catalunya vora dels nostres germans d’Espanya, que les dolors i els vexaments comuns han creat, conscient i cordial, la càlida germanor d’una mateixa voluntat històrica.

I perquè el Poble hi ha posat el cor, per primera volta en la història dels tristos destins, per gràcia—a Catalunya—del franc arborament cordial del cabdill separatista Francesc Macià (que no per obra de tortuosa «politiqueria» camboniana), s’ha fet la unitat fraternal i fervorosa de les terres d’Espanya.

* * *

Després d’aquesta abassegadora manifestació de continguda emoció ciutadana que fou la imponent serenitat del plebiscit d’ahir, el Poble ha palesat amb tota eloqüència la seva capacitat històrica. L’espantall esgarrifós de l’anarquista de Terrassa, dissortada creació del senyor Cambó, ja no ens podrà servir d’ara en endavant ni per fer por a les criatures. L’ànima del popular Rosegacebes serà, per aquest interessant mester, molt més eficaç.

Avui l’imperatiu ciutadà desborda la nostra condició de socialistes. A través d’una dura experiència sabem que, per a qualsevulga obra constructiva, hem d’anar a la prèvia incorporació d’Espanya en el corrent dels pobles lliures. I aquesta incorporació sols serà possible amb el restabliment de l’ordre jurídic, amb la consagració definitiva de la sobirania popular i amb l’exigència de responsabilitats als seus conculcadors. La qual cosa vol dir que sols serà possible amb la instauració de la República, com a únic règim que pot—avui, aquí—fer compatible el civil desenrotllament de les lluites polítiques amb l’incessant acreixement de la cultura i de la riquesa públiques.

Nosaltres hem complert la paraula que donàrem solemnement en l’Assemblea magna del Teatre del Bosch: Hem derrotat «La Lliga» i «La Lligueta». Pau als vençuts!

Hem guanyat amb les pròpies forces el govern de la ciutat i anem ara a complir la nostra segona prometença: Anem a governar-la amb el cor ben alt, per al millorament material dels treballadors i per al millorament moral de tots els ciutadans.

* * *

Cal que aquesta veritat es gravi en el cor de tothom: la República—avui, aquí—és l’ordre. I l’ordre som nosaltres.

Que no hi haurà pau a les terres d’Espanya fins que el govern de les terres d’Espanya no estigui a mans dels homes de bona voluntat.

Monarquia? República?...

Que es faci la santa voluntat del Poble!

Perquè, quan el Poble hi posa el cor, la seva voluntat és creadora i és omnipotent.

—«Senyor Rei de Castella i d’Aragó, ¿no heu sentit la veu del Poble? Què espereu, doncs?»

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org