A la darrera permanent de l'Assemblea de Catalunya (6 de març), va crear un cert malestar un document intern, sorgit de l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, Professionals i Artistes Catalans, que deia referència a la política unitària en les negociacions amb el govern i als punts de l'Assemblea de Catalunya: llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. El document, com he dit, era intern, i per tant no el comentaré, tot i que alguns diaris se'n van fer ressò.

La qüestió de les negociacions - sigui quina sigui la veu pactant a la veu (comissió) negociadora -, però, s'ha fet prou pública a través de les diverses opcions de tots els partits que actuen al Principat de Catalunya o, en general, als Països Catalans. La gran majoria, com és sabut, són partidaris d'acudir a les eleccions, mentre que una minoria més radical les refusa, argüint que no ofereixen les mínimes garanties democràtiques exigibles. Potser és veritat. Ara, òbviament, també fóra absurd de pensar que tots els partits que han decidit d'anar a les eleccions han esborrat dels seus programes les reivindicacions de llibertat, amnistia, estatut d'autonomia. (Parlo, no cal dir-ho, de l'Estatut del '32, reivindicat per l'Assemblea de Catalunya en el seu punt tercer, que, com també és sabut, rebutgen alguns partits neofranquistes o desconsoladorament dretans).

Uns i altres, doncs, electoralistes i no electoralistes, accepten igualment la necessitat i la justícia de les reivindicacions de llibertat, amnistia, estatut d'autonomia, bé que divergeixen en el camí més eficaç per a arribar-hi. Sense atacar, per tant, els partits electoralistes en el sentit d'abandó dels punts esmentats, sí que podem, però, formular-los la pregunta següent: el poder de mobilització popular de l'Assemblea de Catalunya, ha minvat tant pel sol fel de la tolerància -discriminatòria, no ho oblidem- que d'un any ençà s'ha operat en els organisme de govern de l'estat espanyol?

Em sembla evident que aquest poder de convocatòria ha variat, ha diminuït, però no pel fet de la tolerància que ara vivim, sinó com a efecte de la política disgregadora duta a terme pel govern Suárez, que, indubtablement, ha trencat aquella unitat de l'Assemblea de Catalunya que permeté les grans manifestacions del febrer de l'any passat per l'amnistia i per l'estatut d'autonomia.

Sense deixar de considerar la importància que té el fet, realment positiu, que alguns partits hagin pogut sortir a la superfície amb els programes que defensen interessos concrets, i considerant, doncs, fins i tot positiu l'"enfrontament" que això comporta, donant el valor que li correspon a aquest fet, crec que no podem deixar de pensar, per altra banda, que la maniobra duta a terme pel govern i seguida més o menys passivament per l'oposició ha creat les condicions necessàries (errors de cens, manipulacions previsibles i discriminacions ja verificades per a l'accés a una possible campanya electoral a part) perquè les pròximes eleccions es converteixin en un triomf del reformisme, al qual en altres temps s'havia oposat l'alternativa de la ruptura democràtica. (No sona llunyana, ja, aquesta parauleta?...)

Previsiblement, doncs, aquestes eleccions, convocades precipitadament en uns moments en què la unitat de l'oposició en lloc de madurar i d'enfortir-se s'ha podrit, serviran per a esborrar del mapa les opcions que fan el títol d'aquestes ratlles, tot i que paradoxalment, entre els partits que per ara pensen anar a les eleccions n'hi ha que les tenen al seu programa; o, si més no, a la seva campanya publicitària.

II

La setmana passada vaig publicar, dins aquesta pàgina, un article sota el mateix títol i, naturalment amb argument i cant idèntics al que ara escric. Argument i cant que, per ara, no acostumen a obtenir gaire bona rebuda entre la majoria de sectors polítics, però que no m'estranyaria que anessin guanyant adeptes, sobretot si el govern continua portant les coses tal com ho ha fet durant aquestes setmanes darreres.

Efectivament, la no-concessió d'una amnistia total i sense exclusions ni discriminacions que permeti d'entroncar amb l'única legalitat de què hem gaudit durant el darrer mig segle, l'actuació contundent de les forces d'ordre públic, la prohibició arbitrària i discriminada de molts actes per part dels diversos governs civils, tot això no són pas garanties gens esperançadores de cara a les pròximes eleccions. Tal com assenyalava Maurici Serrahima a l'Avui del proppassat dia 15, "no sembla pas que l'ambient que veiem al voltant del govern sigui gaire propici a la sinceritat i al joc net electoral que ens havien estat promesos".

Una mica més endavant, Maurici Serrahima, al mateix article, assegura que "si anem a la lluita dividits, la reivindicació dels nostres drets i les nostres aspiracions enfront d'uns adversaris que disposen d'armes i d'ajuts que nosaltres no tenim ens pot portar a una reculada de les nostres possibilitats".

Però la unitat, la desitjable unitat, ¿damunt de quina base la podem bastir, mentre no hi ha consens sobre la participació a les eleccions, sobre les relacions amb partits d'àmbit estatal, sobre les nostres reivindicacions concretes: estatut, Generalitat, president? Aquesta unitat, per ara, només l'han assolida dues grans formacions que estan d'acord, per motius diversos, a acceptar el reformisme Suárez i a postposar per a la setmana dels tres dijous la reivindicació de la Generalitat... Dues grans formacions, doncs, que des d'un punt de vista nacional, no ens poden interessar.

A la segona citació que he fet de l'article de Maurici Serrahima, aquest parla, també, a part de la unitat, de les armes i ajuts de què no disposem. L'al·lusió és prou vaga per passar-hi pel damunt sense parar-hi gaire atenció o considerant-la un sobreentès. Però jo voldria aprofitar per cridar l'atenció sobre un fet que pot ser decisiu: el de l'argumentació "o eleccions o lluita armada". Potser a grans trets aquesta alternativa pot tenir alguna versemblança; però el seu esquematisme li lleva possibilitats de cara a una anàlisi de la realitat. Crec que, tenint en compte tots els factors que poden influir en la política del govern (posició respecte a Europa, posició de força dels organismes mobilitzadors, necessitat d'arrodonir la maniobra reformista, etc.), cal pensa r que una política autènticament unitària de rebuig de les condicions en què sembla que es presentarà la lluita electoral l'obligaria a cedir, sense necessitat que ens hàgim de llançar a la lluita armada.

L'argumentació "o eleccions o lluita armada", esgrimida en aquests mateixos termes per Rafael Ribó a les "Jornades de Debat sobre els Països Catalans", troba també el suport dels qui acusen l'oposició d'això: del gust per l'oposició, de no voler manar mai. Com si la participació oferís alguna garantia de victòria! Com si l'abstenció no pogués ser utilitzada com a arma per a obligar a cedir els que detenen el poder, és a dir, per forçar un traspàs de poder!

La no-participació no és, doncs, sinònim d'elecció de la lluita armada com a únic camí per a obtenir les nostres reivindicacions. La no-participació no és tampoc, el gust per l'oposició i el rebuig de la responsabilitat d'"haver de manar". Ara, la no-participació exigeix, com la postura defensada per Maurici Serrahima i, de moment, per la majoria de partits, la unitat; una unitat que, sense arribar a la lluita armada, pot fer recular l'adversari. Que, en definitiva, és del que es tracta.

III

No fa gaires dies, passejant pel barceloní barri de Gràcia, vaig veure una pintada ja envellida -envellida, val a dir-ho, no tant pel pas del temps com per la velocitat vertiginosa dels esdeveniments polítics i dels canvis de tàctica dels partits- que instava el públic barceloní a no votar. La pintada, no cal dir-ho, datava del moment, ara ja tant remot per a segons qui, del referèndum: el famós 15-D. El partit signant era, precisament, un dels que ara, segons ha anunciat, pensa participar a les eleccions que s'anuncien. El fet, és clar, em va fer reflexionar. Tots sabem, i el govern primer que ningú, que la campanya abstencionista prèvia al referèndum de desembre tenia la noble ambició d'evitar que els ciutadans es comprometessin -ens comprometéssim- amb el joc de la reforma, que no oferia -no ofereix- cap garantia democràtica. És allò que s'havia dit i repetit tant: sense llibertats, sense amnistia, sense estatuts per a cadascun dels Països Catalans, sense la legalització de tots els partits... etc. Ja sabem la lliçó.

Al cap de pocs dies llegeixo als diaris que militants d'un altre partit, que fa tres mesos també rebutjava -o deia rebutjar- la política reformista del govern Suárez, es dedicaven a la benemérita tasca de netejar les seves mateixes pintades -malauradament passades de moda- de l'elegant barri barceloní de Sarrià. El fet em va fer reflexionar de nou, aproximadament en els mateixos termes que el que he relatat en el primer paràgraf. Deixant a banda que resulti més o menys sospitós de començar a "netejar" pels barris més benestants -tota una política de preservar la imatge d'esquerrans en excés-, és simptomàtic que tants partits coincideixin ara a acceptar allò que, per unanimitat, rebutjaven fa tot just un trimestre.

És que aquests partits consideren que aleshores no els va sortir bé la jugada i que si aleshores va guanyar el govern val més no posar-s'hi de cul? O és que consideren que la política reformista del primer trimestre de 1977 és sensiblement diferent de la política reformista del darrer trimestre de 1976?

Si ens volen fer creure això darrer, tenen tots els qualificatius de bandarra per amunt guanyats de sobres; perquè tots sabem que, llevat d'una nova miniamnistia que no és allò que l'oposició reclamava -o que deia reclamar!- i de quatre legalitzacions discriminades i decantant-se descaradament cap a la dreta, llevat d'això, la reforma és tan reformista -és a dir: tan poc rupturista- com havia estat des del primer dia. I si el que ens volen fer creure -o potser no voldrien que ens ho creguéssim, però no ens queda altre remei- és que, havent "guanyat" aleshores el govern, ara l'oposició s'hi casa, em penso que quedarà demostrat que aquesta oposició ja no ens representa, sinó que representa el guanyador d'aleshores i d'ara, i els pobles que estan per la llibertat, per l'amnistia i pels estatuts d'autonomia s'hauran de buscar uns altres representants. I per ara, els únics que poden aspirar a representar-nos són els que rebutgen el reformisme; per les llibertats, per l'amnistia, pels estatuts d'autonomia, per la ruptura... etc. Com sempre havia dit l'oposició. La d'aleshores...

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de transcripció i compilació de la versió catalana de Marxist.org