Es fa difícil dir-li adéu a un company amb el que hem compartir tantes vivències; crec que el millor homenatge es donar a conèixer, somerament, les seves activitats. Fill de L'Hospitalet del Llobregat, on va viure sempre –al carrer Rossend Arús- de ben jove es va integrar al mon excursionista, concretament a la UEC; allà va fundar un agrupament escolta.
Treballava a la Farga, ell era modelista, li entregaven els planós de les peses i els feia amb fusta, tenia una gran habilitat manual i, a la vegada, era molt bon dibuixant, recordo haver-li vist fer, de memòria, el dibuix d’una casa de pagès que ens interessava per les nostres activitats amb una fidelitat fotogràfica. A L’Hospitalet va encarregar-se d’introduir la publicació infantil Cavall Fort quan, aquestes tasques eren estrictament voluntaristes. Vivia amb la seva mare, vídua.
Ens vam conèixer per la nostra militància al Front Nacional de Catalunya. A la manifestació convocada la Diada de 1964 amb motiu del 250 aniversari de l’11 de Setembre, va ser un dels detinguts. Va ser el cap del grup que pujà a Núria per endur-se'n la imatge de la Verge per evitar que fos profanada pel nacional-catolicisme franquista; tant es així que de no ser-hi ell, amb les seves eines, l’acció hagués fracassat; sobre aquest fet va mantenir un silenci total fet, que tot i conèixer de seguida la seva participació a la de un altre militant del FNC, Xavier Margais, vaig respectar escrupolosament; es més ara que s’ha fet un documental explicant-ho ell no va voler participar-hi tot i que li van oferir una compensació econòmica que necessitava i molt.
El 1965, vaig crear l’equip de fronteres del FNC, en el qual el Ton es va incorporar el 1971; a partir d’aleshores ell i jo vam fer pràcticament tots els passos que es van presentar. Vam passar de tot: butlletins, revistes, les armes del FAC, les d’EPOCA, persones perseguides a Catalunya, bascos, etc. l’últim pas va ser la sortida de l'Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó als quals se'ls havia anul·lat l’amnistia per gestions de Martin Villa.
Durant les accions del FNC al carrer, amb ell ens cuidàvem de protegir als militants que les duien a terme de possibles entrebancs. Quan vam posar els altaveus a l’Hotel Duval de Barcelona, la Diada de 1971, va cuidar-se de fer la darrera vigilància al bar de l’hotel per detectar si es presentava algun problema, un bar en què va arribar a coincidir casualment amb els caps de la brigada politico social, Olmedo i Peña.
Posteriorment es va comprometre amb EPOCA, i quan aquest grup es va dissoldre passà a Terra Lliure; el 1986 és detingut, torturat i condemnat a tres anys i nou mesos, ja que no hi havia cap prova dels fets que li atribuïen.
Una vida entregada al servei de Catalunya i que el país no ha sapigut agrair-li. Posteriorment havíem passat temps sense veure’ns, va telefonar-me i vam tindre diversos contactes, el darrer abans de la Setmana Santa. Estava en una situació econòmica molt precària, i en un estat de salut delicat li vaig donar el meu suport que no volia acceptar. En aquests moments que es donen Creus de Sant Jordi a persones que han estat al servei d’Espanya es lamentable que, els veritables lluitadors per la democràcia, Catalunya, i les seves classes populars, sota la ferotge tirania franquista, no rebin el reconeixement de les nostres institucions.
Jo perdo un amic i company entranyable, Catalunya un dels seu millors soldats.