Per la pròpia tradició insurreccional i per influència de l’esquerra revolucionària d’esperit seixanta-vuitista, l’independentisme ha tendit  a veure amb sana prevenció tant el conjunt de les institucions públiques com la feina que des de dins s’hi pot fer.  Va costar que l’independentisme més d’esquerres apostés per participar a les eleccions municipals i va costar encara més que ho fes a les del Parlament de Catalunya. Encara ara hi ha sectors significatius que viuen amb incomoditat i dubtes la presència  de companys i companyes als salons de plens, a l’hemicicle del parc de la Ciutadella o al despatx de regidories i alcaldies. Es manté la idea que el terreny on realment es guanyen i defensen  les conquestes socials i polítiques és en aquell espai difícil d’acotar anomenat el carrer i que inclou diverses formes de mobilització i organització. I és cert, sense pressió popular sempre és molt més difícil i a vegades impossible vèncer les inevitables resistències al canvi que sorgeixen tant a la mateixa administració com en determinats sectors de la societat. Res de nou, és la política, la distància entre el poder simbòlic i el poder real, la lluita de classes. Les limitacions competencials i pressupostàries d’un ajuntament, o d’un estat (mireu Grècia), poden reduir fins a extrems desesperants el marge d’actuació d’un govern en mans dels “nostres”, molt especialment si no compta amb el suport i l’alè al clatell  de la reivindicació popular. Tot això és veritat, però no és tota la veritat. Per això pensem que malgrat el nivell de mobilització popular sigui el mateix, és molt positiu que en ajuntaments com els de Badalona o Sabadell ja no hi manin l’Albiol o el Bustos sinó les esquerres i que el parlament de Catalunya no faria les mateixes coses sense el corcó incansable de la CUP. 

L’acció institucional té limitacions evidents, sí, però és que no en tenen totes les lluites, de limitacions? Que no hem anat tots a dotzenes de manis i centenars d’assemblees que no han servit per a massa res? Que no hi ha hagut la tira de cooperatives que han acabat convertides en empreses convencionals o havent de plegar per manca de viabilitat o d’entesa entre els seus membres? Que no tenim exemples llunyans (com l’heroica vaga dels miners britànics dels anys 80) o propers (la mateixa manifestació massiva contra la guerra a l’Iraq) de grans mobilitzacions que malgrat tot no han aconseguit els seus objectius? Que la CNT post-franquista, que sempre ha rebutjat participar en eleccions, ajuntaments i parlaments, pot presentar una fulla de serveis gaire galdosa? I, fins i tot, que no hi ha dotzenes d’exemples d’heroiques lluites armades que han acabat amb derrota, mort i presó?

I, alhora, i aquí sí que me’n vaig una mica, potser hauríem d’admetre que no són pocs els avenços socials, les millores en les condicions de vida de les classes populars, que s’han assolit sense gaire o gens pressió popular, per la sola voluntat política del govern reformista de torn que actua per convicció  política o per pur càlcul electoral (posarem un CAP en aquest barri, i així segur que a les pròpies eleccions millorarem resultats). De fet, en el camp de la protecció del medi ambient o de la defensa dels drets de col·lectius més o menys febles (gent gran, infants, persones amb discapacitats...) sovint l’administració, des de la mateixa Unió Europea fins al més petit dels Ajuntaments, va per davant de la societat i actua sense que cap moviment social li ho exigeixi i, fins i tot, en contra dels interessos de poderosos grups de pressió. En definitiva, la glorificació del carrer i el blasme incondicional de despatxos, eleccions i parlaments està molt bé per fer bones lletres de punk rock, però potser no és la millor manera d’incidir per transformar la societat.