Diuen que Don Tancredo era un torero originari del País Valencià l’art del qual consistia en no moure’s davant les envestides del toro. Hi ha qui entén que aquesta és també una aptitud  del president del govern de Madrid, per bé o mal. El tancredisme té el seu mèrit i fins i tot pot ser una opció intel·ligent en política, saber esperar estoicament mentre el contrari entra en crisi o col·lapsa.

Després de les eleccions autonòmico-pleibiscitàries de setembre del 2015  certa preocupació es  va apoderar dels cercles polítics de Madrid, preocupació que es va anar esvaint i van optar per esperar que el procés entrés en un bucle i col·lapses, “no es posen d’acord ni entre ells”. Fer de Don Tancredo mentre l’altra part s’empantanega, tot procurant atiar el foc, és una opció vàlida. Passa que la profecia, de vegades, no s’acaba de complir. L’acte a Brussel·les té repercussions, la reunió amb el cos consular a Barcelona no deixa indiferent (la mirada internacional és bàsica), l’aprovació de pressupostos, que es el que fa saltar el tap del radiador, deixa de ser un escull insalvable  i per tant el referèndum té recorregut. Veurem que passa, al carrer, dilluns 6 amb les citacions al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya...

Tot sembla indicar que hi ha un gir en l’actitud del Govern de Madrid, s’imposa un canvi del diàleg al precinte sense solució de continuïtat. “Hay que actuar antes que sea demasiado tarde, se nos van”. El mirar-s’ho s’ha acabat, tenen massa pressió interna (torna el “maricomplejines”)  i altre cop tenen la impressió que el procés "va en serio". Passem pàgina. Ara tot depèn de nosaltres, com sempre d’altra banda, amb la certesa que faran mans i mànigues per posar bastons a les rodes. A més d’un se li gelarà el somriure.

Simultàniament ahir tarda, 1 de febrer es reuneix al Parlament de Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum amb dos objectius bàsics refermar el compromís dels assistents i signar un manifest de consens que té la virtut de ser com l’1 entre els números naturals “el mínim comú divisor” però en l’àmbit de la democràcia i els drets dels pobles. En tota la sessió hi ha un element que sobrevola el debat sense ser anomenat, què passa en cas de no acord amb l’Estat? en un context on la unilateralitat és quasi evident. S’insisteix en l’acord, la garantia jurídica, l’efecte vinculant i el reconeixement internacional. I especialment des de l’entorn dels Comuns, ample espectre, es posa èmfasi en tots els elements indissolubles, tots i cadascun, com a substància del pacte. Demanant lleialtat a l’hora d’explicar-nos, no dir una cosa aquí i una altra fora.

Cal seguir fent pedagogia i demanar un referèndum acordat amb l’Estat. Certament el manifest és l’1 en democràcia i drets dels pobles, però no té cap sentit insistir en parlar a algú que no et vol escoltar i menys vincular-hi la decisió. Per ajuntar-se en calen dos com a mínim, per marxar amb un és suficient. Dels números naturals als racionals va un pas.