En l'Assemblea de Catalunya de fa vuit dies algun polític, amb tota la bona voluntat, em feu acusacions gravíssimes de populisme. Oposava una Assemblea populista a una Assemblea revolucionària. Jo no parlo de populisme ni de revolució, parlo d'una Assemblea popular. Però ell m'argüia que si l'Assemblea no és revolucionària cau en populisme i del populisme al feixisme només hi ha un pas. En Josep Camps, en una reunió postelectoral, feta per valorar la meva elecció i mirar una mica cap al futur, també va fer sonar amb sentit critic la parauleta «populisme». Esmentà l'actuació de no sé quin líder del Perú o d'Equador desconegut per mi. Però jo vaig pensar immediatament en el populisme argentí. Déu me'n guard d'imitar Perón. «Hi tens perill». Això m'ho deia un Josep Camps amic que col·laborà intensament en la meva promoció a senador.
Abans de les eleccions, en Rocha, del PSC-Reagrupament, també feu sonar l'acusació de feixisme contra mi perquè vaig reunir els polítics dels diferents partits per demanar-los que volguessin presentar, només en aquestes primeres eleccions, una candidatura unitària. «Això em recorda el partit únic dels feixistes», digué davant de tots. Jo no demanava que desapareguessin o es fonguessin tots els partits. Demanava allò que, volgués no volgués, s'ha hagut de fer després amb molta pèrdua de temps i d'esforços: la discussió unitària de la Constitució, el plantejament unitari de l'amnistia, el pacte unitari de la Moncloa i veurem si arribem al govern unitari de concentració, com també es planteja per a la Generalitat de Catalunya. «Sense fusions ni confusions», deia jo. I només per a aquesta primera elecció, com una transició de l'unitarisme feixista imposat al pluralisme democràtic lliure, tot passant per una unió de partits diferents realitzada lliurement.
Però deixant de banda l'actuació dels alts afers polítics d'Estat i tornant a les nostres assemblees populars crec senzillament que l'acusació de populisme és desorbitada. Cabalment seria populisme la voluntat de polititzar-la per convertir-la en una eina de conquesta del poder.
Una Assemblea popular ha d'acollir la immensa massa de la població no militant. No pot, doncs, d'entrada ésser revolucionària. Les coses reals són més difícils que les idees. No és suficient comptar amb l'extracció social d'una persona per a saber si pertany a la classe opressora o a la oprimida.
¿Hem d'excloure aquesta gent de la nostra assemblea plantejant-la en termes revolucionaris i concebent-la per tant com a estrictament classista? En rigor, la classe estrictament opressora avui està reduïda a poquíssimes persones que, indubtablement, no vindran a la nostra assemblea. En aquest sentit serà una assemblea classista, i revolucionària en sentit molt ampli. Però passant comptes en la formació rebuda en un subconscient conservador i fins feixista fabricat en quaranta anys de dictadura, la nostra assemblea, si esdevé de veritat assemblea de masses i no de selectes, serà una assemblea interclassista i, de moment, molt poc revolucionària mal que ens pesi. Lenin deia: «El polític cal que vagi un pas endavant del poble, però no dos.» I alguns polítics volen forçar aquesta assemblea a fer dues passes i convertir-la en un petit grup de selectes.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina