Fa dos Nadals, els reis van portar a la meva filla de llavors 7 anys un llibre que sota el títol “ Pequeños grandes gestos contra la discriminación” descrivia 11 exemples desobedients que havien provocat avenços en els drets socials, des del conegut de Rosa Parks fins a la protesta d’Act Up del 1972.
Perquè s’havien d’amagar els homes i les dones? Preguntava la Blau encuriosida amb l’exemple de “The Twin Peaks Tavern”, el primer bar obertament gai d’Estats Units que, el 1972, va treure les cortines de les seves finestres perquè tothom pogués veure com les dones i els homes s’estimaven? Les dones no podien anar abans a la universitat? Llegint l’exemple de Concepción Arenal que el 1842 es va llicenciar havent dut a terme tots els seus estudis vestida d’home.
Aquests dies quan escolto les notícies penso hem ve al cap aquells exemples, el Twin Peaks que, de ben segur, Donald Trump faria amagar o tancar, o la reacció creixent dins la Rússia de Putin que legalitza el maltractament a les dones si es fa en l’àmbit familiar, un cop i no deixa marques. Devastador.
I em recorda en quelcom que vaig llegir fa molt temps, i es que aquests monstres no existirien sense centenars de llavors que canalitzen les injustícies socials cap a l’atac a la diferència, que atien l’odi, racisme i la xenofòbia com la reacció mes senzilla i ràpida contra la desigualtat creixent d’un sistema econòmic complex.
Fa dies, un diari local reproduïa unes declaracions d’un president d’una Associació de Veïns de Lleida que deia, literalment que: “la única forma per revertir el deteriorament progressiu del casc antic es rejovenir el teixit social del barri amb l’arribada de parelles joves i d’estudiants” ja que en l’actualitat “ en el centre històric només viuen alguns jubilats i, sobre tot, persones immigrades i altres en risc d’exclusió social”.
Afegia que per canviar aquesta tendència i evitar que el barri es” converteixi en un gueto”, s’ha de potenciar l’arribada de “famílies normals i estudiants”. Excloent als nouvinguts que, evidentment no poden ser joves, estudiants i molt menys “famílies normals” que sense cap dubte ell percep com a blancs heterosexuals de classe mitja.
De ben segur fets i actituds com aquestes son una de les llavors que, quan s’apleguen, creen el relat que es fan seu una ultradreta creixent i que albira, si no ens hi oposem amb arguments sòlids i sense defugir el combat dialèctic, un retrocés en els drets socials adquirits.
Així, l’esquerra transformadora que te com a eix el canvi de model econòmic, ha de començar a bastir les barricades per defensar els drets socials que creiem ferms i consolidats, per poder mirar a les nostres filles i fills i assegurar-los, sense mentir-li, que els espera un món millor.