Lluís-Maria Xirinacs va deixar ben escrit per a la posteritat el seu al·legat en els volums del llibre “La traïció dels líders”, on va denunciar -a grans trets- les trampes de l’anomenada “Transició” que va tenir lloc, tot seguit del règim franquista. En aquest llibre subratlla d’una manera ben crua el paper d’uns dirigents polítics que van preferir aferrar-se al nou poder que s’estava constituint tot abandonant el poble a la seva dissort. 

Poca gent ho va saber veure amb la claredat d’aquell qui des del seu lloc privilegiat d’observació com a senador, percebia amb nitidesa els diferents episodis d’aquella vergonyosa operació. Una part important dels líders del moviment antifranquista  van escatimar al poble una ruptura política que hauria pogut portar a un sistema democràtic d’arrel popular, i van obrir les portes a una monarquia continuista que va perpetuar les estructures de dominació construïdes pel règim dictatorial, i va permetre repartir les prebendes entre les famílies dels franquistes i les famílies d’aquells antics demòcrates aferrats ara al nou poder. Una traïció amb tots els ets i uts.

En el moment actual, en què gràcies als esforços mobilitzadors del poble català que s’estan produint de manera creixent sobretot d’ençà de l’any 2006, existeix la possibilitat social i política d’encarar una ruptura, han aparegut nous líders que, aprofitant l’escalf de les mobilitzacions populars, tenen semblantment l’oportunitat de quedar (com els del període 75-79) ben retratats. La posteritat els deixarà en evidència en funció dels seus posicionaments fonamentals davant la ruptura o la continuïtat que preconitzin envers el règim monàrquic espanyol.

La independència l’única ruptura possible ara

Per a analitzar correctament els grans trets del moment polític actual cal que prenguem en consideració els factors fonamentals en presència, davant la possibilitat de ruptura que representa el moviment independentista català.

No cal aprofundir gaire per a afirmar que l’única possibilitat de ruptura amb el règim de la monarquia espanyola és la construcció de la República catalana, una conjuntura que ha anat avançant per mitjà de l’acumulació progressiva d’una àmplia base social, sense la qual cap ruptura no seria possible. Alguns mals analistes, incapaços d’entendre que no hi hauria cap ruptura possible sense la presència d’amplis sectors socials (de les classes populars i també d’amplis sectors de la petita burgesia i una fracció important de la mitjana burgesia), preconitzen una aliança amb l’esquerra espanyolista que saben que no pot comportar cap canvi de règim: només portaria a un canvi de cadires, un moviment en alguns llocs del poder.

És per això que, de vegades, manifestar avui una opinió crítica envers “el règim del 78” sense fer referència a la ruptura independentista, és una mena d’impostura intel·lectual flagrant que amaga sovint unes noves posicions que, al nostre país, tenen un contingut clar de caràcter continuista.

Només la ruptura independentista pot permetre escapar de la presó política que representa l’estat espanyol i obrir una possibilitat de canvi polític i social.

Les ambicions d’uns líders, contra la ruptura

Ens trobem, doncs, davant una situació en què, de manera semblant als anys setanta del segle passat, d’ara fa quaranta anys, el moment de canvi fa sortir tota mena de rosegadors i oportunistes dels seus caus. Són una bona colla els qui (potser inconscientment alguns) estan disposats a trair la possibilitat d’una ruptura independentista per unes aliances amb una suposada esquerra espanyolista que l’única cosa que permetria és aconseguir alguns càrrecs de govern i algunes hores de pantalla. És lícit pensar que és en el fons, aquest prosaic interès, el que mou aquesta mena de  propostes sense cap sentit polític creïble.

Si ens trobem davant la possibilitat d’una veritable reedició de la “traïció dels líders” convindria que l’independentisme i el conjunt del poble català, tinguéssim una idea clara de què ens hi juguem aquest 2017 i quin és el paper que hi fa cadascú.

O canvi polític i social, o monarquia espanyola prorrogada. 

O una ruptura independentista o una escandalosa traïció.  Aquesta és la qüestió.

Carles Castellanos