El quart trimestre del 2016 ha suposat una nova baula en la trajectòria descendent cap a l’abisme del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). I això no és tant per la decisió presa pel Grup Socialista del Congrés dels Diputats, sinó per la forma com s’ha pres. Després d’una legislatura fallida (la XI del període constitucional post-1978), en la qual el PSOE no aconseguí govern per la “pinsa” formada per PP i Podem-Confluències optar per no bloquejar la formació d’un nou govern Rajoy no sembla una decisió forassenyada. Bo i més, quan unes noves eleccions, seguint la tònica de les anteriors, així com la dels comicis gallecs, anunciava una perillosa remuntada del PP.

El president extremeny, l’oliventí Guillermo Fernández Vara (PSOE), ja havia fet aquest raonament el mes de juliol. Una infantil prevenció electoralista de cara a les eleccions autonòmiques de setembre havia gesticulat una censura a les paraules de Fernández Vara i una reiteració de “No es no”. Aquest “no es no”, d’altra banda, era defensat per algunes de les veus més intel·ligents del PSOE com una forma de deixar en evidència els podemites, a la vegada que hom mantenia un dels components centrals del bipartidisme PP-PSOE: votar sempre “no” a la investidura d’un candidat del partit rival.

A final de setembre, ja superades les eleccions basques i gallegues, hom podria haver corregit el rumb i defensar obertament el “Sí”, el “No”, l’abstenció o el que fos a la investidura de Rajoy. Per comptes d’això s’inicià una astracanada de campionat en la que Pedro Sánchez fou presentat com una mena de Jeremy Corbyn que duia el laborisme espanyol bé a la victòria (segons els pedristes) o al desastres (segons els sobtadament anti-pedristes). Comptat i debatut, el 29 d’octubre, Mariano Rajoy necessitava tan sols el vot afirmatiu de sis diputats del PSOE o, alternativament, l’abstenció d’11: tots els altres podien votar tranquil·lament no, Rajoy hauria estat investit president i la XII Legislatura hauria quedat salvada. Per comptes d’això els mateixos que defensaven el “No es No” contra Fernández Vara el mes de juliol, forçaren l’acord al Grup Socialista de votar no en bloc el 27 d’octubre i d’abstenir-se també en bloc el 29 d’octubre. Dels 84 diputats del Grup Socialista, assistiren al Congrés el 29 d’octubre 83 (Pedro Sánchez fou l’absent). I d’aquests 83 s’abstingueren 68, alguns pronunciant fórmules de protesta de l’estil “per disciplina de vot”. Va haver 15 diputats que votaren no a Rajoy el 29 d’octubre. Per ordre alfabètic: Meritxell Batet, Zaida Cantera, Manuel Cruz, Rocío de Frutos, Odón Elorza, Lídia Guinart, Sofía Hernanz, Marc Lamuà, María Luz Martínez, Mercè Perea, Pere Joan Pons, Margarita Robles, Joan Ruiz, Susana Sumelzo i José Zaragoza Alonso.

Entre aquests 15 hi havia tots els diputats del PSC-PSOE, així com tots els diputats del PSIB-PSOE. Però també hi havia diputats del PSOE d’altres comunitats autònomes, així com diputats independents (Robles i Cantera). A banda de les sancions disciplinàries individuals, cercles propers a la nova gestora del PSOE centraren la càrrega en el mateix PSC-PSOE, i vincularen la posició dels diputats del PSC a la qüestió nacional catalana, acusant Batet, Zaragoza o Cruz, per no dir més noms, de poc menys que venuts al sobiranisme.

No cal dir que els acusats d’aital càrrec s’afanyaren a rebatre-ho, bo i insistint que l’oposició a Rajoy és una oposició “social”. En tot cas, en les setmanes següents el debat va discórrer per la via territorial, i hom començà a discutir si el PSC té dret o no a participar en les decisions dels òrgans del PSOE si després se les salta quan no coincideixen amb les decisions preses pel PSC. S’ha arribat a dir que és injust que el PSC pugui participar en l’elecció dels òrgans del PSOE, quan el PSOE no pot participar en l’elecció dels òrgans del PSC. Que aquests raonaments es formulin d’aquesta manera és signe de fins quin punt en l’imaginari polític de destacades figures del PSOE Catalunya-Principat ja no forma part d’Espanya-Estat. Però tampoc no podem de treure’ns del cap la idea que els atacs rebuts pel PSC-PSOE no són més que una cortina de fum per superar els fets i els vots d’Octubre a Ferraz i preparar el camí a una acceptació de col·laboració parlamentària amb PP i Ciutadans en nom de la “responsabilidad nacional”.

Fa 90 anys, Rafael Campalans (1887-1933) i els seus companys de la Unió Socialista de Catalunya (USC), si bé separats orgànicament del PSOE, se sentien ferits per la línia de “col·laboracionisme” que prenia la direcció d’aquest partit. Ja sabem que són governs i èpoques diferents, però igualment els retrets que feia la USC al voltant d’aquest punt no tenien evidentment una natura territorial o identitària. El 26 de setembre del 1925, Justícia Social publicava, signat per Campalans, un dur article (https://www.marxists.org/catala/autors/campalans/1925/09/26091925.htm) contra els líders del PSOE als qui acusaven de “fer acatament a poders dictatorials d’origen pretorià, convertint-se en una mena de mesurada i pacífica ‘oposición de Su Majestad’, a canvi del rossegó de pa del Consell d’Estat i del plat de llenties de les regidories governatives”. La resposta a aquesta crítica des del PSOE, com d’altres formulades per la USC, era assenyalar el caràcter regionalista o catalanista dels dirigents de la USC i avall que fa baixada.

Tanmateix, en el mateix Campalans remarcava que “el socialisme oficial, endut per una funesta impaciència d’èxit, s’ha perdut tota possibilitat d’influir sobre les masses obreres i els elements intel·lectuals de Catalunya”. És a dir, que Campalans suggeria que la línia de “col·laboracionisme” del PSOE amb els òrgans de la dictadura primoriverista era rebuda amb més hostilitat a Catalunya que no pas a altres territoris. Una afirmació semblant i refermant les distàncies evidents la tenim tres generacions més tard, quan els dirigents del PSC-PSOE justificaven el seu “no” a investir Rajoy amb l’hostilitat específica de la majoria de ciutadans de Catalunya a un govern del PP. És a dir, que la qüestió que hom critica és de caràcter “general”, però que al capdavall sí que hi ha uns motius d’especificitat “territorial”.

Dos anys abans d’aquest article, Campalans, encara en l’època “constitucional” de la monarquia alfonsina, i quan encara no s’havia separat la USC de la Federació Catalana del PSOE, Campalans havia pronunciat una conferència al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que fou poc després editada per la Biblioteca d’Estudis Socials (http://www.fcampalans.cat/uploads/publicacions_rc/socialisme_problema_catalunya.pdf). Com a pròleg per al llibre, Gabriel Alomar (1873-1941) trameté des de Palma uns mots.

La conferència de Campalans, pronunciada l’11 de febrer del 1923, abordava la qüestió del “socialisme i el problema de Catalunya” de manera explícita. No era la primera vegada que això es feia a la Federació Catalana del PSOE ni seria tampoc, òbviament, la darrera, però sempre que s’aborda la qüestió apareix la sensació de novetat. Llavors com ara, els socialistes catalans parlen sovint de “dos eixos” o de “dues qüestions”. Així Alomar, en el seu pròleg, afirma que “la qüestió nacional i la qüestió obrera són les vibracions més intenses de la vida catalana, i no és possible que mutualment es desconeguin”. Alomar, com tots els seus epígons posteriors, refusa la idea que les dues qüestions “sien incompatibles”, ja que “l’una i l’altra són formes de llibertat, nascudes de diferent origen; perquè l’una és de caràcter biològic i l’altra de caràcter social”. Òbviament, post-1945, l’adjectiu “biològic” ja no seria emprat, i post-1989, l’adjectiu “obrer” ha enrarit notablement la seva freqüència en el discurs del PSC, però deixant de banda les tries lèxiques el dualisme persisteix.

N’hi ha prou amb llegir les activitats més recents de la Fundació Rafael Campalans, repassar declaracions polítiques de la presidenta Francina Armengol (PSIB) o articles del diputat Manuel Cruz (PSC), entre d’altres “federalistes d’esquerres” (http://federalistesdesquerres.org/) per trobar una aproximació a la qüestió territorial/nacional de caràcter ontològic més que no pas de caràcter històric o particularista. El març del 1923, Alomar, com el mateix Campalans, se senten igualment en l’obligació de partir d’allò universal. Així Alomar situa la qüestió des del dret polític (“l’esforç d’incorporació de l’individu a l’humanitat amb la menor renúncia possible de les seves expansions vitals, això és, de la seva llibertat”). En conseqüència la qüestió política consisteix en definir “la naturalesa dels organismes intermitjos”.

Alomar identifica doncs dues forces, una de diversificadora i una altra d’unificadora. La força diversificadora parteix de la mateixa llibertat individual (“l’individu, per l’afirmació mateixa de la seva personalitat, aspira a dissimilar-se”). La força unificadora deriva del corrent d’assimilació derivat de la “llei de convivència”. Així doncs, Alomar defineix la “nacionalitat” com “el punt on se troben aquests dos corrents oposats: l’assimilació humana o universal i la diversificació individual”.

El “corrent universalista” és identificat per Alomar amb el grau d’evolució de la humanitat. La llei de progressió humana no exclou l’aparició de “sobtades regressions”, ja que les circumstàncies del medi (“clima, dificultats de vida, facilitat o dificultat de comunicació, resistència tradicional, etc.”) impedeixen que segueix un curs uniforme.

Les nacions, segons Alomar, serien el resultat de l’acció geogràfica del corrent universalista, en tant que “coàguls parcials, determinats per la terra i la niçaga”. L’acció històrica del corrent universalista, alhora, es manifesta en altres “nuclis parcials d’associació humana”, “les castes i les classes”.

Encara que Alomar remarca “el doble concepte de raça i territori” en la definició nació, afirma que “la forma principal de diversificació entre els pobles és l’idioma”. Wilhelm von Humboldt (1767-1835), en el 1820, ja havia dit que “la diversitat de llengües no és una diversitat de signes i sons sinó una diversitat de visions del món (Weltanschauung)”. Cent anys després, Alomar ho reformula: “cada un dels nuclis humans deposa en el seu llenguatge, no una musicalitat exterior, a la qual pugui fàcilment renunciar-se per coaccions educatives, sinó la relació vital entre l’esperit i l’acció entre la psicologia i la història”. Res doncs a veure amb la concepció pròpia de la Torre de Babel, de la “confusio linguarum”, on cada llengua no seria més que l’expressió derivada (“musicalitat exterior”) d’un llenguatge humà universal.

En el 1834, Pierre-Henri Leroux  (1797-1871) havia seguit un camí similar per contraposar “l’individualisme absolu” (que consagra l’imperatiu de la llibertat) i “le socialisme absolu” (que consagra l’imperatiu de la igualtat). Alomar hi fa referència en identificar el “socialisme” amb l’agrupament total, és a dir “l’unitat humana, la cooperació pacífica entre tots els homes”. Però si Leroux defugia el “socialisme absolut” en favor d’un “socialisme republicà”, Alomar considera també, noranta anys després, que aquesta “unitat humana” tan sols es concebible a través de “la federació de nuclis col·lectius”. El socialisme d’Alomar, doncs, és federalista i internacionalista: “la paraula ‘internacional’ mostra ben clarament la reconeixença del nucli ‘nació’ com a vincle entre home i humanitat”.

Plantejat el problema d’aquesta manera tard o d’hora apareix la qüestió de la concreció. Perquè si la nació és “el cercle concèntric o intermedi entre home i humanitat” caldrà saber quina és la nació concreta de Gabriel Alomar o de Rafael Campalans. Espanya? Alomar la descarta:

“Espanya, com a organisme intermig de relació individual i humana, no té una fisonomia uniforme. Li manca, doncs, plenitut de grau nacional per a esglaonar-se en aquella escala de valors ascendents. És un Estat, un organisme artificial, sotmès a un règim atrassadíssim, intencionalment sustret a tota llei d’avenç, a tota regulació progressiva”.

Si Espanya, no és nació malgrat ser estat, caldrà demanar-se quina és l’alternativa. Catalunya? Alomar hi veu la potencialitat:

“La qualitat nacional de Catalunya no pot ésser dubtosa. No es tracta d’un dret, sinó d’un fet. El nostre problema no és altre que l’integració d’aquest valor nacional en el corrent amplificador, en els cercles concèntrics de radi major”.

“Federalistes d’Esquerres” no subscriurien la literalitat d’aquests mots. Però a la pràctica en l’articulació del discurs, és evident que reconeixen Catalunya com un “cercle de radi menor”, al que volen articular en una Espanya federal (cercle de radi mitjà) i en una Europa federal (cercle de radi major).

En qualsevol cas, Alomar alerta del perill de confondre “la reconeixença del fet nacional amb l’escola política del nacionalisme”. Alomar defineix el nacionalisme polític com “l’exaltació de ço que s’anomena pàtria, com a valor polític”. Aquest nacionalisme polític és doblement contrari al socialisme “perquè és tradicionalista i xenòfob”:

“I precisament la nostra afirmació de personalitat catalana és una defensa contra la coacció patriòtica i nacionalista imposada per l’Estat espanyol, com arma contra l’inquietut i la dinamia de Catalunya”.

Alomar no desconeix que el “nucli espanyol” podria ser “un instrument més apte per a la federació universal” que no pas el nucli català. Però això requeriria que Espanya “fos una concreció més avançada, política i socialment, qu’el nucli català”, i que la “convivència” no es fonamentés “en la coacció”. En conclusió, Alomar judica que:

“Tal volta un dia l’Estat espanyol, evolucionant, podrà constituir-se com un veritable grau en aquella ascendent, i la voluntat de lliure convivència de tots els seus ciutadans li donarà la qualitat nació. Però sempre tindrà Catalunya un dret personalíssim a la veu pròpia en el concert internacional dels pobles: el seu idioma”.