Per existir políticament cal pensar i actuar políticament, això és, de manera global, col·lectiva i organitzada, i no és tant un problema de voluntat com de condicions socials, d’estructura, relacions... I si no volem quedar reclosos irremeiablement en la marginació, i per aquí a la criminalització, no ens podem permetre el luxe de perdre el temps.

En els Països Catalans, tot el procés de disgregació social, conseqüència fonamental del desenvolupament del capitalisme, basat en l’isolament, la individualització, la dispersió de la vida ( dormir en un indret, treballar en un altre..., sovint molt distants) porta a la destrucció de les estructures socials populars, i consegüentment a l’adhesió irracional al voltant d’imatges força gràcies a l’ús massiu dels mitjans de comunicació de direcció única. El procés d’ara ja està molt avançat i rebrà una gran empenta, amb tot el projecte de remodelació geopolítica, que de fet ja ha començat, i que tindrà un dels punts culminants en la probable celebració de les Olimpíades a Barcelona (o potser serà impropi aquest terme i haurem d’usar el de Barcelunya, Catalona o «estrella del Sud» com diu Maragall, Pasqual).

De fet, el projecte ja ve de lluny, és la continuació del Pla Porcioles, aquell que fou un gran alcalde, com recordà el «nostre president» en una recepció a l’hotel Princesa Sofia de Barcelona (embolica que fa fort!). Per a qui tingui la memòria curta recordarem que Banca Catalana era un dels accionistes de TABASA -l’empresa que en teoria havia de fer els túnels de Collserola junt amb el Banc Industrial de Catalunya i el grup Rockefeller, entre d’altres. Tot plegat fou un escàndol i molts milions a l’esquerra, però ja se sap, el franquisme sobretot era això.

Del que es tractava, era d’acomodar l’espai a les exigències i situacions originades per l’expansió dels 60. El 1969 es crea la societat Promociones Pirenaicas, que sol·licita la concessió del túnel del Cadí. El 1968, s’adjudica la construcció dels túnels del Tibidabo, i... però tot el procés ve dificultat per una sèrie d’elements com són: una creixent mobilització popular; possibilitats d’inestabilitat política lligades a la fi del franquisme; el no haver trobat una nova manera de fer, i moure’s encara massa amb la mentalitat de sobreexplotació salvatge (i els salvatges ja ens perdonareu) dels anys 50, començaments del 60; la manca d’un plantejament estratègic seriós (per excés d’incògnites); la imminència de la crisi; problemes de finançament...

Ara la situació és diferent, no tan sols el projecte els és necessari, sinó també possible, la crisi està estabilitzada i saben a què atenir-se. Tot el procés la reestructuració econòmica està bastant definit. Hi ha estabilitat política i un cert equilibri demogràfic. S’ha reforçat el bloc històric dominant -de tots els qui van oposar-se al Pla Porcioles, quants en són ara portaestandards?-. Els processos d’integració a la CEE i a l’OTAN exigeixen plantejaments estratègics clars. I per acabar, les Olimpíades ajudaran al finançament del projecte.

A grans trets, la idea és aprofundir una situació que de fet ja existeix: una Gran Barcelona, amb zones centrals de serveis comercials i administratius, residències «alt estànding» (perquè és el terme que hi escau), reindustrialització del sòl (Zona Franca) i suburbialització de la perifèria del terme municipal i de tota l’àrea metropolitana.

La resta del Principat confirma l’estructura radial amb vies ràpides de transport per carretera, fomentant el vehicle privat, pensat tot plegat com un espai de serveis per Barcelona, turisme de luxe (i de l’altre), parcs, zones subministradores d’energia (nuclear), abocadors d’escombraries, ciutats dormitoris, presons, amb l’estagnació d’altra mena d’activitats.

Concretem:

-La Corporació Metropolitana de Barcelona. El que s’està fent és dur una política de fets consumats, que paulatinament acabi amb l’autonomia municipal dels pobles de la CMB. El darrer repartiment de Barcelona en districtes, i el funcionament dels serveis, ja es va fer de manera per poder passar automàticament a una situació plena de Gran Barcelona. Es promouen tota una sèrie d’obres que municipalment són innecessàries i que forçosament duran a l’endeutament excessiu dels petits municipis i a una pèrdua de l’autonomia municipal. Es potencia la CMB, dotant-la de serveis d’alta tecnologia i fent-se càrrec, per exemple, dels serveis de recollida d’escombraries, de les companyies de transport (metro i autobusos), etc. Tot contemplat des d’una perspectiva barcelonina, entrant de fet en una situació de Gran Barcelona. Evidentment, això portarà problemes a nivell de la superestructura política, a llarg termini una Gran Barcelona buida de contingut la Generalitat, i a curt termini entra en conflicte amb la Diputació Provincial, i és per aquí que cal entendre l’actual suport de l’Ajuntament de Barcelona a la Generalitat en el contenciós d’aquesta amb la Diputació.

-Les Olimpíades i l’urbanisme. Les Olimpíades tenen dues funciones bàsiques:

a) Ajudar a solucionar els problemes financers.

b) Actuar com a imatges-força i generar al seu voltant un consens i adhesió social que permetin desenvolupar el pla geopolític sense oposicions i amb un contingut ideològic molt clar: «Barcelona serà l’aparador de la España del cambio». I per si això no fos suficient, se celebrarà els 500 anys del «Descubrimiento de América». Els esdeveniments dels Mundials de futbol, o la visita del Papa, resultaran insignificants.

Hi haurà dues etapes importants, la primera fins al 1987, en què hi haurà eleccions municipals, i el 86 és quan es decideix de ferm si es fan les Olimpíades o no a Barcelona, i la segona fins al 92.

Dins d’aquest context hi haurà una remodelació del centre de Barcelona, i la transformació de Sants i de la plaça de les Glòries, amb dues zones de serveis ben comunicades amb l’exterior. Es reprèn l’antic Pla de la Ribera integrat dins del Pla de Costes amb l’edificació al Poble Nou de la Ciutat Olímpica; es preveu la conversió de la Barceloneta, Pla de Palau i Colom en un centre comercial; s’ampliaran el port i la Zona Franca (sota el control del Consorci), amb desviació del Llobregat... Es reprendran amb urgència tots els plans de reforma -entengui’s destrucció- de les diverses barriades. Es tornarà a treballar als túnels de Collserola, la qual quedarà convertida en un parc urbà (el «Central Park» ). Es construiran dos grans aparcaments a Montcada i a Cornellà. I un gran etcètera.

-La Pobla de Segur, Puigcerdà i el túnel del Cadí. Darrerament, un dels temes preocupants ha estat el de la possible supressió de les línies de tren a la Pobla de Segur i Puigcerdà. El que s’ha evidenciat és principalment tres coses:

1. El poc interès per part de l’administració (la que sigui) a ajudar zones amb problemes si no són peces importants en la seva concepció de l’ús del territori. Això qüestiona el concepte de servei públic per caure en una concepció capitalista de guanys a curt termini.

2. El pes cada vegada més important de les consideracions d’ordre militar en les decisions del poder públic. Si el tren de Puigcerdà continua funcionant no és tant per servir la Cerdanya, o per raons de trànsit internacional, sinó perquè, com va dir el diputat per Girona Lluís de Puig, després de l’entrevista amb el ministre Enrique Barón a finals de juliol, «el tren de Puigcerdà es conservarà ni que sigui amb serveis mínims per raons d’estratègia militar». Ara podem dir que el tren de Puigcerdà es troba en «llibertat provisional».

3. La contradicció entre interessos populars i interessos del capital. Una de les raons de pes per tancar el tren de Puigcerdà era i és la construcció del túnel del Cadí, finançat principalment per la Caixa «de tots». El túnel del Cadí, juntament amb el probable túnel del Pimorent, són les dues grans obres que obriran una via ràpida de transport per carretera entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc, comunicació important amb vista a la integració a la CEE. Perjudicant, per altra banda, el Ripollès, i disminuint notablement la relació, que teòricament l’entrada a la CEE hauria d’haver comportat, entre Catalunya-Nord i el Principat de Catalunya.

-El Berguedà i el túnel del Cadí. «Un cop finida l’autopista Terrassa-Sallent fa que hom pugui pensar en una possible descongestió de la zona metropolitana, tot fomentant la construcció de factories i fàbriques al Berguedà... ».

«A més la proximitat de la comarca a França, és a dir, als mercats internacionals, amb l’accés del túnel del Cadí pot resultar un al·licient tant per a empresaris nacionals com estrangers per instal·lar-hi les seves fàbriques...»

És fàcil, quan es tenen mitjans, daurar la píndola (en part és allò de les idees-força) i fer creure que el túnel generarà indústria al Berguedà, i altra cosa positiva que hoquei sobre gel a la Cerdanya.

Anem per parts:

a) El túnel del Cadí, l’autopista Terrassa-Sallent, etcètera, és per facilitar la comunicació Barcelona-Tolosa de Llenguadoc, i per aquí estendre els mercats. No tendeix, doncs, a descongestionar res, sinó tot el contrari.

b) No siguem simplistes, la proximitat del Berguedà a l’Estat francès no és igual a la proximitat als mercats internacionals: ¿quins mercats internacionals hi ha a la Cerdanya i al departament de l’Ariège? Amb els actuals mitjans de transport dins l’eix Barcelona-Tolosa de Llenguadoc, Berga i el Berguedà no tenen cap importància.

c) No ignorem l’actual situació del capitalisme de crisi, les úniques indústries en expansió necessiten molts serveis, i Berga no pot competir amb Barcelona. Resumint, el Berguedà serà zona de trànsit, els restaurants aniran millor, certes terres pujaran de preu (l’especulació ja ha començat). A quin cost?

La situació, doncs, serà d’un procés comparable en magnitud, rapidesa i profunditat al dels anys 60, pel que fa als canvis desestructurants i aculturals. El ric serà més ric, i el pobre més pobre, totes les obres olímpiques no són ni seran més que un decorat («edificis pantalla» com el velòdrom) per evitar als ulls «massa sensibles» la visió de més de mig milió d’aturats al Principat, xifra que inclou més del 30 % de la població activa del Baix Llobregat, el 75 % dels quals no rep ajudes econòmiques i el 50 % no rep cap mena de prestació sanitària; les condicions de vida de Santa Coloma de Gramenet, Sant Ildefons, Ciutat Badia, i es pot continuar la llista; la situació en què es troba l’ensenyament, etc.

Barcelona i tot el Principat va prenent la forma de macrociutat, només coherent amb un plantejament geoestratègic, sobretot a nivell de conca mediterrània, relacionat amb l’expansió de la CEE i l’OTAN. Allò de «l’estrella del Sud» es despulla de tot caire poètic. En definitiva, només hi ha dos grans polítiques possibles: la del poble pel poble, i la que va contra el poble. I la tria ja està feta.