Diu  la famosa frase de Gramsci que “el vell món es mor. El nou tarda en aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”, una frase que, de ben segur es pot aplicar a un Estat Espanyol que pateix una triple crisi: econòmica, política i territorial.

Una crisi que, en l’àmbit polític, ha posat en dubte un model de coexistència entre els dos grans partits de l’Estat que s’alternaven a la presidència del govern, sense tocar una estructura institucional hereva dels pactes de la Moncloa. D’una transició que va mantenir els pilars de l’anterior règim en aspectes essencials.

I es que precisament aquests dos partits son arquitectes d’aquesta estructura institucional que, en alguns moments, semblava trontollar per la força d’algun dels nous partits “emergents.”  Aquests dies tenim una resposta clara a aquesta suposada amenaça, cohesió entorn a l’estructura d’Estat sigui qui sigui que ocupi la presidència del govern.

A l’Estat Espanyol, la finestra de canvi (si algun dia ha estat oberta) s’ha tancat de manera clara i contundent per molt temps, ho han fet l’oligarquia, les grans empreses i els partits polítics que els representen. Així aquesta segona transició que semblava albirar-se es convertirà en allò que “cal que alguna cosa canviï per tal que no canviï res”.

I aquí neix el monstre, una segona transició que li faci un lífting a les estructures d’un Estat jacobí i demòfob, un dels mes desiguals econòmicament d’Europa, al capdavant de les polítiques mes neoliberals que es dicten des de la Troika.

I si hem de ser sincers, haurem de dir que la sacsejada que ha patit l’Estat Espanyol ha vingut de la voluntat d’una part molt significativa de les catalanes i catalans d’exercir el dret a decidir i d’assolir, també en una quantitat molt significativa, la independència. Qui ha tensat l’estructura de l’Estat no han estat els casos de corrupció del PP, que continua guanyant vots, ni un model econòmic que precaritza el treball i la vida de les persones, sinó que “España se rompe”.

Queda clar que la única voluntat de que neixi un nou món, d’una ruptura, rau en un nou procés constituent i això només és possible, ara i avui, a Catalunya. Supeditar aquest procés al canvi a Espanya es condemnar aquesta possibilitat a Catalunya i negar-li la possibilitat d’esdevenir subjecte polític propi.