Al voltant de les 12 de la nit entre el 23 d’octubre i 24 d’octubre de 1922, és produïren 3 tirotejos per carrers propers a les Rambles de Barcelona que acabaren amb tres anarcosindicalistes i un policia morts. La premsa va informar que segons fons policials, tot havia set un intent d’atemptat contra el governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido, i que havia esdevingut en un tiroteig quan la policia ho va voler impedir.

Però aquell intent d’atemptat en realitat va destapar una trama del governador Martínez Anido i del cap de policia de Barcelona el general Miguel Arlegui, els quals havien infiltrat elements seus en els grups d’acció anarcosindicalistes, que coneixen les seves intencions d’atemptar contra el governador, dirigint l’atemptat per fer-los caure en una trampa, que pretenia matar més de 10 anarcosindicalistes d’acció en un dia i seguir amb dotzenes més durant les següents hores. El descobriment del complot dirigit pel governador civil de Barcelona, va arribar al president del govern espanyol el conservador José Sánchez Guerra, que va destituir el mateix dia tant a Severiano Martínez Anido com a Miguel Arlegui, en un intent d’acabar amb aquella situació de lleis de fugues que durava feia molts mesos.

LES MOTIVACIONS DE MARTÍNEZ ANIDO

Fer ara una història dels anteriors anys del pistolerisme barceloní, que ja havia causat centenars de morts i que enfrontava principalment anarcosindicalistes contra pistolers de la patronal i policies ja des de finals de 1917, seria tema per un altre llarg escrit, però el nomenament del general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona l’1 de novembre de 1920 per part del president del govern Eduardo Dato, del partit Conservador dinàstic, donant-li carta blanca per acabar amb l’anarcosindicalisme català, tant en la seva vessant sindical com armada, va representar un pas a una dimensió encara superior en aquella guerra social, començant les lleis de fugues i una encara més estreta col·laboració entre la policia i els pistolers de la patronal.

Primer va començar amb la detenció el mateix novembre de 1920, per ordre de Martínez Anido, de la majoria de dirigents sindicals de la CNT catalana, entre ells Salvador Seguí, el seu secretari general, la majoria dels quals van estar quasi un any i mig empresonats sense cap acusació concreta o real. Després van començar les lleis de fugues, o sigui, anarcosindicalistes que després de ser detinguts eren morts al·ludint que volien fugir, sense oblidar l’assassinat el 30 de novembre de 1920 del principal advocat de la CNT, Francesc Layret, líder del Partit Republicà Català (PRC). Aquestes lleis de fugues estaven dirigides pel cap de policia de Barcelona el general Miguel Arlegui, que a la vegada estava sota les ordres del governador civil Severiano Martínez Anido.

Sols entre gener i febrer de 1921 van morir 35 anarcosindicalistes a Barcelona i voltants, la majoria per la llei de fugues i altres tirotejats per pistolers de la patronal, els quals actuaven en total coordinació i col·laboració amb els policies d’Arlegui.
Malgrat l’onada de terror entre un bon nombre d’anarcosindicalistes catalans, els grups d’acció es van reorganitzar, tant per autodefensa com per tornar els cops. Ramon Archs i Serra, el secretari general de la CNT catalana en la clandestinitat en substitució de Salvador Segui que era a la presó, juntament amb Pere Vandellós i Simó Piera principalment, van organitzar la resposta armada des de la clandestinitat i davant d’aquell clima de terror.

A part de respondre amb alguns atemptats, entre ells el que va causar la mort de l’inspector de policia Antonio Espejo i un dels molts intents de matar a Martínez Anido, Ramon Archs i la cúpula d’autodefensa de la CNT catalana van organitzar l’atemptat contra el president del govern Espanyol Eduardo Dato, el que havia nomenat i donat carta blanca al governador civil de Barcelona Martínez Anido. El 8 de març de 1921 els anarcosindicalistes catalans Pere Mateu, Lluís Nicolau i Ramon Casanellas mataven a trets al president del govern Dato a Madrid. Però encara els faltava el seu gran assumpte pendent, matar a Martínez Anido, que va patir diversos intents d’atemptat durant 1921, com abans s’ha comentat.

Pere Mateu i Cusidó, un dels anarcosindicalistes que va matar al president Eduardo Dato, ja havia declarat a la premsa quan va ser detingut sense por ni complexes, “No es preocupin, que Martínez Anido també caurà”, sense importar-li les conseqüències de les seves paraules, frase que va ser ressaltada en tots els diaris de l'època. Aquest era l’esperit d’aquells anarcosindicalistes catalans dels anys 20.

Durant els següents mesos Martínez Anido va seguir rebent alguns intents fallits d’atemptat i cada cop evitava més fer-se veure en públic i quan sortia ho feia sempre en el seu cotxe blindat. A partir de llavors Martínez Anido va fer incrementar encara més les lleis de fugues i els atacs dels pistolers patronals, omplint la CNT d’infiltrats seus que causaven gran nombre de detencions entre els membres dels grups d’acció. El secretari general de la CNT catalana Ramon Archs i un dels seus principals col·laboradors Pere Vandellós, queien morts per la llei de fugues el 26 de juny de 1921 després de ser detinguts per una delació.

El 1921 va ser l’any més sagnant de l’època del pistolerisme a Barcelona i va acabar un balanç de més de 130 morts i centenars de ferits, que si bé alguns d’ells eren pistolers de la patronal, la gran majoria de morts aquell any van ser anarcosindicalistes. Això sense comptar els que morien en les cordes de presos, fent-los caminar centenars de quilòmetres, els que morien a la presó o els que enviaven obligatòriament a la guerra del Marroc on queien morts a dotzenes.

A finals de febrer de 1922 membres del mateix govern conservador encapçalats per Alvaro Figueroa, el Conde de Romanones, van fer dimitir a Antonio Maura com a president del govern per considerar que la suspensió de les garanties constitucionals a Catalunya des de feia 3 anys durava ja massa. El curiós és que havia set el mateix Conde de Romenones qui havia decretat la suspensió de garanties constitucionals el 24 de març de 1919, quan la vaga de la Canadenca i la suspensió encara estava vigent fins llavors.

José Sánchez Guerra, també del partit Conservador dinàstic, va ser nomenat president del govern espanyol. La situació a Catalunya era tant tensa que a vegades influïa en els canvis del govern de Madrid.L’abril de 1922 el nou president del govern José Sánchez Guerra va alliberar a la majoria de caps sindicals que portaven quasi un any i mig a la presó, entre ells Salvador Seguí, que va ser nomenat secretari general de la CNT a nivell estatal.

El govern va decretar que es tornés a legalitzar a CNT a Catalunya en un nou intent de pacificar la situació. La cúpula de la CNT catalana va exigir que fos destituït Martínez Anido com a governador civil sinó amenaçaven a no acceptar la legalització i incrementar la lluita clandestina. No obstant això finalment van optar per intentar reprendre la lluita sindical.

Martínez Anido i els patrons més radicals, van intentar rebentar aquella legalització promovent més atemptats contra anarcosindicalistes, cosa que va provocar la reacció d’aquests amb nous atemptats contra membres dels Sindicats Lliures, d’on sortien la major part dels pistolers patronals. Entre abril i agost de 1922 es produïren 31 morts a Barcelona i voltants en tirotejos, la violència tornava a augmentar.

MARTÍNEZ ANIDO NO FA CAS DEL DECRET DE LEGALITZACIÓ DE LA CNT

Malgrat la legalització de CNT catalana per part del govern espanyol, Martínez Anido no permetia que s’obrissin els locals dels Sindicats Únics de la CNT a Catalunya, cosa imprescindible per seguir l’activitat sindical i a més els prohibia les reunions i la mateixa activitat sindical en si.

Una delegació de la CNT catalana va anar a visitar a Martínez Anido per exigir-li que permetés obrir els sindicats com deia la mateixa llei decretada pel president del govern Sánchez Guerra. Martínez Anido els va dir que ell passava de l’aixecament de les garanties constitucionals de Sánchez Guerra i a més els va dir que a Barcelona manava ell, tot i amenaçant-los de que sortissin d’allí sinó passarien una mala estona.

Davant d’allò el comitè de la CNT catalana va convocar una assemblea de tots els sindicats a Blanes, que era dins de la província de Girona. El governador civil de Girona havia autoritzat la reunió, malgrat les pressions de Martínez Anido, que era el governador civil de Barcelona i per tant no podia prohibir la reunió de Blanes. La conferència es celebrà entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 amb l’assistència d’importants i coneguts delegats i líders sindicals. La major preocupació de la reunió era saber si els Sindicats Únics serien legalitzats a Barcelona i “província”. Però allò no passà.

Malgrat tot, la CNT intentava reprendre l’acció sindical entre la estrambòtica situació de estar permesa per llei pel govern de Madrid i a la vegada prohibida unilateralment pel governador Martínez Anido, que tenia el suport de la cúpula militar per actuar a Barcelona unilateralment d’esquenes al govern. Els atemptats contra anarcosindicalistes a Barcelona seguien i la resposta d’aquests també.

El més d’agost de 1922 Angel Pestaña, un dels principals dirigents de la CNT, director de la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera” i un dels més contraris la lluita armada, juntament amb Bru Lladó, van organitzar una conferència pública a Manresa per parlar dels temes sindicals. Llavors Martínez Anido va enviar a Manresa a alguns dels pistolers de la patronal amb l’ordre d’assassinar a Angel Pestaña. Angel Pestaña fou tirotejat a Manresa pels pistolers dels Sindicats Lliures i quedà greument ferit, però no morí.

Aquell fet, sumat amb altres atemptats va fer vessar la gota dels Sindicats Únics de la CNT catalana. Alguns sindicats van celebrar reunions per prendre més mesures d’autodefensa i resposta armada, malgrat que alguns dels assistents fins llavors sols havien set sindicalistes i no membres dels grups armats, però molts ara canviarien de parer. Una de les reunions es va celebrar a Llavaneres, prop de Mataró, amb representants de Badalona, Barcelona, Canet de Mar, Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt i Mataró. En aquella reunió es va decidir augmentar lluita armada i morir matant si era precís, ja que no es podia permetre més aquella situació, com explica l’anarcosindicalista badaloní Joan Manent en les seves memòries Alguns infiltrats van comunicar a Innocenci Feced, el principal infiltrat de Martínez Anido dins de la CNT, el resultat de la resolució de Llavaneres i aquest ho va comunicar a Martínez Anido, el qual va prendre nota d’alguns d’aquells anarcosindicalistes.

Els patrons més radicals, contrariats per la legalització de la CNT catalana per part del govern, feren pinya amb Martínez Anido per boicotejar a la CNT a Catalunya, que no podia recaptar les quotes sindicals i a més seguien fent llistes negres per no contractar anarcosindicalistes.

Entre aquell clima d’atur forçat i de manca de recursos econòmics, els grups armats anarcosindicalistes van promoure atracaments, el més famós el del tren de les nòmines de la companyia ferroviària que venia de Madrid, el qual fou assaltat a l’estació del Poble Nou de Barcelona l'1 de setembre de 1922. Carles Anglès, Ramon Recasens i Antoni Jiménez foren uns dels promotors d’aquell atracament, juntament amb sis anarcosindicalistes més i que va acabar amb un fort tiroteig amb els guardes i militars que custodiaven el tren amb el resultat de tres morts, l’anarcosindicalista Víctor Quero i dos guardes del tren. Malgrat tot van poder fugir amb les 149.000 pts. que havien aconseguit en l’assalt. Aquell fet va causar gran impacte en l’opinió pública i va permetre un bon finançament, tant pels grups d’acció anarcosindicalistes com per l’activitat sindical.

La situació de violència a Catalunya s’estava agreujant cada cop més un altre cop, cosa que li era propícia a Martínez Anido per dur a terme un altre intent d’eliminar a la CNT catalana, malgrat la seva recent legalització.

PREPARACIÓ DEL COMPLOT DE L’ATMEPTAT CONTRA MARTÍNEZ ANIDO

Martínez Anido, l’octubre de 1922, donat que era cada cop més evident que la CNT a Catalunya acabaria tenint una activitat sindical normal, ja que havia estat legalitzada pel mateix govern, juntament amb el cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui va voler donar un cop mortal a la CNT catalana, buscant una excusa per il·legalitzar-la i justificar una nova forta repressió.
Entre els molts infiltrats que tenia Martínez Anido dins de la CNT a Catalunya, el més destacat era Innocenci Feced Calvo, que feia més de dos anys que estava afiliat a la CNT i havia contactat amb alguns grups d’acció, els quals havien caigut gràcies a les delacions de Feced, encara que ell sempre va dir que havia entrat a la CNT com a sindicalista i que s’havia fet delator després, cosa una mica estranya, ja que Feced no havia treballat mai durant aquells anys i no s’entén perquè s’hi va voler afiliar, ja no que participava en cap activitat sindical.

Els grups d’acció de la CNT catalana, ja havien fet diversos intents d’atemptar contra Martínez Anido entre 1921 i 1922 i encara seguien preparant plans per matar-lo. Martínez Anido sabent això, va usar el seu principal infiltrat Innocenci Feced, el qual estava en estret contacte amb un dels grups d’acció anarcosindicalista, per preparar un atemptat trampa contra ell mateix. Feced els guiaria a on estava Martínez Anido i allí uns policies camuflats matarien a tot el grup d’acció. Però el pla anava més enllà, detindria a altres sindicalistes i membres d’altres grups d’acció i els faria matar també pel carrer dient que també participaven en l’atemptat. Volia fer una autèntica massacre i rebentar de pas la legalització de la CNT catalana.

Innocenci Feced estava introduït en un grup d’acció amb una majoria de membres provinents del País Valencià i que se’ls coneixia com “els Valencians”, amb qui va celebrar diverses reunions en que es parlava del pla per matar a Martínez Anido. En la reunió final Feced els va informar que sabia que el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido aniria el dilluns 23 d’octubre d’aquell 1922 al teatre Eldorado de la plaça de Catalunya i que prop de les 12 de la nit passaria amb el seu cotxe oficial per la Rambla de Santa Mònica sortint del teatre. A la reunió hi havien a part de Feced, els anarcosindicalistes d’acció valencians Manuel Talens i Giner, Josep Claramonte i Gómez, Adolfo Bermejo i Francisco, el català Josep Gardeñas i Sabater, Jenaro Tejeror Delgado, nascut a Hontalbilla (Segòvia) i Amalio Cerdeño Elcano, nascut a Pamplona, encara que és possible que n’hi hagués algun més.

Feced també va infiltrar dins del grup d’acció a Florentino Pellejero, un jove policia en pràctiques que el va presentar com un sindicalista que fugia de la policia de Bilbao. Arlegui volia tenir un policia seu infiltrat i de més confiança que la que li tenia a Feced.
A part de les armes que ja tenien els del grup d’acció, Feced els proporcionà unes bombes de ma, ja que la idea era que uns disparessin contra el cotxe de Martínez Anido i un altre llencés una bomba. Aquelles bombes que els entregà Feced però, ja havien set desarmades per la policia prèviament, per tant no podien esclatar.

Finalment van concretar el pla i van decidir que alguns dels del grup, entre els que estaven Adolfo Bermejo i Manuel Talens, esperarien juntament amb Innoceni Feced i el policia infiltrat Florentino Pellejero a la Rambla de Santa Mònica esperant que passés el cotxe de Martínez Anido per després disparar-li i llençar-li la bomba.

Josep Claramonte, havia d’aparèixer conduint una moto sidecar per recollir-los. Josep Claramonte, nascut a Castelló de la Plana, era un conegut sindicalista d’acció que ja havia estat detingut el 16 de març de 1919 juntament amb Manuel Talens, per un tiroteig a la plaça de braus de Sevilla en que els dos van rebentar un míting de Lerroux matant a dos lerrouxistes en un tiroteig.

En aquells dies Claramonte vivia a València i havia vingut especialment a Barcelona per participar en l’atemptat requerit pels seus antics companys del grup de “els Valencians”. Per això li van encarregar tornar a València i comprar una moto sidecar marca Indian, per portar-la a Barcelona per fer-la servir en l’atemptat, ja que no volien comprar-la a Barcelona per no despertar sospites.

Josep Claramonte a més era un aficionat a les carreres de motos, un dels motius pel que li van confiar la feina de conduir la moto per la fugida. Es dona la circumstància que Josep Claramonte s’havia apuntat a una carrera de motos organitzada pel Reial Moto Club de Catalunya a Tarragona que s’havia de celebrar el l'1 de novembre d’aquell 1922, uns 8 dies després de l’atemptat, i ja estava inscrit amb la moto Indian número 2 amb la categoria de 1.000 c.c, llista que va sortir publicada en els diaris. Martínez Anido solia anar a aquestes carreres, pel que molts especulen que s’hi havia apuntat per atemptar contra el governador civil si fallava el primer atemptat.

Per altra banda Manuel Talens i Giner, nascut a Godella, prop de la ciutat de València i conegut com “el Valencianet”, era un experimentat pistoler anarcosindicalista que ja tenia un llarg historial d’accions, com la mort en un tiroteig d’un esquirol d’una en una empresa de Barcelona el 22 de novembre de 1918, la mort de 2 lerrouxistes en un altre tiroteig quan juntament amb Josep Claramonte van rebentar un míting de Lerroux a Sevilla el 16 de març de 1919, un intent d’atemptat contra Martínez Anido el 1921 en que va resultar ferit l’alcalde de Barcelona Antoni Martínez el juny de 1921 i el 19 d’octubre de 1922, només quatre dies abans d’aquell atemptat trampa, havia ferit a trets al policia Pedro Lucio que escortava a l’empresari Esteve Agell, que finançava als Sindicats Lliures, quan Talens l’havia intentat matar. Tot això entre altres accions.

Seguint amb l’atemptat trampa, Amalio Cerdeño, Josep Gardeñas i possiblement algun altre, també havien d’aparèixer en l’escena per donar suport als autors de l’atemptat. Jenaro Tejedor i dos anarcosindicalistes més, quedarien a la plaça Catalunya unes hores abans amb un enviat de Feced que els proporcionaria un bon nombre d’armes i bombes de ma, per repartir-les entre altres membres dels grups d’acció.

LA DETENCIÓ DELS ANARQUISTES D’ACCIÓ DE BADALONA I D’ALTRES

Però el pla de Martínez Anido incloïa implicar en el tiroteig que s’havia de produir a altres anarcosindicalistes que no en sabien res del pla, però que estaven disposats iniciar una campanya d’atemptats i amb també amb intencions de matar a Martínez Anido algun dia si podien, La idea de Martínez Andio era matar en un dia a quants més anarcosindicalistes d’acció millor.

L’infiltrat Innocenci Feced sabia lo de la reunió de Llavaneras d’agost d’aquell 1922 i abans esmentada, en que diversos anarcosindicalistes de Badalona, Barcelona i d’algunes poblacions del Maresme, havien decidit iniciar una campanya armada per respondre als atacs i amb la disposició de matar a Martínez Anido, al cap de policia Arlegui i altres personatges implicats en el pistolerisme patronal.

Innocenci Feced, amb l’aval que tenia de ser un destacat membre dels grups d’acció, va contactar amb tres dels anarcosindicalistes de Badalona que s’havien mostrat més favorables a participar en atemptats en aquella reunió de Llavaneras. Aquests eren tres joves badalonins que tenien al voltant de 20 anys anomenats Joan Manent i Pesas, Guillem Martí i Teixer i Vicenç Soler i Juan. La intenció era detenir-los hores abans de l’atemptat trampa, incomunicar-los a la comissaria i després del tiroteig a altes hores de la nit, treure’ls al carrer i disparar-los dient que també havien participat en l’atemptat. La idea era matar-ne al menys a 10 de cop.

El mateix Joan Manent i Pesas, explica en les seves memòries escrites en el llibre “Records d’un sindicalista llibertari català”, com va anar aquella cita amb Innocenci Feced i el que els passà posteriorment.

Innocenci Feced als tres de Badalona no els va dir res de l’atemptat contra Martínez Anido, però els va citar el mateix dia 23 d’octubre de 1922 a les 3 de la tarda a un bar prop de l’estació de ferrocarrils del Nord, a Barcelona, dient-los que els proporcionaria una gran quantitat de pistoles, munició i bombes, pels grups de Badalona que estaven disposats a incrementar la lluita armada. Feced els va dir que necessitava que en la cita li portessin 1.000 pessetes per anar a pagar les armes que havien de recollir. El cenetista badaloní Esteve Pujol, els va prestar les 1.000 pessetes. Cal ressaltar que Esteve Pujol, en temps de la República fou regidor de cultura de l’Ajuntament de Badalona quan ja militava a la Unió Socialista de Catalunya (USC).

A les 3 de la tarda del dilluns 23 d’octubre de 1922, els tres anarcosindicalistes de Badalona, Joan Manent, Guillem Martí i Vicenç Soler, es presenten al bar “La Campana”, al costat de l’estació del Nord, on havien quedat amb Innocenci Feced, el qual va aparèixer puntual a la cita. Feced els va demanar les 1.000 pessetes i els va dir que esperessin una estona, que ell anava a recollir les armes que eren en un magatzem dins de l’estació del Nord i que les carregaria ell mateix en un taxi que tenia preparat al costat de l’estació i els hi donaria a ells després.

Només un parell de minuts després de que marxés Feced, va aparèixer una allau de policies, uns de dins del bar “La Campana” i altres de fora, que s’abalançaren brutalment sobre els tres badalonins pistola en ma. Els van donar cops de puny, puntades de peu, cops de culata fins fer-los sagnar als tres per tot arreu. Joan Manent explica en el seu llibre que els tres badalonins anaven armats amb una pistola Star cadascun, però no van tenir temps ni cap possibilitat d’usar-les en aquell moment.

Després d’aquella allau de cops, els policies van emmanillar i lligar amb una corda als tres anarcosindicalistes de Badalona i els van portar Passeig de Sant Joan avall, passant pel pla de Palau fins al Passeig de la Duana on hi havia la “Jefatura Superior de Policia”. Allí els continuaren colpejant fins que els van dur als soterranis, quedant incomunicats.

Una estona després, a la plaça Catalunya Feced havia citat a Jenaro Tejedor Delgado, un dels anarcosindicalistes que també havia de participar en l’atemptat, juntament amb dos altres anarcosindicalistes, perquè un enviat de Feced els entregués un paquet amb pistoles i bombes, per repartir-les entre els grups d’acció. Un cop Tejedor tenia el paquet amb les armes, una allau de policies en va llençar sobre ell i els altres dos companys seus i després de colpejar-los els van detenir, acusant-los de tenir el paquet d’armes. Una trampa similar a la que els havien preparat als de Badalona.

Jenaro Tejedor i els altres dos anarcosindicalistes detinguts van ser conduits també aquella tarda del 23 d’octubre de 1922 a la “Jefatura Superior de Policia” del Passeig de la Duana i van ser portats al soterrani, on ja hi havien els tres de Badalona, sent també incomunicats. Ja eren sis els detinguts i incomunicats a “Jefatura”, Joan Manent, Guillem Martí, Vicenç Soler, Jenaro Tejedor i els altres dos companys seus, noms dels quals no van sortir a la premsa i ni tant sols surten en el llibre de memòries de Joan Manent. De fet els diaris deien que eren 4 els detinguts, cosa que ressalta Manent en el seu llibre dient que allò era erroni ja que eren 6 els detinguts a “Jefatura”.

Durant les hores que van estar incomunicats els sis anarcosindicalistes detinguts, aquella nit van tenir lloc els tràgics fets de l’atemptat trampa contra Martínez Anido.

INTENT D’ASSASSINAT CONTRA SIMÓ PIERA EL MATEIX DIA

El mateix dia i poc abans dels tirotejos d’aquell atemptat trampa, el vespre d’aquell 23 d’octubre de 1922, Martínez Anido també havia organitzat un atemptat contra un dels principals líders sindicals de la CNT catalana, Simó Piera i Pagès, el qual havia set el principal impulsor de la famosa vaga de la Candenca de 1919 i membre de la cúpula dels grups d’autodefensa armada juntament amb Ramon Archs i Pere Vandellós durant el dur 1921, any en que havien mort Ramon Archs i Pere Vandellós amb la llei de fugues. Simó Piera havia sobreviscut a aquell 1921 però ara Martínez Anido volia acabar també amb ell, el mateix dia en que tenia prevista la gran massacre.

El mateix Simó Piera explica els dos intents d’atemptat que va patir aquell vespre del 23 d’octubre de 1922 en el seu llibre de memòries “Records i experiències d’un dirigent de la CNT”.

Simó Piera diu que al vespre d’aquell fatídic dilluns, quan anava pels carrers del seu barri de Sants, va observar a dos individus pistola en ma que es dirigien cap a ell. Piera, que sempre estava atent ja que esperava un atemptat, va poder fugir corrent al detectar als pistolers i va poder amagar-se en un portal evitant la pluja de bales que li llençaren. Els agressors van fugir i no el van anar a buscar ja que sabien que Simó Piera sempre anava armat. Poc després van aparèixer dos guàrdies civils fusell en ma al sentir el tiroteig i enlloc de buscar als agressors el van detenir a ell, portant-lo a la “Jefatura Superior de Policia” del Passeig de la Duana, prop del Pla de Palau. Com recordarem en aquells moments en aquella “Jefatura” hi havien incomunicats al soterrani els anarcosindicalistes de Badalona Joan Manent, Guillem Martí i Vicenç Soler, a més de Jenaro Tejedor i dos anarcosindicalistes més.

A “Jefatura” van informar per telèfon al cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui que havien detingut a Simó Piera, un dels sindicalistes més famosos. Arlegui es presentà a la “Jefatura” per interrogar personalment a Simó Piera, contra el qual en aquells moments no hi havia cap ordre de detenció i sols era allí perquè l’havien intentat matar a trets. De totes maneres Piera sabia les ganes que li tenia Arlegui i es temia el pitjor. No obstant això, davant la seva sorpresa, al cap d’unes hores Arlegui va ordenar que l’alliberessin ja ben entrada la nit, cosa que el va fer sospitar. Piera sabia ja des de feia un temps, que la policia havia canviat les lleis de fugues pels atemptats dels sicaris patronals en connexió amb la policia poc després de ser alliberats els detinguts.

Just quan va sortir de la primera porta de la “Jefatura” del Passeig de la Duana, Piera, que ja no anava armat, va detectar de reüll que dos homes que també sortien de la “Jefatura” es disposaven a seguir-lo, tant podrien se policies que li aplicarien la llei de fugues, com dos sicaris que rematarien la feina que no havien fet els que l’havien volgut matar abans a Sants. Piera va tenir la rapidesa i l’habilitat d’agafar un tramvia en marxa que passava per allí i va baixar al Passeig de Colom. En un dia s’havia lliurat de dos intents d’assassinat.

Poc després de baixar del tramvia, Simó Piera es va creuar per casualitat amb l’infiltrat Innocenci Feced, el qual era a la zona preparant l’atemptat trampa contra Martínez Anido. Encara que Piera no ho diu en el seu llibre, en altres llibres surt que Feced anava acompanyat per Manuel Talens, un dels anarcosindicalistes que havien de caure en la trampa de Feced. Simó Piera coneixia a Feced i el tenia per un anarcosindicalista combatiu, pel que es va aturar a saludar-lo. Feced, al que no li interessava parar-se a parlar a pocs minuts de l’atemptat trampa, cosa que podia posar en perill el pla, li va dir a Piera, “Ves-te’n Piera, aquesta nit corrent mals aires”. Evidentment això ja ho sabia Simó Piera, al que havien intentat assassinar dues vegades aquell vespre, encara que no s’imaginava el que anava a passar pocs minuts després ni el sagnant pla que s’havia preparat aquella nit.

L’ATEMPTAT TRAMPA CONTRA MARTÍNEZ ANIDO

Prop de les dotze de la nit d’aquell dilluns 23 d’octubre de 1922, els infiltrats Innocenci Feced, Florentino Pellejero i els anarcosindicalistes Manuel Talens i Adolfo Bermejo, eren a la Rambla de Santa Mònica en un quiosc-bar esperant que passés el cotxe amb el governador Martínez Anido per realitzar l’atemptat, cotxe que per altra banda mai passaria per allí, ja que allò no era més que una trampa mortal contra els anarcosindicalistes. Altres anarcosindicalistes havien d’acudir a la cita, entre ells Josep Gardeñas i Amalio Cerdeño i segurament algun altre. La zona estava plena de policies camuflats esperant el moment per iniciar la massacre. El comissari de policia Agapito Marín, dirigia l’operació al carrer.

Josep Claramonte era amb la moto sidecar Indian en el passatge entre el carrer Ferran i la plaça Reial, esperant rebre la senyal per acudir al lloc de l’atemptat en el moment precís, per participar-hi i facilitar la fugida.

Però en un moment donat el policia infiltrat Florentino Pellejero es va separar del grup a la Rambla de Santa Mònica per anar a l’altre banda de les Rambles, amb l’excusa d’anar a vigilar el carrer per donar la senyal quan vingués el cotxe de Martínez Anido. Aquest fet, donat que Pellejero era un personatge nou per aquell grup d’acció i la presència de personatges “estranys” o sospitosos per la zona, que podrien ser policies, va fer sospitar als membres del grup d’acció Manuel Talens i Adolfo Bermejo, que a part de amb l’infiltrat Feced, segurament ja eren amb Josep Gardeñas i Amalio Cerdeño. Van decidir llavors sortir de la zona i dispersar-se, anant Manuel Talens i Adolfo Bermejo cap al carrer Anselm Clavé i els altres cap a una altra direcció. L’infiltrat Innocenci Feced es va quedar enrere deliberadament. Allò va agafar per sorpresa als policies camuflats que en aquells moments sols tenien visibles a Talens i a Bermejo, als quals van començar a seguir a la carrera, encapçalats pel policia infiltrat Florentino Pellejero, que va ser el primer que se n’havia adonat de la fugida, tot i donant-los l’alto pel carrer Anselm Clavé.

Mentre durava la persecució i a l’arribar a l’alçada del carrer Nueva de San Francisco, Adolfo Bermejo es va girar i va llençar una de les bombes de ma, la qual no va esclatar ja que l’infiltrat Feced els hi havia entregat desarmada. Llavors els policies van disparar matant a Adolfo Bermejo mentre Manuel Talens també disparava matant al policia infiltrat Florentino Pellejero i aconseguint fugir pels carrers.

Mentre, en el passatge entre el carrer Ferran i la plaça Reial, la policia detenia a José Claramonte que era esperant el moment amb la moto sidecar, cosa que els policies sabien per les informacions del l’infiltrat Feced. El van dur detingut pel carrer Avinyó avall i a l’arribar al carrer de la Mercè el van tirotejar a sang freda matant-lo allí mateix. Després van traslladar el cadàver a l’Hospital Clínic.

Eren poc més de les dotze de la nit de la matinada del ja 24 d’octubre de 1922 i ja havien mort dos anarquistes i un policia en l’atemptat trampa.

Una o dos hores després, aquella mateixa matinada, un grup de policies es van dirigir a casa d’Amalio Cerdeño, un dels anarquistes participants en l’atemptat trampa, direcció que la policia ja sabia a través de l’infiltrat Feced, a qui van detenir quan ja era al llit. Però mentre el duien detingut pel carrer, els policies van disparar a sang freda a Amalio Cerdeño i el van deixar al mig del carrer donant-lo per mort. Segurament volien que semblés que havia participat en el tiroteig. Però Cerdeño encara no era mort sinó greument ferit. Uns veïns i un vigilant del barri el van recollir i el van dur a la casa de socors del passeig Colom, des d’on el van traslladar a l’Hospital Clínic.

EL SEGÜENT PAS DEL PLA: MATAR ALS 6 DETINGUTS A “JEFATURA”

Però per Martínez Anido i Miguel Arlegui la massacre encara no havia acabat. Mentre passaven aquells tirotejos, el pla incloïa ara matar als sis anarcosindicalistes que eren incomunicats al soterrani de la “Jefatura Superior de Policia” del passeig de la Duana, prop del Pla de Palau.

El cap de policia de Barcelona el general Miguel Arlegui, que era a la “Jefatura Superior de Policia”, cap a la una de la matinada va fer pujar del soterrani als sis detinguts, els badalonins, Joan Manent, Guillem Martí i Vicenç Soler, a Jenaro Tejedor i als altres dos anarcosindicalistes dels que no es van donar els noms. A partir d’aquí, Joan Manent en el seu llibre de memòries segueix el relat del que els va passar, cosa explicada a continuació.

Joan Manent diu que els van fer pujar del soterrani de “Jefatura” un per un, cap a la una de la matinada d’aquell 24 d’octubre de 1922 i els va interrogar el mateix cap de policia Arlegui demanant-los que delatessin a membres dels grups d’acció entre forts cops de diversos policies. Com que ningú va dir res, Arlegui els va dir, doncs si no parleu caureu morts avui mateix com ja estant caient alguns companys vostres. Mentre els policies els seguien insultant i colpejant.

Llavors els van treure de la comissaria emmanillats i lligats amb una corda cap a les 2 de la matinada, escortats per nombrosos policies que estaven sota les ordres de l’inspector Romero i els van fer pujar Via Laietana amunt. Al carrer quasi no hi havia ningú i els sis cenetistes ja pensaven que els matarien en qualsevol cantonada. De tant en tant es creuaven amb algun noctàmbul que mirava espantat l’escena. Passaren pel carrer Provença fins que van arribar a l’Hospital Clínic. Els van fer entrar a l’hospital i els van conduir a un lloc que tenia un cartell que deia “Depósito Judicial”, o sigui, el dipòsit de cadàvers.

Un dels tres badalonins no va poder evitar trencar el silenci i va dir en català, “Els cabrits ens volen assassinar ací per evitar fer-ho al carrer, i així no hauran de recollir-nos una vegada siguem morts”. Un dels policies va dir, “Que dice ese perro catalán?” i llavors van començar a rebre un altre vegada cops de puny i puntades de peu acompanyat d’insults.

Després els van fer entrar al Dipòsit i quan van encendre les llums van veure al terra dos cadàvers tacats de sang, que encara brollava dels seus cossos, eren els cadàvers de Josep Claramonte i Adolfo Bermejo, els dos anarcosindicalistes morts en l’atemptat trampa.

Llavors els policies els van preguntar si els coneixien. Respongueren que no, malgrat que si que els coneixien. Manent segueix explicant que els van fer acostar encara més als cadàvers fins que van inclús trepitjar la sang. Llavors van rebre més cops i els van fer caure sobre els cadàvers, rebent més cops i insults de diversos policies. A dos d’ells els van fer saltar algunes dents.

Llavors els van fer acostar a una taula on hi havia un altre cadàver i l’inspector de policia Romero els va preguntar, “Y a ese tampoco le conoceis, banda de hijos de puta?”. Davant la seva negativa el policia els va dir, “la muerte de este no os va a costar poca sangre, a vosotros y a todos los vuestros, hijos de puta”. Aquell cadàver era el del policia infiltrat Florentino Pellejero. Novament començaren els forts cops contra els detinguts emmanillats, que duraren bastanta estona. Sent encara les primers hores de la matinada, estava clar de que els anaven a matar, o allí mateix per no haver ja de traslladar els cadàvers, o potser els farien sortir i els matarien pel carrer dient que havien participat en l’atemptat, seguint amb les mentides que la policia va fer del relat dels fets aquell dia.

Quan encara continuaven els cops, es presentà un home en bata blanca, segurament un treballador de l’hospital, i li va dir l’inspector Romero que hi havia una trucada urgent de telèfon per a ell des de la “Jefatura Superior de Policia”.
Quan tornà l’inspector Romero de parlar per telèfon se li veia cara de ràbia i de por, tot hi dient,“Venga Vámonos” i va dir algunes paraules a cau d’orella als altres policies.

Llavors els policies i els sis detinguts, lligats i emmanillats van sortir de l’Hospital Clínic i van fer el camí invers que havien fet abans, pel carrer Provença, Via Laietana fins a la “Jefatura Superior de Policia” del Passeig de la Duana. Encara eren les primeres hores del matí i hi havia poca gent pel carrer excepte els treballadors dels mercats i del port que ja començaven la feina i els observaven sorpresos i amb cara de pena, tant per anar detinguts com pel penós aspecte després d’haver rebut diverses pallisses. Els detinguts no entenien res i encara pensaven que els matarien.

Els van tornar a fer baixar al soterrani de la “Jefatura” i els tornaren a incomunicar.

DESTITUCIÓ DE MARTÍNEZ ANIDO I DE MIGUEL ARLEGUI A LA MATEIXA MATINADA

Però que havia passat per aquell sobtat canvi de la situació, quan ja tot semblava que acabaria amb la mort dels sis detinguts que eren al dipòsit de cadàvers de l’Hospital Clínic? Doncs la resposta està en el que passà amb l’anarquista ferit de gravetat, Amalio Cerdeño, al que els policies havien disparat mentre el duien detingut i l’havien deixat per mort al mig del carrer.
El jutge de guàrdia havia set avisat de l’arribada a l’Hospital Clínic d’un ferit greu per trets, entre les 2h i les 3h. de la matinada, que era Amalio Cerdeño, al qual va anar a interrogar. Davant les declaracions de Cerdeño, que denunciava una llei de fugues, el jutge de guàrdia ho va comunicar enseguida al magistrat de l’audiència Julio Gimeno i aquest ho va dir al fiscal general de Barcelona Diego Medina, el qual es traslladà immediatament a l’Hospital Clínic a parlar amb el ferit Cerdeño.

Encara eren entre les 4h. i 5h. de la matinada i Amalio Cerdeño poc abans de morir, va tenir temps d’explicar al fiscal Diego Medina lo de la llei de fugues que li havien aplicat. Diego Medina, que era un fiscal considerat per tothom bastant correcte, en comparació amb altres, es va creure totalment a Cerdeño, ja que era plenament conscient de les lleis de fugues ordenades per Martínez Anido des de feia temps. El fet de que s’haguessin produït aquells tirotejos feia poca estona amb la versió de l’estrany atemptat, ja va fer sospitar al fiscal Medina que tot allò podia ser un muntatge i que havia d’actuar ràpid perquè la nit encara no s’havia acabat i podien haver-hi més morts.

Al voltant de les 5 del matí, el fiscal Medina va trucar urgentment a Madrid al president del govern Sánchez Guerra i li va comunicar el que li havia dit el moribund Amalio Cerdeño sobre els fets d’aquella nit, i a més li va expressar el perill que hi havia de que hi haguessin encara més morts aquella matinada, incloent la frase, “están sacando a obreros de sus casas para matar-los”.

El president José Sánchez Guerra, que també coneixia la manera d’actuar de Martínez Anido, el qual ja havia desobeït la seva ordre de tornar a legalitzar la CNT a Catalunya, va trucar immediatament cap a les 5.20h. en persona al mateix governador civil Severiano Martínez Anido i al cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui i els va destituir fulminantment des d’aquell mateix instant, traient-los tots els poders. També va nomenar provisionalment aquella mateixa matinada al coronel de la guàrdia civil José Barrué Núñez, com a cap de la policia de Barcelona en substitució d’Arlegui, per evitar que aquest seguís dirigint la massacre que tenia prevista. També va ser destituït immediatament del seu càrrec el comissari Agapito Marín, el que havia dirigit l’operació de l’atemptat trampa al carrer.

Va ser llavors quan des de la “Jefatura Superior de Policia” van trucar a l’Hospital Clínic per parlar amb l’inspector Romero, que manava als policies que tenien als sis anarcosindicalistes detinguts al Dipòsit de cadàvers de l’hospital i li van comunicar que el governador Martínez Anido, el cap de policia Arlegui i el comissari Agapito Marín havien estat destituïts dels seus càrrecs. Això explica la cara de por i de ràbia de l’inspector Romero, com explica Joan Manent, un dels detinguts, en el seu llibre, ja que ara veien que ja no podien seguir endavant amb el pla per matar-los, i potser la llei els passaria comptes per les seves actuacions d’aquell dia. És per això que van fer tornar als sis anarcosindicalistes detinguts de l’Hospital Clínic a “Jefatura”.
Amalio Cerdeño va morir cap a les 9h. del matí d’aquell 24 d’octubre de 1922. La nit havia acabat amb 3 anarquistes i un policia morts en aquell atemptat trampa.

El mateix dia 24 d’octubre de 1922 el general Julio Ardanaz Crespo era nomenat Governador Civil de Barcelona i el coronel de la guàrdia civil José Barrué Núñez era nomenat cap de policia de Barcelona.

L’endemà, els 6 detinguts a “Jefatura”, van ser traslladats amb cotxe de cavalls a l’Audiència a disposició del jutjat de Llotja. Encara que emmanillats ja notaven que els tractaven millor, encara que ignoraven el que havia passat i que havien set destituïts Arlegui i Martínez Anido. Els detinguts van ser presentats davant del jutge de primera instància del districte de la Llotja, el senyor Céspedes. L’acompanyava en l’interrogatori el Fiscal general de Barcelona Diego Medina, el qual estava interessat en parlar amb ells, per agafar proves que reafirmessin encara més el muntatge de Martínez Anido i d’Arlegui.

Els 6 anarcosindicalistes detinguts, Joan Manent, Guillem Martí, Vicenç Soler, Jenaro Tejedor i els altres dos, foren traslladats poc després a la presó Modelo de Barcelona, custodiats per la guàrdia civil, encara que cinc d’ells només hi van estar 5 dies abans de ser posats en llibertat sense càrrecs el 28 d’octubre de 1922. Ni tant sols els van obrir cap procés per les armes que duien a sobre quan va ser detinguts. Sols va restar a la presó Jenaro Tejedor, a qui van processar per ser un dels que havia ideat l’atemptat.

VERSIONS ERRÒNIES I CONTRADICTÒRIES DE LA POLICIA I DE PREMSA

Els diaris tant de Catalunya com d’arreu de l’Estat Espanyol del mateix dia 24 d’octubre de 1922 es feien ressò “d’un tiroteig en el que havien mort dos anarquistes i un policia” aquella mateixa matinada, oferint versions confuses, sense saber encara que havia mort també Amalio Cerdeño i que Martinez Anido i Arlegui ja havien set destituïts passades les 5h. del matí.

Un dia després, els diaris del 25 d’octubre de 1922, ja informaven de que havien mort 3 anarquistes i un policia i de la fulminant destitució de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui. No obstant això, les versions sobre els 3 tirotejos, eren confuses i contradictòries entre uns diaris i altres, això sumat amb comunicats de la policia sobre els fets, que a part d’estar plens de mentides, també es contradeien a si mateixos entre diferents comunicats policials. No oblidem que va haver-hi un altre tiroteig el vespre d’aquell dia 23 d’octubre, el que es va efectuar contra Simó Piera en l’intent de matar-lo i que no va transcendir a la premsa.

Els comunicats de la policia parlaven de que havien rebut una informació de que es podria produir un atemptat contra el governador Martínez Anido a la Rambla de Santa Mònica, ja que aquest hi havia de passar sortint del teatre, pel que van muntar un dispositiu de vigilància. Segueixen dient que quan van voler donar l’alto a dos individus sospitosos, aquests van sortir corrent cap al carrer Anselm Clavé, als quals van seguir. Un dels individus els va llençar una bomba que no va esclatar i l’altre els va disparar, produint-se el tiroteig en el que va morir el policia i l’anarquista. En aquells moments encara no havien identificat a l’anarquista mort, que era Adolfo Bermejo.

En quan a l’altre tiroteig en el que va morir Claramonte la versió de la policia era realment estrambòtica. El comunicat policial que va sortir a la premsa el 25 d’octubre de 1922 deia que, uns agents dels que havien muntat el dispositiu de vigilància i després del primer tiroteig en el que ja havia mort un policia, havien vist una moto sidecar marca Indian amb dos individus sospitosos que venint de la plaça Sant Jaume s’havia aturat en el passatge entre el carrer Ferran i la plaça Reial. Quan s’hi van acostar per identificar-los, un dels individus va sortir corrent i no el van poder atrapar, motiu pel que van detenir al conductor de la moto, ja que aquella actitud era altament sospitosa. Després el comunicat continuava dient que mentre portaven al detingut pel carrer Avinyó i a l’arribar al carrer de la Mercè, uns individus que podrien ser companys del detingut, van disparar contra els policies per intentar alliberar al detingut, però que per error ells mateixos van matar al seu company anarquista. Una versió bastant increïble.

També els comunicats parlaven de que havien detingut a l’anarcosindicalista Amalio Cerdeño a casa seva la matinada del 24 d’octubre, ja que tenien informacions de que podria haver participat en el tiroteig, i quan el duien pel carrer aquest va començar a córrer i el van haver de disparar ferint-lo greument. Posteriorment el van portar a la casa de socors. Bé, a part de la mentida de que Cerdeño volia fugir, encara era més grossa la mentida de que el van dur a la casa de socors, ja que la veritat és que el van deixar a terra creient que era mort i van ser uns veïns i un vigilant qui el van dur a la casa de socors, com ells mateixos van declarar posteriorment.

CONFONEN JOSEP CLARAMONTE AMB RAFAEL CLIMENT

Els comunicats policials que sortiren a la premsa aquell 25 d’octubre de 1922, parlaven de que a part de Cerdeño, encara no havien estat identificats als altres dos anarquistes morts, però que algun policia havia dit que havia reconegut al mort del carrer de la Mercè, el que havien detingut a la moto sidecar Indian, com el “famós” anarquista d’acció Rafael Climent. En realitat aquell mort del carrer de la Mercè era Josep Claramonte, que si era un famós anarquista d’acció. Potser el policia que el va reconèixer va tenir un lapsus en el nom, però el dia 25 d’octubre molts diaris ja havien donat el nom de Rafael Climent com un dels anarquistes morts.

En els següents dies ja es va comunicar que el mort del carrer de la Mercè era Josep Claramonte, però cap diari va desmentir la confusió amb el nom de Rafael Climent, pel que en alguns llibres i escrits fets anys després surt que els anarquistes morts aquell dia foren 4 incloent el nom de Rafael Climent, el qual en realitat no existia.

No obstant això, el nom de Rafael Climent si que havia set famós feia més de dos anys abans, quan un grup d’ex sindicalistes en atur i que es van convertir en atracadors sols per benefici propi, van matar a cops amb objectes contundents a dos guàrdies civils a Barcelona a la nit del 16 de desembre de 1919 al barri del Camp d’en Grassot per prendre’ls els fusells. L’alcalde de barri que era a prop, els va disparar i va assegurar que n’havia ferit a un. Poc després ingressava a l’Hospital Clínic un individu anomenat Ramon Climent i Montero ferit de bala. Enseguida el van acusar de ser un dels agressors i allò va dur a la detenció de membres de la seva banda d’atracadors.

L’any següent, després d’un judici confús i sense gaires garanties, en el que Climent assegurava que havia set ferit per un vigilant en un altre atracament lluny d’allí, van condemnar a mort a Climent i a altres 3 membres de la seva banda, sent executats els quatre al garrot vil el 31 de maig de 1920.

Potser el policia que va reconèixer al mort Josep Claramonte, va informar primer de que es deia Rafael Climent en un lapsus recordant a l’altre. Bé, el fet és que malgrat que això va provocar que en alguns llibres i escrits en el futur es parli de 4 anarquistes morts, entre ells Climent, en realitat van ser 3 els anarquistes morts, Josep Claramonte, Adolfo Bermejo i Amalio Cerdeño, mentre que el tal Rafael Climent en realitat no existia, sinó que l’havien confós inicialment amb Josep Claramonte.

En quan a l’anarquista mort al carrer Nueva de San Francisco, no van descobrir que es tractava d’Adolfo Bermejo fins unes setmanes després.

DETENCIÓ DE MANUEL TALENS, JOSEP GARDEÑAS I INNOCENCI FECED

El 6 de novembre d’aquell 1922, 15 dies després de l’atemptat trampa, la policia detenia a Manuel Talens, Josep Gardeñas i Innocenci Feced. La premsa sols deia que havien detingut a 3 anarquistes participants en el complot per matar a Martínez Anido, per tant encara no havia transcendit que Feced era un infiltrat. La premsa també deia que un dels detinguts havia informat que Jenaro Tejedor havia set un dels organitzadors de l’atemptat i que Manuel Talens era el que estava en el tiroteig en que va morir el policia Pellejero i l’anarquista Adolfo Bermejo.

Aquell “anarquista” que havia donat tants detalls a la policia com deia la premsa, es tractava d’Innoceni Feced, que com ja se n’ha parlat repetidament, no era més que un infiltrat de Martínez Anido, cosa que explicava aquella delació pública. La detenció de Feced juntament amb els altres dos anarquistes, Talens i Gardeñas, en principi no deixa de ser estranya, ja que es tractava d’un infiltrat de la policia. No hi ha que oblidar que Feced treballava per Martínez Anido i Miguel Arlegui, ja destituïts i potser la nova cúpula policial i el nou governador volia investigar més a fons les trames en les que havia estat ficat Feced juntament amb Martínez Anido, o treure de Feced més informació secreta que sols sabia ell.

De totes maneres Innocenci Feced va ser alliberat poc després. Josep Gardeñas també fou alliberat i només Manuel Talens, acusat d’haver matat al policia Florentino Pellejero, i Jenaro Tejedor, acusat de ser un dels organitzadors de l’atemptat, van restar a la presó fins el judici que es va celebrar 7 mesos després.

Les pàgines que s’ompliren a la premsa durant dies sobre la trampa de Martínez Anido i els anys que portava amb les lleis de fugues mereixerien moltes línies. Però a partir de llavors la situació va canviar momentàniament a Barcelona. Els pistolers dels Sindicats Lliures ja no tenien impunitat ni col·laboració amb la policia i eren detinguts si es demostrava que havien fet algun delicte de sang. Nombrosos anarcosindicalistes van anar sortint de la presó, inclús alguns acusats d’atemptats, després de judicis en que era difícil mostrar la seva culpabilitat i la CNT va reprendre la seva activitat normal a Catalunya. Tot un nou intent de pacificar la situació a Catalunya, encara que no tardaria gaire en deteriorar-se la situació un altre cop i el següent any, el 1923, va tornar el pistolerisme a Barcelona amb tota la seva intensitat.

Els patrons més radicals van seguir contractant pistolers, malgrat que ja no hi havia la protecció de Martínez Anido. Volien rebentar l’activitat legal de la CNT catalana. Van iniciar una campanya d’atemptats contra anarcosindicalistes de la manera més espectacular, fent matar a trets a Barcelona el 10 de març de 1923 al gran líder de la CNT, Salvador Seguí, juntament amb Francesc Comas, que anava amb ell en aquell moment. L’espiral de violència esclatà encara amb més intensitat que el 1922 i acostant-se a la situació de 1921, després de respondre els grups d’acció anarcosindicalistes amb un gran nombre d’atemptats també, cosa que causà nombrosos morts per les dues bandes contrincants.

JUDICI CONTRA MANUEL TALENS I JENARO TEJEDOR

L’1 de juny de 1923 es va celebrar el judici a Manuel Talens, com autor de la mort del policia Florentino Pellejero en l’atemptat trampa a Martínez Anido, i a Jenaro Tejedor, acusat per l’infiltrat Innocenci Feced de ser un dels que havien ideat l’atemptat contra Martínez Anido.

Innocenci Feced havia set detingut un altre cop el març de 1923, com a sospitós d’haver participat o directament o en la preparació de l’atemptat en que van morir Salvador Seguí i Francesc Comas. Per tant quan es va fer el judici l’1 de juny de 1923 Feced va declarar com a testimoni però estant també detingut.

En el judici els nombrosos policies que havien participat en l’atemptat trampa, va seguir donant versions falses i estrambòtiques sobre com van anar els fets. Deien que sabent per una delació de Feced, que fins llavors era a la CNT, es preparava un atemptat contra Martínez Anido la nit del 23 d’octubre de 1922, van muntar vigilància a la Rambla de Santa Mònica, lloc on els havien informat que es podria realitzar l’atemptat. Parlen de que van donar l’alto a dos sospitosos, Manuel Talens i Adolfo Bermejo i que aquests van fugin disparant i llençant una bomba que no va esclatar. En el tiroteig va morir el policia Florentino Pellejero i l’anarquista Adolfo Bermejo. Mentre la majoria de policies reconeixien a Manuel Talens com el que va disparar al policia que va morir, malgrat que altres, que potser eren més lluny, deien que no n’estaven segurs.

Per altra banda Feced afirmava que era Manuel Talens qui anava amb Bermejo quan va morir el policia Pellejero en el tiroteig, ja que el mateix Feced anava amb ells poc abans.

En relació a la mort de Josep Claramonte, com ja havien dit els primers dies els comunicats policials a la premsa i com abans s’ha esmentat, els policies participants en aquell fet van seguir dient que l’havien detingut en el passatge entre el carrer Ferran i la plaça Reial al costat de la moto sidecar Indian, ja que el van considera sospitós i quan el portaven detingut pel carrer Avinyó a l’alçada del carrer de la Mercè, uns anarcosindicalistes van voler alliberar a Claramonte disparant contra els policies i el que van fer van ser matar per error al seu propi company Claramonte. Vaja, una versió bastant increïble per a tothom.

L’advocat de Manuel Talens era Joan Casanovas, un membre del Partit Republicà Català (PRC), que ja feia temps que feia d’avocat de la CNT i que un any abans ja s’havia salvat de morir en un atemptat, quan ell mateix havia fet front amb la seva pistola a uns membres dels Sindicats Lliures que el van tirotejar. Va tenir més sort que el seu amic i company de partit i també advocat de la CNT, Francesc Layret, que com s’ha esmentat abans havia set mort el 30 de novembre de 1920 pels sicaris enviats per Martínez Anido.

Joan Casanovas va al·legar que no es podia creure ni a Feced ni als policies que havien muntat un atemptat trampa per fer una massacre, cosa reconeguda inclús pel mateix govern Espanyol que havia destituït a Martínez Anido el mateix dia per aquest motiu. També ressalta que si bé alguns policies diuen que van reconèixer a Talens, altres no n’estan segurs.
El que era cap de la policia de Barcelona el dia de l’atemptat trampa, el general Miguel Arlegui, havia set reclamat com a testimoni, però no va aparèixer en el judici al·ludint problemes de salut, és evident que no li interessava declarar.

Finalment es va absoldre tant a Manuel Talens com a Jenaro Tejedor, que portaven més de 7 mesos a la presó, ja que malgrat que podrien haver participat en aquell atemptat que resultà ser una trampa, les mentides i muntatges tant de la policia com de Martínez Anido, els quals s’havien lliurat de ser acusats de res, malgrat provocar una massacre amb una trama muntada amb l’infiltrat Feced, van fer que finalment tothom sortís absolt i lliure i tots “contents”. Es volia passar pàgina i que no s’aprofundís més sobre el cas.

APUNT FINAL

Com ja s’ha comentat abans, malgrat la destitució de Martínez Anido l’octubre de 1922 i el final de les lleis de fugues i la descarada col·laboració entre els pistolers de la patronal i la policia, l’espiral de violència va inclús incrementar-se el 1923, amb els atemptats contra anarcosindicalistes promoguts pels empresaris més radicals, a qui els molestava molt la nova legalització de la CNT catalana, i la resposta armada dels anarcosindicalistes. El setembre de 1923 el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop d’Estat des de Barcelona i va acabar l’obra iniciada per Martínez Anido, il·legalitzant no sols a la CNT, sinó tots els partits d’esquerres, omplint les presons i provocant la fugida de l’Estat de milers de militants. Evidentment la història continua, però ja seria un altre tema.