A “Ramona, adéu” (1972), Montserrat Roig descriu, a través del personatge de la Mundeta, una assemblea universitària a la Barcelona de finals dels seixanta per solidaritzar-se amb el tancament de la Universitat de Madrid. En aquest episodi, fictici o no, Roig aborda dos dels tabús de l’esquerra sucursalista: l’ús normalitzat del català i la qüestió nacional catalana. Quatre dècades després, una part important de les esquerres continua associant la catalanitat i la reivindicació nacional amb els interessos de la burgesia. Rellegir Roig és el millor antídot per combatre la temptació d’escindir la lluita pels drets socials i la lluita pels drets nacionals. No passaran!

“Xiulen de l’altra banda, en castellano, en castellano” (…)

“Autodeterminar-se, continua l’Enric, no és més que un camelu que s’ha inventat algun grupet per mantenir, amb les seves teories reaccionàries, l’oligarquia terratinent i financera: aquest grupet, per tant, defensa els interessos econòmics de les classes que ara són al poder, és el seu instrument” (…)

“En Jordi brama a l’Enric que és un ignorant, que el que ha de fer és consultar la història del nostre país. Quin país pregunta en Nito amb ironia, tu, Rafa, de quin país parla. Del darrere se senten veus: barretinaire, folklòric, catalaneru, reaccionari.  I la Mundeta voldria que en Jordi fes un discurs com els de sempre: intel·ligent i segur. Hem de pensar, matisa, en els moments en què hem aconseguit una més gran solidesa revolucionària. És precisament en aquests moments, diu, quan hem sabut identificar la lluita de classes amb la lluita nacional. Una altra vegada, en castellano, en castellano.” (…)

“L’Enric barboteja, traïdor, revisionista” (…)

“Però en Jordi intenta de raonar i la gent l’esbronca: uuuuh.”(…)

“La gent, un altra vegada en castellano, en castellano” (…)