Si fem un petit exercici retrospectiu i reculem un parell de dècades enrere ens veurem a nosaltres mateixos molt diferents de com som ara, no només físicament, que també, mal que ens pesi, sinó a molts altres nivells. I a nivell social passa el mateix, la societat es transforma i és un reflex del relat cultural dominant i del discurs hegemònic.
Les convulsions socials i l’evolució econòmica modela la societat; no descobreixo la sopa d’all, en soc ben conscient. Els filòsofs i pensadors contemporanis van formular-ho a la perfecció, des de Kant fins a Marx passant per Camús o Gramsci.
La militància de l’esquerra independentista tampoc escapa d’aquesta espiral de la història. Les organitzacions i la militància anem entonant contradiccions i praxis i poc a poc anem quedant empeltats del que ens envolta, sigui positiu o sigui negatiu, la realitat no té pietat en aquest sentit.
Sovint, hi ha sectors de la militància ( especialment la més jove, però no només) que fan de la radicalitat estètica i una certa arrogància discursiva,el nucli dur de la seva identitat militant i política. I això portat a l’extrem acostuma a desembocar en situacions un tant rocambolesques i completament inofensives pel sistema, quan no patètiques. Massa vegades hem caigut en dinàmiques que ens fan vorejar el ridícul. I no em ruboritza fer autocrítica en aquest sentit.
Certament, el purisme paralitzador afegit a l'arrogància panfletària és un dels principals frens a l'hora d'estendre els valors revolucionaris. Diguessim que allò que representen els hiperventilats indepes en l’eix nacional,equival al que els “hiperventilats esquerranistes ” representen en l’eix social.
El pas del temps dibuixa moviments i assemblees i en condiciona la seva capacitat de lluita i de transformació de la realitat. Si analitzem l’evolució d’algunes assemblees de l’esquerra independentista, i per extensió d’altres esquerres, ja siguin reformistas o revolucionaries, veurem que molta testoesterona discursiva ha quedat en simples proclames recollides en fanzines de l’època, o més recentment a les teranyines virtuals de les xarxes socials. També ha sovintejat la militància endogàmica reclosa en cercles reduïts i dominats per un cert elitisme intel·lectual al més pur estil de les modes sistèmiques.
En efecte, els somnis de revolució social no s’han materialitzat com moltes companyes voldrien o esperaven i la dura i crua realitat del dia a dia ha despullat d’èpica molts dels intents d’assaltar les institucions o de fer la revolta des d’assemblees de barri. Ja sigui per limitacions pressupostàries, per manca d’implantació al territori, per escassetat de recursos humans o per altres causes, la realitat és que no hem aconseguit fer trontollar el capitalisme, que avui continua més viu que mai i l'ofensiva neoliberal s'intensifica no s'atura.
Malgrat tot el que ha passat els darrers anys al sud d’Europa, el nivell de mobilització és migradíssim. I per postres, les oligarquies, les classes dominants, les empreses de l’Ibex i la banca, no només no han perdut poder sinó que han incrementat beneficis i se’n foten de tots nosaltres sense ni tant sols ruboritzar-se.
El darrer cicle mobilitzador que va fer emergir el 15 M, un fenomen nascut amb moltes pretensions, es va saldar amb l’abducció del moviment per part d’un partit polític que ha fet de l’acció institucional la seva principal identiat política.
Aquell 15 M que semblava que s’havia de menjar el món en una mena de primavera ibèrica, ha acabat desmobilitzat i desactivat. I els sectors més polititzats en plena deriva possibilista i socialdemòcrata, gestionant unes institucions que formen part de l’engranatge capitalista. En alguns casoss'ha arribat fins i tot a pactar equips de govern amb la dreta socialdemòcrata per gestionar unes institucions autonòmiques i/o municipals integrades al règim monàrquic sorgit del pacte post-franquista del 78. Cap objectiu de ruptura o desobediència i ni rastre d'unilateralitats trencadores.
I l’esquerra independentista que va impulsar un moviment municipalista arrelat i rupturista, s’ha estampat contra el mur de la realitat. Diverses assemblees han assumit responsabilitats de govern o representació institucional i més d’un cop la inicial voluntat de transgressió i ruptura ha acabat dilatant-se i esdevenint gestió diària de la complexitat i les contradiccions.
Posaria la ma al foc que les frustracions, decepcions i desenganys han afectat, quan no paralitzat, a més d'una o un militant. En canvi en d'altres casos, l'experiència ha ajudat a superar estadis primerencs de consciència i algunes companyes i companys han optat pel treball ideològic en l'àmbit acadèmic o fins i tot engruixint les files de les tertúlies radiofòniques i televisives, tot aportant idees noves i trencandores a l'avorrit i anquilosat panorama mediàtic català. No puc passar per alt que un gruix important de la militància continua lluitant incombustiblement i a llarg termini en tots els fronts possibles, a totes elles i ells, el més sentit reconeixement.
Estic convençut que a hores d’ara un sector important de militància anticapitalista està desbordada per la situació a les institucions, aclaparada per l’espiral de feina inacabable que s’acumula sense aturador. Veig gent desorientada devant de la manca de mobilització i reforçament del propi sistema que intenten combatre. Els conflictes pròpis d'una ciutat o vila desborden fronteres ideològiques i la gestió diària desgasta a qualsevol militant independentment de la seva capacitat de resistència i paciència.
I el temps passa, i ens va fent conscients de les nostres limitacions, febleses i contradiccions. Cada dècada obre les portes a una nova generació que o bé es desenganya i llença la tovallola, o bé comença a reflexionar més pausadament. Per diverses raons: la família, la salut, les dificultats econòmiques, l'edat, les frustracions, el desengany, el cansament…hi ha gent que ho deixa córrer. És un cicle generacional que mai s'atura; sempre ha estat així i nosaltres no som cap excepció.
Ara bé, malgrat la radiografia crua que he fet de la realitat, no veig ni una sola raó per abandonar, ans al contrari. Ser conscients de les dificultats i les limitacions ens ha d’ajudar a seguir avançant cap a la transformació social; aprendre a gestionar les pròpies contradiccions, no aillar-se de l’entorn més proper i sobretot superar l’arrogància i “xuleria” antisistema.
Molt probablemente no asaltarem cap Palau d’hivern ni dirigirem cap govern que ens porti al paradís social. Senzillament no existeix cap paradís social ni cap via d'accés a revolucions a la carta. El que existeix és la realitat material i objectiva carregada de subjectivitats; i nosaltres, ara i aquí tenim l'oportunitat de seguir lluitant com ho van fer les generacions que ens han precedit.
Es tracta de trobar l'espai adequat i treballar coordinadament i a llarg termini, pausadament però sense defallir, per tal de convertir els valors revolucionaris en elements centrals de la societat i acumular forces per fer front a les oligarquies i bastir un ordre social més just, ecològic i lliure. Tard o d'hora el moment arribarà tot i que no serà com haviem previst incialment.
Tenim la sort que disposem de col·lectius i organitzacions sòlides i arrelades que ens poden ajudar a fer el nostre recorregut militant durant dècades i a dotar-nos d'una formació sòlida que ens sigui útil en totes les fases de la nostra vida militant. I ens poden ser de molta utilitat a l'hora de gestionar les nostres contradiccions, pors i errors per tal de seguir defensant i estenent els valors revolucionaris pels quals tanta i tanta gent s'hi ha deixat la pell.