Lector,

Has tornat de vacances. Deus haver descansat. Penso que si llegeixes el diari és perquè et preocupa la marxa del país i del món. Ets un home amb sentit de responsabilitat social.

No t'han rosegat, de vegades, dintre teu, les ganes d'intervenir activament en el procés apassionant de bastir i mantenir una societat verament democràtica?, de no limitar-te a llegir allò que fan els altres? Quaranta anys de veto de participació en les tasques col·lectives han generat en molta gent una autèntica malaltia d'abúlia social, de manca de voluntat d'actuació conjunta. Gandhi seguia un principi molt sa. Quan llegia quelcom que exigia que es posés en pràctica, aturava la lectura, feia allò que calia fer i, un cop fet, continuava la lectura. Produeix desequilibri mental rebre molta informació i no poder descarregar amb actuacions pràctiques tot allò que s'ha acumulat en el cervell.

La felicitat que donen les experiències col·lectives -pensa en la manifestació de l'Onze de Setembre d'enguany- és molt superior a la petita felicitat de les satisfaccions, però és una felicitat poc coneguda perquè ha estat prohibida. Les inesgotables facultats que tots tenim troben moltes més oportunitats d'expansió en el camp social, que no pas en l'activitat personal o familiar. La persona assoleix dimensions il·limitades quan s'obre al camp de la col·lectivitat. Té la sensació de néixer de bell nou a una vida ignorada, a un món encara per descobrir.

Cal anar-hi amb generositat i entusiasme d'una banda i, d'una altra, amb una actitud senzilla i modesta. El món no depèn d'un sol home. Depèn de tots. Jo sóc responsable d'un tros. M'hi lliuraré tant com pugui. Però mai no pretendré erigir-me en dictador dels altres. Allò que depèn dels altres ho deixaré a llur responsabilitat, tant si em plau com si no em plau. No seré abassegador. Em mantindré serè enmig de decisions alienes que em disgustin. Sabré encaixar les derrotes i no abusar de les victòries. Tampoc no em deixaré abassegar per ningú.

Lector, i per què no t'apuntes a la teva associació de veïns, a una central sindical, a la teva assemblea de barri, local o comarcal, a alguna de les entitats cíviques que radiquen a prop d'on vius i, si et veus amb cor i ho has estudiat bé, a aquell partit polític que més s'adigui amb les teves idees sobre la societat?

I si ja hi treballes, ¿podries entusiasmar en aquesta tasca altres parents, amics, veïns o companys de treball? ¿Podries tractar d'iniciar en aquesta línia els teus fills o els infants sobre els quals tinguis responsabilitat, fins que no quedi cap ciutadà adormit?

Senyors, facin joc, si els plau, al gran joc de la democràcia. Qui vol cartes? Qui aposta més?