Aquest proper 17 de juliol serà el 80è aniversari  de la guerra del 1936-39, que s’ha batejat amb el nom de guerra civil pel fet que els sectors de població enfrontats eren majoritàriament  de l’Estat espanyol. Hi va haver la participació de tropes alemanyes, italianes, i de les Brigades Internacionals.

Nombrosos estudiosos i especialistes del tema, però, consideren, amb bon criteri, que aquesta fou fonamentalment una guerra de classes on xocaren interessos econòmics i models socials contraposats, entre el sector  monàrquic format per la gran burgesia industrial, financera, els grans terratinents i els representants d’un caciquisme endèmic que tenien el suport de l’exèrcit i l’església oficial. A l’altra banda hi trobem els sectors populars, representats pel moviment obrer, organitzacions d’esquerres, petita burgesia, i capes de professions liberals que optaven per la reforma, la modernització d’unes  estructures  econòmiques i polítiques de caire feudal.

L’Alemanya nazi, la Itàlia feixista, junt amb el Portugal salazarista, donaren suport al cop d’Estat feixista, aportaren soldats, avions de darrer model ( la Divisió Cóndor alemanya). Les dites democràcies europees, d’acord amb el Pacte de no intervenció, ni van ajudar ni van vendre armes al Govern republicà, que va haver de recórrer al mercat negre o comprar-les a la Rússia soviètica  amb les reserves d’or de l’Estat.

Aquesta guerra tingué com  una de les seves motivacions principals el missatge martellejat fins a l’extenuació pel dictador i repetit pels seus hereus polítics amb distinta música sobre “la unidad de los hombres y la tierras de Espanya”, és a dir, la negació de l’existència de les nacions de la Península Ibèrica, Galícia Euskal-Herria, Països catalans, per part de l’imperialisme espanyol. La realitat, però, és tossuda i el temps situa les coses al seu lloc, per això a hores d’ara, l’independentisme, en les seves diverses variants, és hegemònic a la Catalunya Principat i rebrota amb força a lles Illes i País Valencià.

Entre els estudiosos del tema es debat l’aplicació del concepte de guerra nacional- popular, a la guerra del 1936-39, atès que pensem que aquests dos eixos del conflicte és la visió que correspon a l’anàlisi feta des de les nacions perifèriques de l’Estat.

La repressió contra els vençuts i dissidents del règim durarà fins el mateix 1975, poc abans de la mort del dictador, amb l’afusellament de dos militants d’ETA i tres del FRAP. Del 1939 al 1952 s’afusellà de forma periòdica al Camp de la Bota, al Principat hi ha 3.386 persones executades, 4.714 al País Valencià, a les Illes es quantifiquen els assassinats les primeres setmanes després del Cop d’Estat entre 1.000 i 2.000 persones.

El mes d’agost del 1953 se signa el Concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol, un mes després signatura del pacte de Madrid entre el règim franquista i els EUA. Aquests dos pactes reforcen internacionalment la dictadura franquista.

Els responsables de Crims Contra la Humanitat, comesos durant els 40 anys de la dictadura, no han estat jutjats ni depurats, no hi ha hagut un Tribunal de Nuremberg,  que va jutjar els crims dels nazis alemanys . La Llei d’Amnistia del 1977 és, de fet, una llei de punt final favorable als col·laboradors del franquisme. Ha hagut de ser la justícia argentina, a través de la jutgessa Maria Servini de Cubria que ha investigat els funcionaris franquistes responsables de tortures, desaparicions, afusellaments extrajudicials, judicis sense garanties. La investigació de la Justícia argentina no ha trobat cap mena de resposta en les institucions Estatals, perquè es fes possible la justa exigència de, Veritat, Justícia, Reparació. Ens felicitem perquè enguany el Conseller d’Afers i Relacions Institucionals Raül Romeva, hagi presentat un projecte per a commemorar el 80è aniversari de l’inici de la guerra del 1936 amb la col·laboració de les administracions locals,Universitats, i l’associacionisme, per tal de dur a terme, exposicions, conferències, jornades d’homenatge, per donar a conèixer els distints aspectes d’una guerra que ha condicionat la nostra història més immediata. El Govern de la Generalitat ha posat en funcionament  la web, 80anys-guerracivil.gencat.cat, que recollirà les diverses iniciatives que es presentaran sobre el tema.

Més enllà de consideracions conceptuals i de noms sobre la guerra del 1936-39, pensem que les experiències polítiques i socials amb una forta càrrega transformadora, que es produïren durant la guerra, el Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços del Govern de la Generalitat (24/10/1936), pel qual es col·lectivitzaven les indústries i comerços de més de 100 treballadors, que passaven a ser dirigits pel Comitè d’obrers del centre de producció o distribució. O el Decret de regulació de la interrupció artificial de l’embaràs, que s’aprovà el 25 de desembre de 1936, i sortí publicat al DOGC número 9, el 9 de gener del 1937. Potser alguna d’aquestes experiències que van tenir lloc a casa nostra  haurien de ser objecte d’estudi, anàlisi i considerar si  poden ser aplicables per la futura construcció de la República catalana.