Si en el terreny de les paraules –la simple reivindicació de la independència- hi ha hagut d’haver primer grans mobilitzacions populars que posteriorment han arrossegat la classe política i les institucions, no hi ha cap motiu per a suposar que en el terreny dels fets –en l’exercici de la independència, és a dir en l’estricta obediència a la legitima legalitat catalana constituent i la conseqüent desobediència a la legalitat il·legítima dels estat ocupants- la cosa hauria de ser radicalment diferent.

Al contrari, a l’espera de la setmana dels tres dijous en que les institucions catalanes decideixin que ja és el moment de la desconnexió legal, cal organitzar i mobilitzar els sectors més actius i nacionalment conscients del nostre poble, però no per a reivindicar la independència, com s’ha fet fins ara, sinó per a exercir-la. L’objectiu hauria de ser doble: d’una banda empènyer les institucions d’aquest tros de país a complir la totalitat de la Declaració de desconnexió que va aprovar solemnement el Parlament de Catalunya el 9 de novembre de 2015. De l’altra practicar la desobediència popular organitzada a l’Estat de manera immediata, com a eina de conscienciació i com a “entrenament” de cara al moment de la proclamació oficial de la independència.

 “I l’endemà d’una declaració unilateral d’independència què?” Aquesta és la pregunta que, amb posat assenyat i voluntat dissuasiva, esgrimeixen sovint els partidaris de l’ajornament de la ruptura amb l’Estat, acompanyada de l’argument de la més que probable incapacitat de la República catalana d’exercir, en el moment de la seva proclamació, el ple control sobre el propi territori. Tot i que els devots de la puta, la marmota i la Ramoneta no deixen de tenir part de raó, assenyalant l’ampolla mig buida, podem fer una pregunta similar fixant-nos en l’ampolla mig plena: l’endemà d’una Declaració unilateral d’independència, amb un ampli suport popular, l’Estat espanyol tindria capacitat de continuar exercint el seu poder en aquest tros de país com si res no hagués passat?

Debatre sobre el full de ruta en termes de legitimitat és un error. Pretendre que unes vies d’accés a la independència són més legítimes que altres suposaria acceptar algun grau de legitimitat a la incorporació per la força de les armes de diferents parts del nostre país als Estats francès i espanyol. La legitimitat del tractat dels Pirineus i d’Almansa Decideix! Que guanyar de manera clara un referèndum convocat oficialment seria vist per l’opinió pública internacional com una prova inequívoca de la nostra voluntat d’esdevenir un estat independent i, en conseqüència, podria fer-nos guanyar algun hipotètic aliat? Potser sí, però és d’una ingenuïtat extrema refiar que la democràtica Unió Europea –que aquests dies mostra el seu rostre més inhumà a les ribes de la Mediterrània- intervingui en nom dels drets humans i de la democràcia en contra d’un dels seus estats membres. Els diferents agents internacionals només es mouen per interessos econòmics, en la majoria dels casos força allunyats dels de la majoria de la població.

Només en la mesura que la nostra submissió a Espanya pugui perjudicar els interessos econòmics dels que tallen el bacallà a nivell europeu podria haver-hi posicionaments de pes en favor d’una sortida democràtica al conflicte. A Europa s’alçarien moltíssimes més veus a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació d’una part del poble català si fóssim capaços de generar una situació d’inestabilitat política i econòmica (que comportés que, per exemple, l’Estat espanyol fos incapaç de pagar el seu deute) que les que poguessin protestar per una hipotètica suspensió de l’autonomia regional.

Al marge de quin sigui el full de ruta institucional, però no pas a tall d’oposició sinó de manera complementària, a nivell de mobilització popular l’objectiu hauria d’evolucionar cap a fer que aquest tros de país sigui ingovernable per a l’Estat espanyol; que, al contrari del que succeeix ara, la nostra dependència els resulti ruïnosa. Tenim capacitat de fer-ho? D’un país capaç d’organitzar diades milionàries hauria de poder organitzar unes quantes desenes de milers de voluntaris amb l’objectiu permanent de paralitzar l’economia (bloquejant ports, aeroports, autopistes, centres de distribució de combustible, organismes financers, etc...) fins a l’assoliment de la plena sobirania. Evidentment si les mobilitzacions massives dels darrers anys van ser convocades per entitats transversals i (si més no oficialment) no partidistes la desobediència popular hauria d’impulsar-la algun organisme similar. Hi ha alguna voluntat de fer-ho o esperarem còmodament repapats al sofà de casa a que la independència arribi per la tele?