No hi ha cap acció que sigui sense conseqüències. Tot porta cap a un lloc o un altre i tot respon a un interès o un altre. L’experiència llatina ja va mostrar una manera ben senzilla per a posar al descobert les intencions ocultes en els comportaments: El que cal fer és preguntar “a qui beneficia?”. Qui es mostra alegre i content davant una acció determinada?

Aquesta simple pregunta posa en evidència el significat real que té, dins la conjuntura actual, el fet de mantenir l’esmena a la totalitat dels pressupostos de la Generalitat. Tota la patuleia espanyolista (de dreta i d’esquerra, des de Podemos fins a Ciudadanos, passant per totes les formacions més conegudes com el PSOE al PP) aplaudeixen la decisió de la CUP, tot esperant que sigui l’inici de la fi del camí cap a la independència. 

El gest de la CUP, s’expliqui com s’expliqui, serà interpretat – a causa de  la força de la realitat política conjuntural - com una ferida etzibada al cor de l’objectiu independentista. Els qui es pensen més espavilats diran que no, que això no perjudica les possibilitats polítiques d’aquesta legislatura, però la pràctica demostra que la política que finalment acaba sortint dels envitricollats debats de la CUP, d’ençà de la tardor passada, no fa més que donar ales als sectors que dins i fora de l’independentisme voldrien fer perdre tot el potencial acumulat per la majoria parlamentària del 27 de setembre.  Fins i tot els sectors de CDC que estaven preocupats per la “deriva” independentista del seu partit, ara respiren alleujats, perquè la CUP els ha anat facilitant una manera còmoda per a poder-se’n desmarcar sense mostrar les seves flaqueses.

Fer política per la independència

Diguin el que diguin, l’actuació pública de la CUP no ha estat, des de cap punt de vista, brillant. Malgrat el fet que alguns analistes de bona fe volen veure en els posicionaments de la CUP l’atenuant d’una suposada coherència, això no millora la solidesa de les preses de posició, ni encara menys la seva imatge pública.

El fet clau és que cal saber fer feina en el sentit de la independència, de la ruptura cap a la República Catalana independent. La política institucional necessita un mínim de capacitat per a gestionar la complexitat, una característica que ha estat absent de moltes de les decisions fins ara. 

La política no s’acaba en unes quantes teatralitzacions adreçades a aconseguir quatre titulars de diari o un grapat de piulades de twitter. La màxima que diu que l’important és que parlin de tu encara que sigui malament, ja s’ha pogut veure que no funciona en política. I menys en situacions extremament crítiques com en les confrontacions per la independència. L’esquerra independentista no sortirà del forat si no esdevé capaç de portar a terme una pràctica política que sigui clarament assumida i percebuda com a orientada a reforçar la mobilització de masses unitària cap a la independència. La resta és fer volar coloms.