A l’Assemblea General de Sabadell que va debatre la formació del nou govern posteleccions plebiscitàries i sobretot, va debatre si s’admetia o rebutjava Artur Mas com a president, hi hagué aquell empat espectacular, que tot seguit va ser gestionat i redirigit cap a una negativa categòrica, la qual tenia un aval democràtic realment fluix; el 50 % de la posició expressada a Sabadell va ser ignorada i esborrada del mapa pels vots sobredimensionats de les organitzacions que s’acullen amb el nom de Grup d’Acció Parlamentària. Semblava impossible que una manera de prendre decisions polítiques importantíssimes descansés en uns procediments tan poc consistents i, sobretot, procediments que permetien prescindir de l’opinió del 50 % dels assistents a l’Assemblea General.

Aquesta és una enorme contradicció que no ha pogut ser superada encara en aquests mesos que han seguit a la formació del govern de la CAC i que ha aparegut tant en l’elaboració i interpretació de la Resolució del 9 de novembre i el pla de xoc que l’acompanyava, com ara en la negativa a debatre els pressupostos 2016.de la CAC; un cop més es va produir un empat entre els representants de les territorials i un cop més pels pèls van desempatar les organitzacions del GAP també en un sentit de negativa categòrica, ignorant el 50 % que tenia una altra opinió. A més la presa de decisions de les territorials també descansa en uns procediments difícils d’explicar i d’entendre, fruit d’equilibris polítics cada cop més inestables. I a sobre resulta que el grup parlamentari figura que ha d’actuar com estaquirots que no tenen opinió pròpia i es limiten, pel que sembla, a votar el que els manen des del consell polític-GAP. Una situació absolutament surrealista perquè en la realitat sí que hi ha membres del grup parlamentari que tenen – vaja que si que en tenen!! Opinió pròpia que escampen a tort i a dret, quan volen i com volen.

Fins quan el conjunt de la CUP com a referent polític nacional –que no simplement municipal- podrà aguantar aquesta situació?  Fins quan els militants de la CUP en el seu conjunt evitaran l’autocrítica per por a una trencadissa general? Fins quan no hi haurà un debat seriós sobre què entenem per “esquerra independentista”, quines són les aliances prioritàries en l’actual procés constituent, per què hi ha hagut “fumata blanca” per als pressupostos de Collboni-Colau a l’Ajuntament de Barcelona i no n’hi ha hagut per als pressupostos Junqueres–Puigdemont a la CAC, per què hi ha qui hi ha en el Grup d’Acció Parlamentària (és a dir un conjunt de grups que no deixen de ser molt sovint rèpliques els uns dels altres, i alguns han estat titllats per periodistes –evidentment no massa amics- de “sangoneres polítiques de quatre gats afectats d’un sectarisme hiperideologitzat” i suposo que es referien a grups com Corrent Roig o Lluita Internacionalista...

Hi ha casos molt cridaners com en el sector de les organitzacions obreres: fent un repàs a les candidatures presentades fa uns mesos per formar part de la candidatura parlamentària, les i els aspirants detallaven la seva relació amb sindicats obrers: vaig comptar un total de 6 posicions diferents que anaven des d’una absència total de sindicació fins a l’adscripció a USTEC-IAC, CGT, INTERSINDICAL-CSC, CCOO, COS ; per què, doncs, en el GAP només consta la COS? Per què poden arribar a constar-hi fins a dues organitzacions antirepressives com Alerta Solidària i Rescat? O a vegades una de sola? Una sola organització de joves – Arran- i una sola organització d’estudiants- el SEPC. I unes organitzacions polítiques (partits? Organitzacions estratègiques?) que tenen una influència organitzativa dins del conjunt de la CUP molt superior al que seria desitjable i , sobretot, molt opaca.

En conjunt no se sap ben bé quin paper s’adjudica dins de tot aquest espai polític a tota la nova configuració o remodelació dels Podemos en totes les seves marques i variants: que han nascut com un ampli moviment regeneracionista patriòtic espanyol està clar; que necessiten els vots dels Països Catalans, on poden substituir un psoe en hores baixes, també està clar. Que ens donen peixet de referèndum per tenir-nos entretinguts i embolicar la troca és evident. Que s’han constituït en “la gran esperança blanca” que pot aturar el progrés de l’independentisme a Catalunya, a Euskalherria i al conjunt dels Països Catalans és també una evidència. Però també és una evidència claríssima que, com en aquell cèlebre microrelat del mai prou celebrat Augusto Monterroso, podem assegurar que Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”, que en el nostre cas seria que quan tota aquesta parafernàlia política aterri i es desperti, es trobarà el moviment independentista – de les dretes a les esquerres, dels conservadors als rupturistes... que continua el seu camí més aclarit i fort que mai.