L’esquerra independentista té un problema greu que és que hi ha una part dels seus membres que no entenen el moviment independentista que s’ha desenvolupat al nostre país d’ençà de l’any 2006. No van entendre les manifestacions de la PDD dels anys 2006 i 2007, ni les mobilitzacions per les consultes sobre la independència que es van desenvolupar els anys següents; i finalment no han entès el sentit de les grans mobilitzacions promogudes per l’ANC a partir de l’any 2012. D’aquestes posicions n’hi ha testimonis a cabassos. I d’aquí vénen els problemes actuals.
Perquè, en aquesta mateixa línia hi ha pràctiques i posicions polítiques que no poden concebre un moviment independentista on hi puguin confluir les classes populars i sectors de la mitjana burgesia i per aquesta raó consideren que un procés on hi hagi gent de l’àmbit polític convergent o pròxim (per a dir-ho d’alguna manera), s’ha de sabotejar, cosa que vol dir que aquests sectors no estan interessats a aprofitar a fons la majoria parlamentària del 27S i faran el possible per a posar fi a la legislatura actual.
Creuen que les aliances polítiques no s’han d’establir amb els partits independentistes sinó que, en el moment actual, cal trencar aquest bloc i cercar aliances amb l’esquerra espanyolista. És així de senzill.
Mentre no s’abordi aquesta situació política, l’esquerra independentista anirà a la deriva mantenint posicions contradictòries i sovint en sentit contrari als interessos del moviment independentista. Es tracta d’una qüestió de Full de Ruta i de línia política, com assenyalen Jaume Soler, alcalde independentista “primigeni” d’Arbúcies, en una entrevista a Vilaweb i Adam Majó, lluitador independentista del Bages “des de sempre” al seu blog, en els seus escrits recents. No és una qüestió que es pugui resoldre amagant el cap sota l’ala.
Ja es poden fer missatges de bones intencions parlant del sexe dels àngels que mentre no s’enfoqui de cara aquest problema de fons no es farà altra cosa que anar fent cercles concèntrics d’autocomplaença mirant-se el melic mútuament en una mena de ritu autosuficient que pot esdevenir patètic.
No es pot permetre que la lluita de tants anys acabi en aquesta mena de confusió incomprensible dins els paràmetres de l’independentisme; unes pràctiques d’una esterilitat política i intel·lectual supina. Cal, tant sí com no, fer el pas a l’edat política adulta. Cal tenir el valor i la intel·ligència suficients per a afrontar els problemes de cara. Som molts els qui no hem pres el nostre compromís per a estar fugint d’estudi eternament.