La família és una construcció social, com a tal s’adapta als ítems que marca la societat, el que avui en dia entenem com a família, ni ha existit sempre, ni té perquè existir en un futur. Tot i el canvi en les famílies, donada l’entrada de la dona al mercat laboral, actualment encara s’imposa el model de família nuclear, amb uns rols econòmics completament desiguals. Les darreres reformes legislatives estan significant un retorn a les velles estructures basades en la desigualtat de gènere i l’exclusió social dels col·lectius més vulnerables, les polítiques públiques actuals, liderades fins ara per la dreta burgesia catòlica, segueixen fomentant aquest sistema de família nuclear. En aquest context de model “encobert” de família nuclear s’aborden les tasques de cures, el capitalisme no competeix amb si mateix, una empresa amb l’altra, sinó amb la família, i en particular amb el rol d’esposa-mare, la incorporació de la dona al món laboral no ha generat una distribució de tasques entre els membres de la família, sinó que ha significat una externalització d’aquestes que han passat de l’esfera privada (familiar), a l’esfera pública, que en el marc d’una societat capitalista, en un context de crisi, es tradueix en una delegació de funcions familiars a l’esfera mercantil. Si una dona pot anar a treballar, pot exercir càrrecs directius o dedicar-se a la política, és perquè probablement hi ha una altra dona que està realitzant totes les tasques de sosteniment de la vida o cures que ella no pot fer, una dona invisibilitzada i precària.
L’assalt del neoliberalisme al sistema públic
El neoliberalisme genera les seves mateixes crisis per anar reformant, revisant o, ara ja, assaltant el sistema públic. I el mecanisme és la privatització per substituir monopolis públics per grans oligopolis privats, ben connectats per afinitats selectives amb els responsables polítics que dissenyen les privatitzacions. Sota l’argument de que el client serà més lliure i poderós, es privatitza, en detriment de la qualitat dels serveis, la responsabilitat social, la cobertura pública, el control democràtic, la qualitat laboral dels treballadors, etc.
L’actualitat dels Serveis d’Assistència Domiciliària (SAD)
El SAD és el servei que s’ocupa de les cures, principalment de la gent gran, i s’ofereix des dels ens locals. En alguns casos, els SAD es gestionen directament des de l’Ajuntament o el Consell Comarcal, amb treballadors públics contractats directament per l’administració, però en la majoria de casos, actualment els SADs es troben externalitzats, gestionats per empreses mercantils. El capitalisme instrumentalitza els sentiments i l’amor, per a poder fer-hi beneficis. L’objectiu final de les empreses que es dediquen a les cures, en tant que negocis, només és obtenir guanys, tota la resta és únicament màrqueting per tal d’aconseguir més clients. Aquesta és la diferència bàsica entre l’esfera privada, la pública o la mercantil de les cures.
El SAD ha creat la figura de treballadora familiar (TF), però no ha consolidat la seva professionalització, i es tracta d’una professió feminitzada i molt precaritzada, aquesta tampoc ha servit per a valoritzar les tasques de cura com es mereixen, que segueixen menystingudes.
El fet que l’Estat comencés a reconèixer certa responsabilitat en la cura a la gent gran, era una pas endavant molt important per a entendre aquesta com a una necessitat col·lectiva i social, i que, per tant, no havia de tenir una resposta privada i individual, sinó pública i social. Tanmateix, el pas endavant va significar fer un pas enrere en el sistema públic, ja que el SAD ha estat un dels serveis socials que primer i més ràpidament s’ha externalitzat. La pública, com a institució comú més forta que existeix, hauria de tenir capacitat per a assumir una responsabilitat col·lectiva de la sostenibilitat de la vida, però el capitalisme és el gran desposseïdor d’aquesta funció, i avui en dia tenim aquesta institució al servei del procés de valorització. Per tant, el SAD és una de les puntes de llança de l’assalt al públic.
Des de la CUP ens reafirmem en què els SADs han de ser gestionats directament des del públic, revaloritzant el treball de TF i donar-li el prestigi i dignitat que li toca, i oferint als usuaris el millor servei, amb igualtat d’oportunitats, entenent les tasques de cura com a una responsabilitat social, pública i col·lectiva.
Lurdes Quintero Gallego