Com vàrem veure en l’anterior article, després de tot el procés d’aprenentatge i acumulació de forces del moviment estudiantil a Barcelona, cada cop amb més presència a les facultats, més vinculat a les lluites socials i havent fet salts qualitatius com aconseguir realitzar unes eleccions lliures, aquest es trobava amb l’empresa de constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Aquest seria la culminació d’un procés que tenia com a motiu principal tenir més força a l’hora de plantejar un canvi de gestió de la universitat. No obstant això, es va anar més enllà de trobar solucions tècniques universitàries. S’hauria de tenir present que anava lligat amb l’antifranquisme, ja que suposava la destrucció d’un espai de masses del règim i la disputa pel control del sistema universitari que imposava el franquisme; com també la lluita per la cultura (llibertat d’expressió per exemple), que era sinònim de lluita per la llibertat d’un poble.
Per poder celebrar l’acte de constitució el SDEUB els estudiants eren conscients que necessitaven suports exteriors. Un suport en forma d’espai on poder realitzar l’acte fora de les facultats (ja que no es va trobar cap degà favorable a proporcionar-lo) i es va aprofitar la protecció legal que oferien els locals religiosos en una conjuntura en què part de l’església començava a ser crítica amb el règim (sorgiment del moviment cristià progressista); un suport polític per part de la societat que es va concretar demanant l’assistència a l’acte per part de professors i intel·lectuals, com també periodistes i estudiants provinents d’altres regions. Aquests dos vectors són fonamentals per entendre la rellevància que va prendre l’acte. Els estudiants buscaven la implicació de la societat catalana i van aconseguir d’entrada, certificar el posicionament de part de l’església, del professorat i de figures rellevants del món de la cultura.
"El moviment estudiantil donà veu a moltes de les figures rellevants de la intel·lectualitat catalana (i també espanyola)"
Finalment, els organitzadors acordaren amb els caputxins de Sarrià que l’acte es celebraria al seu convent. Durant tot el mes de febrer hi havia hagut difusió de l’acte en forma de cartells que anunciaven el dia de l’assemblea constituent del SDEUB sense determinar el lloc. Eren conscients que havien de comunicar-ho als estudiants, però havien de ser discrets per poder dur-la a terme. Serà el mateix dia 9 de març de 1966 al migdia que les 10 úniques persones que fins llavors sabien l’indret on es celebraria la reunió que contactaran amb la resta i aconseguiran mobilitzar en poques hores els més de 450 delegats de curs i consellers (estudiants electes de les eleccions lliures de l’octubre anterior) juntament amb estudiants d’altres universitats espanyoles, europees i americanes, professors, intel·lectuals i fins i tot periodistes. Alguns d’aquests a causa del seu estat de salut arribaran més tard. Serà el cas de Salvador Espriu i Jordi Rubió. Segurament serien de les espases més rellevants de la societat catalana. Aquest darrer presidiria l’assemblea. Jordi Rubió era a ulls de la societat catalana la resistència i pervivència d’aquell catalanisme que s’extirpà amb la mort de la II República Espanyola. Serà per això que se li atorgarà la presidència moral de l’acte tot i no ser estudiant. Podríem citar multitud de persones i figures rellevants, Antoni Tàpies, Joan Oliver, Oriol Bohigas, Maria-Aurèlia Capmany, Jose Agustín Goytisolo, etc. Per part del professorat també hi hagué figures rellevants com Manuel Sacristán, García Calvo, Antoni Jutglar, Jordi Solé Tura, Xavier Folch i un altre llarg etcètera. El moviment estudiantil donà veu a moltes de les figures rellevants de la intel·lectualitat catalana (i també espanyola) que es trobaven enquadrades en l’antifranquisme sociològic, però que no havien participat activament d’aquest. Aquest fet significà un augment del grau socialització. Acció i unitat de molts actors sota un mateix paraigües que es traduïren en força i legitimació de l’antifranquisme.
Les hores a dins del convent foren intenses. Durant els 3 dies es succeïren les intervencions dels presents i s’aprofitaria l’espai per realitzar ponències de tot tipus (filosofia, arquitectura, etc.) i recitals de poesia. Abans de res però, s’aprovaren una sèrie de documents: els estatuts, la declaració de principis i el programa sindical del SDEUB. Com també un dels documents més importants, “ja que circularia profusament després de La Caputxinada [...] el Manifest per una Universitat Democràtica, el qual seria passat a signar tant per estudiants i catedràtics com a tothom que estigués interessat en la problemàtica universitària (Colomer, 1978). La lectura que faran del sistema universitari i la conjuntura social del moment serà compartida per un ampli sector de la societat.
"Eren moments d’incertesa i tothom estava a l’expectativa; hi havia un vincle i conflicte permanents amb l’exterior"
Em veia obligat a descriure què era més tècnicament La Caputxinada, d’alguna manera. Tanmateix voldria tornar a citar la perspectiva dels estudiants comunistes del PSUC de l’època a la revista Universitat, per recuperar les meves tesis. “Més important, doncs, que el nom, que els detalls estatutaris i que el programa estricte del SDEUB sembla ser des de la perspectiva política actual del moviment universitari, aquella unitat d’acció de les masses amb llur organització, aquella fusió de l’assemblea i els seus delegats i aquella concepció segons la qual l’espontaneïtat i la direcció conscient s’enllacen i es complementen.” El moviment estudiantil havia arribat al seu clímax i portaria conseqüències en totes direccions.
La policia envoltà la tarda mateix l’edifici i tot i les ordres de desallotjament i dissolució immediata de l’assemblea al ser un espai religiós no hi pogueren entrar i fer-ho efectiu. Llavors s’establiren canals de comunicació entre els frares i els assistents amb la policia. Es demanà que es deixés sortir a tots els assistents sense represàlies, però reberen la lògica negativa de la policia. El setge continuaria i la situació quedaria en un punt mort momentani; ambdós bàndols intentarien fer-se forts. Per una banda la policia intentà va fer moviments tals com intentar pressionar a personalitats com Tàpies de que sortissin i es desvinculessin de l’acte. El suport de figures reconegudes dificultava enormement la intervenció. Per altra banda, els assistents – entre d’altres coses - es distribuirien les tasques quotidianes per facilitar l’estada i redactaren cartes notificant la situació a diferents associacions europees; Entraren en contacte amb advocats, les facultats tancaren, reberen el suport de diferents manifestacions que anirien confluint durant el dia 10 (que serien dissoltes), missatges d’adhesió a la causa, solidaritat i d’ànim, i altres personalitats que s’arribaren al convent per donar el seu suport, però no se’ls hi permetria l’entrada. Els caputxins i el Liceu francès (edifici contigu al convent des d’on es llançaren des d’entrepans, a paquets de tabac i missatges d’encoratjament) esdevindrien vies per intentar aconseguir queviures, ja que escassejaven a l’interior. Eren moments d’incertesa i tothom estava a l’expectativa; hi havia un vincle i conflicte permanents amb l’exterior.
Finalment el dia 11, després d’una altra proposta rebutjada pel governador civil, de sortir sense escorcolls ni detencions a canvi de facilitar les dades personals, es procedí al desallotjament per ordre de Franco en persona, al sortir del Consell de Ministres d’aquell mateix matí. Els caputxins obstaculitzaren el pas i la policia s’obri a cops de porra fins a la sala on es trobaven els assistents. L’escaramussa durà ben poc. Els testimonis no tenen pèrdua. En un tres i no res tenien els tenien a tots fora i identificats. Tanmateix alguns foren amagats en altres dependències del convent i altres aconseguiren fugir a través del Liceu Francès, pel que no passaren per comissaria. Les conseqüències serien immediates i la seva ombra s’allargaria dies, mesos i anys.
En aquell moment, desconeixedors del desallotjament, una manifestació d’estudiants que encarava l’avinguda Pedralbes en direcció al convent dels caputxins fou dissolta durament per la policia muntada a cavall. “Aviat la notícia del desallotjament es va estendre per Barcelona [...] Començava aquí una setmana d’intensa agitació popular a diferents nivells la qual [...]culminaria en la gran manifestació del dia 17.” (Colomer, 1978) Seran nombroses la manifestacions, concentracions, actes i mostres de suport, però la repressió serà del mateix calibre. La comissaria, el Tribunal de Orden Público (TOP) i el servei militar obligatori a indrets recòndits de l’Estat Espanyol foren les destinacions més habituals dels estudiants mobilitzats; especialment els dirigents i els delegats. Uns 16.000 estudiants van perdre el dret a la matricula i 69 professors foren expulsats de la universitat per donar suport al SDEUB. “Era evident que les autoritats acadèmiques i polítiques havien rebutjat les actituds més moderades i pactistes per centrar-se exclusivament en la repressió política.”(de Riquer, 2010)
La repressió i la consegüent solidaritat (mostres de suport) amb La Caputxinada motivaren el que es coneixeria com la Taula Rodona. “D’ençà de la victòria franquista del 1939 no havia estat possible crear un organisme polític unitari que aplegués totes les forces catalanes antifranquistes” (Creixell, 1987). Fins llavors no hi havia hagut cap espai unitari on hi participessin independentistes (FNC) i els comunistes (PSUC). “Amb la Caputxinada la Taula Rodona es materialitzà [...] Cal tenir en compte que dins del convent dels Caputxins hi havia estudiants i intel·lectuals de tot l’arc polític català. Per tant, la solidaritat envers els tancats calia fer-se sense exclusions i tothom hi estava interessat” (Creixell, 1987). Així doncs, l’estratègia dels comunistes en l’àmbit universitari engegada amb el Comitè de Coordinació Universitària (CCU) el 1958 es trasllada ja en aquests moments a nivell de partits i organitzacions polítiques.
Aquest espai organitzà tot el suport als represaliats mitjançant les accions de suport més immediat, però a posteriori el suport mediàtic amb els contactes amb corresponsals de la premsa internacional, contactes amb entitats cíviques, el suport judicial amb recursos presentats i seguiment dels casos, i les campanyes per recaptar els 2,5 milions de pessetes que demanava l’estat en multes. Es consolidà en base als vincles que establiren per treballar per aquests motius tots els agents involucrats. Un cop tancat l’episodi de La Caputxinada continuà reunint-se. Esdevindrà un espai d’intercanvi d’informacions en un context clandestinitat, que ajudaven a traçar estratègies i tenir un millor coneixement de la realitat del moment. L’altre element important serà l’absència de confrontació ideològica en pro de lluites per drets democràtics. Aquestes dinàmiques portaran a crear comissions de Solidaritat, Amnistia, Onze de Setembre i Vietnam, la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC) i la coneguda Assemblea de Catalunya. Tots aquests espais seran crucials en els darrers anys del règim i en la Transició.
Cal esmentar també com el creixement del moviment cristià progressista en contraposició a la caiguda del nacionalcatolicisme, va trobar la seva clau de volta també en aquest esdeveniment. “L’impacte de La Caputxinada fou decisiu per la constitució del Secretariat d’Apostolat Laïcal (SAL), com a òrgan de reflexió i coordinació de certs sectors del laïcat. Aquests sectors no es resignaven al silenci i volien expressar el testimoniatge comú d’un sector de moviments i associacions cristianes progressistes davant dels nombrosos reptes de caire eclesial o social que se’ls plantejaven” (Creixell, 1987). I això no és tot. La primavera del 1966 es creà el Grup Democràtic de Periodistes, els quals també reconeixien que la participació en La Caputxinada fou condició sine qua non pel sorgiment de la iniciativa. Aquest buc organitzarà un sector professional tan important com el dels periodistes per bastir la contrahegemonia a nivell comunicatiu i lluitar per afers tan punyents – abans esmentats – com la llibertat d’expressió. Vèiem com espais transcendentals en la lluita antifranquista com són la Taula Rodona, el Secretariat d’Apostolat Laïcal i el Grup Democràtic de Periodistes tindran el seu origen en La Caputxinada.
“La nostra lluita era molt distinta [a la del moviment de revolta dels estudiants del món occidental], la nostra lluita era política”
Tornem al moviment estudiantil. La repressió derivarà amb la debilitació del SDEUB i la seva il·legalització al cap de dos anys (1968). Tot i que a nivell català el moviment estudiantil aquells dos anys quedarà força neutralitzat cal destacar que l’experiència del SDEUB donarà peu a altres sindicats democràtics arreu de la geografia espanyola que debilitaran el règim franquista. En aquest context es produïren també els fets del maig del 68. Són molt encertades les paraules de Montserrat Roig al respecte. “La nostra lluita era molt distinta [a la del moviment de revolta dels estudiants del món occidental], la nostra lluita era política”. No obstant això em vaig obligat a destacar però els seus efectes per l’evolució del moviment estudiantil i la transcendència política que va tenir. Per una banda, el moviment estudiantil es reafirmà amb tesis com les de Marcuse, rebrà influències ideològiques de la New Left que arribaren en gran part a través dels centres universitaris, es produirà l’eclosió de la nova cançó que anirà lligada a causes estudiantils, es realitzaran noves accions com l’ocupació d’espais públics, etc. Per altra banda, hi haurà la destitució del ministre d’educació Manuel Lora i diferents rectors, per altres més disposats a acceptar algunes propostes estudiantils i no prioritzar tan la repressió amb la finalitat de rebaixar la tensió. Tot plegat acabarà amb fets com l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona, la mort d’Enrique Ruano i la declaració de l’estat d’excepció a principis del 1969.
Inherent al que passà en aquests darrers anys de la dècada dels 60, ens trobarem amb un moviment estudiantil a partir dels anys 70 que encara que continuarà lluitant, amb exemples com el rebuig a la nova Ley General de Educación de 1970, estarà condicionat pel desballestament dels espais unitaris. Primer a partir de la repressió i després mitjançant polítiques més moderades (propostes de reforma i renovació de la vida acadèmica) desinflaren el quotes d’estudiants mobilitzats. Els estudiants treballaren principalment doncs, en les diferents organitzacions estudiantils, les quals patiren fortes distensions a nivell ideològic (es produí una radicalització ideològica) i estratègic amb la conseqüent manca d’unitat i accions amb grans resultats.
Tot i les problemàtiques i desavinences en el si del moviment estudiantil, la universitat, durant aquests anys posteriors continuarà essent un centre d’activitat política constant i actuarà com a caixa de ressonància en la societat. Ho hem pogut observar en els anteriors paràgrafs amb la creació de la Taula Rodona el Secretariat d’Apostolat Laïcal i el Grup Democràtic de Periodistes. Però no només això. Aquesta nova generació dels anys 60 seria totalment diferent a l’anterior i determinant en els anys posteriors. “Molts d’ells seguiran com a militants actius als partits i sindicats d’oposició i prosseguiran en la lluita contra el règim franquista, exercint un paper destacat en els moviments professionals i intel·lectuals, o com a assessors del moviment obrer o veïnal. Del moviment estudiantil de la dècada dels 60 sorgiran molts dels futurs quadres i dirigents dels partits democràtics que protagonitzaran la transició.” (de Riquer, 2010). El moviment estudiantil actuarà com a escola de formació i encara que a la universitat no hi trobaríem els fills de les capes més baixes de la societat, serà aquí i d’aquesta manera com confluiran i imprimiran la força necessària per afrontar els darrers anys del franquisme.
Per acabar voldria fer una darrera conclusió a tall de síntesi. La Caputxinada suposà un punt de no retorn en la lluita contra el franquisme. Sens dubte aquells 3 dies de març van marcar un abans i un després en la història del nostre país. Serà un acte inèdit amb el que no hi podem trobar paral·lelismes a cap altre acte dut a terme a l’Europa occidental sota un règim dictatorial en el segle XX. Com hem pogut observar, simplement (sense manllevar-li importància, però fent èmfasi en el procés) va actuar com a pont determinant entre la construcció i desenvolupament del moviment estudiantil i la lluita antifranquista en general des de mitjans dels 50 fins a mitjans dels 60 i l’evolució d’aquests en els darrers 10 anys (aproximadament) de la dictadura amb prou bona posició com per tombar-la.
Jordi Vives i Faig, militant del SEPC i Historiador
BIBLIOGRAFIA
COLOMER, J.M. Els estudiants de Barcelona sota el franquisme. Vol 1 i 2. Curial. Barcelona, 1978
CREIXELL, J. La Caputxinada. Edicions 62. Barcelona, 1987
DE RIQUER, B. La dictadura de Franco. Historia de España coordinada per Fontana i Villares. Vol 9. Crítica. Barcelona, 2010
DIVERSOS AUTORS. Estudiantes Contra Franco (1939 – 1975). Oposición política y mobilización juvenil. La esfera de los libros. Madrid, 2007
MARAVALL, J.M. Dictadura y disentimiento político. Obreros y estudiantes bajo el franquismo. Ediciones Alfaguara. Madrid, 1978
També consultar els arxius del moviment estudiantil al Centre d’Estudis Internacionals (CEHI) al Pavelló de la República que contenen abundant documentació sobre el moviment estudiantil universitari català sota el franquisme.