Organització política assembleària d'abast nacional, que s'estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals. No fa gaire l’Adam Majó començava un article a la secció d’opinió de Llibertat.cat fent aquest mateix copia i enganxa de la definició de la CUP i ho feia per a remarcar l’absència en aquesta de l’etiqueta anticapitalista, possiblement la més utilitzada per a referir-se a la més coneguda de les organitzacions de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. Poques setmanes abans, també en aquesta mateixa secció, Jordi Navarro publicava un article centrat en un altre dels eixos de lluita esmentats a la declaració de principis inicial: l’ecologisme. El militant i exregidor gironí de la CUP apuntava que “l'EI s'ha empeltat amb el moviment per l'alliberament nacional, amb el moviment juvenil, obrer, estudiantil, feminista...i amb nous moviments socials sorgits a l'empara de la crisi financera desfermada per l'esclat de la bombolla immobiliària” alhora que, com a militant ecologista constatava que “l'escassa implicació de l'esquerra independentista en les lluites ecologistes és molt decebedora”.

L’empelt entre l’independentisme i els diferents “ismes” que propugnen canvis socials profunds ha comportat sempre un debat intens al si del moviment independentista. És lògic que així sigui: dins de l’independentisme tothom coincideix en que la futura República catalana no ha de ser una simple còpia catalanitzada de l’actual Estat espanyol, amb tots els seus defectes. Precisament per això tothom coincideix en que el nou Estat ha de ser una República. Ara bé, no sempre les tares són percebudes de manera tan clara i unànime com la monarquia i, per tant, és lògic que dins de l’independentisme, en el sentit més ampli, hi hagi qui plantegi una esmena a la totalitat del sistema i qui en tingui prou amb alguna que altra esmena parcial. De la mateixa manera, dins dels partidaris de l’esmena a la totalitat hi ha discrepàncies a l’hora de posar més l’accent en un aspecte o altre dels molts que cal canviar. També és ben normal i positiu: afortunadament la procedència i les sensibilitats de la militància de l’Esquerra Independentista i d’aquest espai més ampli que anomenem la Unitat Popular són prou diverses per a que el debat sobre el model de país i de societat que volem sigui d’allò més plural i enriquidor -segurament molt més que el que hi pugui haver a les esquerres dels països que ja tenen estat.

Una organització política que pretén articular-se “com a espai útil per totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència dels moviments cívics i populars, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans” per força ha de fer equilibris. Equilibris entre discurs nacional i social. Equilibris entre utopies que assenyalen el final del camí i objectius assolibles a quatre passes. Equilibris a l’hora de reivindicar tots i cadascun dels diferents objectius d’una “organització política assembleària d'abast nacional que treballa per fer dels Països Catalans un país independent, socialista, ecològicament sostenible i deslligat de les formes de dominació patriarcals”.

De tots els objectius? Bé, tots-tots potser no. De vegades, fent equilibris entre tàctiques i estratègies, potser ens descuidem una mica de que a l’esmentada definició també hi posa “territorialment equilibrat”... Però, hòstia, no cal ser tan primmirats: al cap i a la fi això del desequilibri territorial només afecta a quatre gats! Sí? Segur?