He deixat el carrer d'Entença. Berenguer d'Entença, junt amb Bernat de Rocafort, protagonitzà el 1305 la famosa venjança catalana contra l'emperador bizantí, per l'assassinat de Roger de Flor i els catalans del seu seguici. Els catalans sabem qui són ei Cid Campeador o Bertran Duguesclin, però ignorem la història dels noms dels nostres carrers, com Entença o Rocafort.

Al peu de la placa «carrer d'Entença», s'ha gestat la nova venjança catalana. Aquella venjança que explicava tan bé Pau de Tars. Si el teu enemic té set, dóna-li de beure, que així acumules carbons sobre el seu cap.

Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988).Com ha dit admirablement Manuel Cruells, la nostra lluita és de segona o tercera generació. La lluita dels darrers anys per l'amnistia no és res més que l'epíleg fàcil de la llarga nit de brega que ha engolit els millors dels nostres fills.

Si, Cruells, els podrem mai oblidar. Em sento rabiosament mediocre davant els innombrables que donaren la vida o patiren persecució en els primers anys de la derrota. El carrer Entença, abans de veure els captaires de la pau, ha vist moltes altres coses. Ha vist els campions de la «generació del Camp de la Bota». A trenc d'alba sortien,a camionades, camí de la famosa carretera negra de la Mina. Després venien les famílies, no avisades prèviament, a veure els presos. En el pal de telèfons, renegrit, que encara ara es dreça al costat de la porta de la presó, hi havia la llista dels afusellats del dia. Les dones feien cua. Si el marit hi era, ja no calia entrar a la presó a veure'l. Algunes es desmaiaven. Els veïns els baixaven una cadira.

Una vegada, davant la cua que esperava per entrar, un funcionari, sortit de dins, llançà un fardell al mig de la voravia. Eren els trossos d'un cos mort a dintre. La dona de l'interessat en acostar-se a recollir-lo fou colpejada amb la culata pel guardià.

M'ho han explicat tot, Cruells. La porto a dintre aquesta generació del Camp de la Bota. Si altres no, aquest senador et promet no oblidar-se'n mai.

Però no farem les coses a l'estil arrauxat de Berenguer d'Entença. Ens han matat Lluís Companys i tot el seu seguici, però la nostra venjança va per uns camins nous, fets de seny. El carrer de la «Venjança Catalana», s'ha canviat pel carrer de «l'Amnistia sense Rancúnia». L'orgull de les nacions cedeix el pas a la convivència pacifica de les nacions. No en va han passat sis segles. S'han acabat els xocs cecs al darrera de diferents senyeres. S'ha acabat les inacabables «vendette» entre els pobles veïns primitius que s'ignoren mútuament. Ara la nostra ardidesa consisteix a autoconstituir-nos, tot col·laborant ensems a l'harmonització dels pobles veïns. Ara els catalans ens vengem de l'opressió soferta, promovent per a tots l'autogovern que sempre hem volgut per a nosaltres. Perdonem l'intent de genocidi tot treballant amb el nostre braó tradicional per al bé de tots, àdhuc dels nostres cruels enemics.

Valents per a una democràcia assenyada, aquest és l'estil de la nova venjança catalana.

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina