Trobo que en acabar l’any hem reflexionat poc sobre un dels fenòmens polítics  més interessants i alhora preocupants dels que s’han donat durant l’any 2015. Em refereixo a la claudicació del govern grec davant la obstinació de la Troica (l’FMI, la CE i el BCE) per imposar unes polítiques de retorn del deute duríssimes i que comportaran molt de patiment. He trobat a faltar més debat sobre perquè Syriza, fins fa res la gran esperança de l’esquerra europea, ha preferit empassar-se les cruels exigències en lloc d’optar per no pagar el deute reclamat i en conseqüència sortir de l’Euro i de la UE.  Potser sou dels que els agraden les explicacions subjectivistes. Potser penseu que el problema és la fluixesa ideològica i personal de la direcció política de l’esquerra grega que no hauria estat a l’alçada de les expectatives del poble senzill, bo i valent per definició. Si, en canvi, aquesta mena d’explicacions no us convencen podeu pensar que, encertada o no, la decisió presa fou el resultat de posar a la balança els pros i els contres de cada opció i decidir-se per la que els va semblar més bona o, en aquest cas, menys dolenta. En Tsipras  i la seva gent potser van arribar a la conclusió que estaven sols i que un país petit, sense recursos naturals estratègics ni cap altre actiu econòmic destacable més enllà del turisme, difícilment podria garantir unes millors condicions de vida per la seva gent si es quedaven sense crèdit i sense el paraigües de la UE. Les dificultats per accedir al comerç internacional, la probable hiperinflació i la retirada de capitals provocarien, possiblement, encara més atur i pobresa de la que ja tenen. Això, i no la manca de testosterona revolucionària va ser, em fa l’efecte, el què va portar a Syriza a acceptar les humiliants condicions que ara pateixen.

Amb la derrota de l’esquerra grega s’enfonsa definitivament el miratge de la  sobirania política i econòmica plena en un món tant profundament interrelacionat com l’actual i s’aparca la idea una mica ingènua d’una rebel·lió del Sud d’Europa contra les polítiques de l’austeritat pressupostaria defensades des de Berlin. El què sí que torna a posar-se damunt la taula és la necessitat d’utilitzar tots els mitjans al nostre abast per habilitar contrapoders a escala internacional per defensar els interessos de les classes populars. En aquest sentit, potser ens vàrem precipitar menystenint les possibilitats i la utilitat del parlament Europeu i la mateixa Unió Europea. Institucions amb totes les mancances de representació que vulgueu, però molt més democràtiques que els consells de direcció de les grans multinacionals que decideixen el futur del planeta i, alhora, potencialment tant útils  per transformar la realitat com ho són els ajuntaments o el govern de la propera república catalana. Al capdavall, estem parlant d’institucions públiques, amb capacitat per regular i limitar el poder del capital transnacional i d’aturar, per exemple, horrors com la destrucció del delta de l’Ebre.