אַ שפּראַך איז אַ דיאַלעקט מיט אַן אַרמיי און פֿלאָט

Si transliterem la frase ens quedem amb:

 a shprakh iz a dialekt mit an armey un flot

Veiem en la transliteració una frase en un dialecte germànic i, en tant que l'original és fet en caràcters hebreus, entenem que la frase és en l'idioma jiddisch. "Quina és la diferència entre un dialecte i una llengua?". Justament aquesta era la pregunta que li formulava un professor de secundària de Bronx al professor Max Weinrich, després d'una conferència pronunciada sobre la història del jiddisch el 1944. El professor secundària, fill de família jueva, havia viscut a Amèrica des de petit, i li deia al professor Weinrich que mai no havia pensat que el jiddisch tingués una història i que pogués servir per a funcions formals. Weinrich atribuí aquesta cantarella al fet mateix de ser professor i, per tant, encarregat de garantir els espais i atribucions de la llengua anglesa en els barris del Bronx, i s'adreçà doncs a la tasca de desfer aquests prejudicis lingüístics. És llavors quan l'interlocutor l'interromp i li espeta la frase amb la que hem començat. Weinrich va incorporar la frase al seu repertori, i ja la tenim registrada, per exemple, en la conferència anual de l'Institut Científic Jiddisch, celebrada el 5 de gener del 1945, on explica l'anècdota que hem referit.

La frase potser no s'entén del tot bé en el nostre context. Entenem "dialecte" com cadascuna de les variants d'una "llengua", de manera que tota persona, en parlar, parla un dialecte d'una llengua. Però en altres rodals, la relació entre els termes "dialecte" i "llengua" és diferent. Per "llengua", hom entén un "dialecte estàndard", que en ésser estàndard, esdevé "llengua". I per "dialecte" hom entén totes aquelles variants lingüístiques que no són "estàndards", és a dir que no recolzen en "un exèrcit i una flota". "Un exèrcit i una flota" són els atributs de la sobirania política. Com deia el tsar Alexandre III, "Rússia no té més que dos aliats: el seu exèrcit i la seva flota. O, com deia Viktor Shklovski en la seva polèmica amb Trotski la nomenklatura soviètica naixent: "en la qüestió del formalisme poètic vosaltres teniu l'exèrcit i la flota, i nosaltres som tan sols quatre persones".

Són l'exèrcit i la flota els que fan que la llengua neerlandesa sigui reconeguda plenament com a llengua diferenciada del grup alemany. En canvi, l'absència d'exèrcit i de flota, fa que el jiddisch no tingui aquesta consideració. Algú podrà dir, però, que el jiddisch comptava amb una altra mena d'exèrcit i de flota, manifestada en les primeres dècades del segle XX en una rica literatura, a banda i banda de l'Atlàntic, i de la qual, pensem en el teatre, en la poesia, en el periodisme, etc., Nova York i el Bronx en particular, era nucli preeminent.

Això darrer ens condueix a una altra de les diferències entre "llengua" i "dialecte", l'oralitat del darrer respecte de la literalitat del primer. El dialecte és popular, espontani, mudable, mentre la llengua és formal, codificada, estable. Aquesta polaritat té a veure, malgrat tot, amb relacions de poder. És el que vol reflectir l'anomenada Llei de Lyautey, propugnada per Hubert Lyautey (1854-1934) en una reunió de l'Académie française. Segons la llei de Lyautey, la diferència entre "llengua" i "dialecte" s'ha d'estudiar en els factors metalingüístics, i no pas, com feien els antics, en trets lingüístics d'una suposada major comprensibilitat, economia o versatilitat.

En el 1952, Heinz Kloss introduí els conceptes d'Abstandsprache i Ausbausprache per explicar les situacions lingüístiques dels grans espais europeus. En efecte, a Europa podem parlar d'un continu lingüístic romànic, d'un continu germànic i d'un continu eslau. Dins d'aquests continus podem trobar alguns subespais, com ara el continu lingüístic escandinau. Des del punt de mira d'Abstandsprache podem tractar els continus lingüístics basant-nos en tota una sèrie de fenomens (fonètics, morfològics, lèxics). En el mapa, el continu el podem estructurar en isoglosses, és a dir les línies marcades per una transició en aquests fenomens. Però des del punt de mira de l'Ausbausprache, el mapa s'estructura en espais segmentats, ja que en cada regió dominarà tal o tal llengua estandarditzada. Aquest procés d'ausbauen Kloss l'estructurava en diverses fases: inicialment, en un espai, una variant determinada començava a ser preferida per a la literatura oral; després apareixien ja els usos literaris escrits; finalment, era adoptada en usos formals, tècniques, científics o governamentals. En l'espai europeu occidental, era el llatí qui ocupava aquests usos formals, i foren els dialectes que reeixiren a prendre aquest terreny els que esdevingueren "Ausbausprachen".

En un sentit similar, en el 1968, William A. Stewart distingia entre variants lingüístiques "autònomes" i "heterònomes". Les variants autònomes es corresponen a l'ausbau. Les variants heterònomes són les que els seus parlants consideren precisament com una variant d'una "llengua estàndard", com situades sota el sostre d'aquesta variant.

Les situacions d'heteronomia no s'expliquen tan sols pel fenomen lingüístic, que hi contribueix, sinó sobretot per factors metalingüístics (relacions comercials, relacions de poder). Si des del punt de mira de l'abstand, el català pot ser considerat com a part d'un sistema lingüístic occitano-romànics, des del punt de mira de l'ausbau, hi ha una tendència a acostar-se al castellà estàndard. Aquesta tendència, certament, serà definida pel "projecte nacional català" com un fenomen d'interferència lingüística, i relacionat amb l'opressió nacional, a l'annexionisme de la monarquia castellana, etc. Però des dels espais del "liberalisme lingüístic" se'ns dirà que és un procés perfectament natural.

El subjecte de la dialectologia és la diversitat o variació lingüístiques. En aquest sentit, doncs, "dialecte" no és més que "variant lingüística". Històricament, la dialectologia s'ha ocupat especialment de la descripció de la variació lingüística actualment existent (variació sincrònica), de manera que per "dialecte" entenem sobretot un "geolecte" (o "corolecte"), és a dir l'agrupació de les variants lingüístiques que comparteixen una sèrie de trets degut a la seva coexistència en un territori. Però la diversitat lingüística va més enllà. La dimensió temporal la marquen els "cronolectes", que es poden reconstruir particularment a partir de testimonis escrits. Dins d'un mateix territori i època, també coexisteixen variants vinculades a diferents classes o segments socials, o a diferents usos socials, és a dir diferents "sociolectes".

Vist des d'aquest punt de mira de la diversitat, la unitat bàsica de la llengua seria l'idiolecte, és a dir l'ús únic i distintiu del llenguatge part part d'un individu. Ghil'ad Zuckermann definia en el 2006, l'hebreu israelià modern com una "llengua híbrida semito-europea semi-artificial". Al capdavall, recordava Zuckermann, la noció de llengua s'utilitza com una descripció abstracta de l'ús lingüístic. Ben mirat, cada llengua (cada dialecte, cronolecte, geolecte, etc.) és "un ensamblatge d'idiolectes, més que no pas una entitat per se".

La realitat idiolectal és, de fet, utilitzada en lingüística forense per esbrinar si un determinat fou o no produït per un determinat individu. Ara bé, els idiolectes no viuen de manera aïllada els uns dels altres. Es conformen en l'aprenentatge des de la infantesa d'altres idiolectes preexistents. Les comunitats lingüístiques exigeixen que la varietat idiolectal no depassi d'un límit, i que sigui possible una intercomprensibilitat.

En l'elaboració de l'Atles Lingüístic del Domini Català, la comunitat lingüística era la comunitat local (http://aldc.espais.iec.cat/localitats-nova/index-numeric-de-localitats/). Per a cada comunitat local se seleccionaven informants, segons uns requisits ideals d'"edat avançada, intel·ligència natural, fill del poble, dentició acceptable, instrucció elemental o nul·la, sedentari, ascendència fixada a la localitat, cònjuge del mateix poble, familiarització amb les feines agrícoles i amb les activitats de la vida patrimonial de la població". Més encara, quan era possible es perseguia que "tant els informants com els seus pares fossin nadius de la població estudiada". La raó de seleccionar persones d'instrucció elemental o nul·la era la d'evitar la "interferència d'una altra llengua (castellà, francès, italià)". En seleccionar persones filles de la localitat i que fossin sedentàries, hom minimitzava també la interferència d'altres topolectes.

És clar que en elaborar l'Atles calia seguir uns qüestionaris, que recullen informació significativa, però mai completa. El caràcter sincrònic de l'obra ens ofereix la situació lingüística d'un període concret de la història (les dècades centrals del segle XX). Però allò més significatiu és que els autors parteixen d'un determinat paradigma, el d'una definició de la "llengua catalana" ("domini català"), i d'ací les localitats seleccionades.

Aquest paradigma es correspon a una determinada "ideologia lingüística". La varietat posada de manifest en l'Atles és considerada una variació dialectal d'una llengua catalana. Alhora, s'entén que la llengua catalana no existeix de manera independent als seus dialectes, i que un català estàndard no seria més que un altre dialecte.

Ara bé, d'ideologia lingüística tothom en té, no tan sols els lingüistes professionals. De manera, que separar lingüística de metalingüística exigeix un cert esforç. En la societat capitalista, per norma general, domina una ideologia lingüística que Nancy Niezdielski i Dennis Preston han descrit per al comú d'anglòfons dels Estats Units. La majoria de parlants s'autoidentifiquen com a parlants d'una llengua, i consideren que existeix una forma "correcta" d'utilitzar aquesta llengua (particularment, pel que fa al lèxic, però també en aspectes morfològics i sintàctics), externa a tots els parlants i que externament els il·lumina en l'ús que en fan.