(Jutjat nº 8 d’Instrucció de Barcelona) Barcelona, 17 de desembre de 2002

1.- És notòria, des de fa quaranta anys, la meva adscripció a la lluita no violenta. No cal dir que mai no he disparat cap arma ni penso fer-ho.

2.- La meva intenció final, en el meu discurs de l’11.09.2002, al Fossar de les Moreres, fou de col·laborar a l’establiment d’una vera pau al País Basc.

3.- Al meu criteri, no hi haurà vera pau si no s’asseuen a parlar de la independència del País Basc d’una banda l’Estat espanyol i de l’altra els abertzales bascs.

4.- No crec que sigui delicte fer feina d’historiador (de la qual es pot discrepar):

         -de descriure una guerra d’alliberament nacional que dura ja quaranta anys,

         -i de comparar-la amb altres guerres.

5.- Tampoc hi ha cap mena de menyspreu a cap de les víctimes (, parents i amics) de les dues bandes en conflicte, que lamento profundament.

6.- La frase compromesa i conflictiva és: “Em declaro amic d’ETA i de Batasuna”, que certament vaig dir, que havia d’anar acompanyada de “i em declaro enemic de l’Estat espanyol” i que em vaig oblidar de dir.

7.- Aquesta frase és una aplicació de la més pura doctrina no violenta de Gandhi, que he predicat sempre: El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor. Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.

8.- I, finalment, com a seguidor de Jesús, que demana estimar també l’enemic, m’esforço en estimar de tot cor, com a enemic, aquest orgullós Estat espanyol (i tots els que li donen suport), invasor d’Euskalherria, de Galiza i dels meus Països Catalans i demanar-li que canviï la seva actitud de domini per la de defensor d’una vera fraternitat entre nacions iguals.

Lluís M. Xirinacs Damians