L’Assemblea Nacional Extraordinària (ANE) del 27D, celebrada a Sabadell, ha certificat la nostra incapacitat per a donar una resposta compartida pel gruix de la militància.

Ens hem quedat sols i hem exhaurit el temps. No podem esperar res més de Junts pel Sí ni cap commiseració per part de Catalunya Sí que es Pot. Els somriures de la Colau i Coscubiela, la instrumentalització electoral del referèndum en mans de Podem, la visceralitat dels convergents, l’actitud passiva d’ERC o l’ofensiva de la dreta mediàtica contra la CUP, posen de relleu que estem acorralats. En definitiva, ja no hi ha temps per a cercar moviments externs i, sobretot, és absurd demanar ajut a qui et vol liquidar políticament.

Haver-ho reduït tot a un “Mas sí / Mas no” ha estat letal per a la CUP i ha posat de manifest la incapacitat política de cercar consensos per part d’aquelles persones que de facto han dirigit la nostra organització en els últims tres mesos. Però també hem posat al descobert que tenim pendent de resoldre el debat sobre el procés independentista, i això ens ha esclatat als morros. Massa tard i massa dur per resoldre-ho en una setmana.

Les condicions objectives per avançar cap a la ruptura hi són des de fa temps. Però, hem d’admetre que fins ara les condicions subjectives ens han fallat.

Espero i desitjo que puguem trobar una solució de consens i evitar unes noves eleccions, si això no és possible, aleshores, haurem de fer foc nou dins de la CUP i recosir l’organització i, sobretot, dotar-nos d’una direcció política amb voluntat real de rellançar el procés cap a la independència, i d’enfrontar-se al reformisme espanyol i als cants de sirena del referèndum pactat o del front d’esquerres.