L’anticipació de les eleccions al mes de març vinent, com a conseqüència de no haver arribat a un acord d’investidura entre JuntsxSí i la CUP-CC, és percebuda amb inquietud per moltes persones, que ho veuen com la fi del procés independentista. 

Però, per a tenir una idea més completa d’aquesta qüestió, és convenient saber que a aquest sentiment de rebuig a la convocació d’aquestes eleccions s’hi han oposat aquests darrers dies unes consideracions diametralment oposades que veurien en aquesta convocatòria electoral una joiosa oportunitat. Es tracta d’una opció que va aflorar d’una manera prou descarnada a la darrera Assemblea Nacional de Manresa de a CUP-CC, on la possibilitat d’anar a aquestes eleccions del mes de març va rebre el vot  positiu d’una part no menyspreable dels assistents. 

Es tracta, doncs, d’una qüestió que, en la conjuntura política actual, adquireix una rellevància remarcable i mereix un mínim esforç d’anàlisi. A la meva manera de veure, aquesta qüestió va més enllà d’una simple opció conjuntural i electoral, i amaga un debat estratègic mal enfocat i, per tant, també mal resolt.

El debat superficial que se’n fa en aquests moments s’acostuma a reduir a la comparació dels possibles nous resultats electorals del març, amb els resultats de les eleccions del 27 de setembre passat: que si puja l’un, que si baixa l’altre, que si no cal patir de res perquè el volum global de vot independentista es mantindrà ... Dins aquest enfocament els sectors de la CUP-CC favorables a anar a eleccions avançades el mes de març, comenten eufòrics que encara hi guanyarien vots. I això excita “qui-sap-lo” la claca favorable a aquesta opció. Aquest engany (autoengany) permet als enganyats comptabilitzar com una victòria allò que és un bon fracàs polític. M’explicaré.

El que jo vull dir és que l’enfocament electoralista d’aquests sectors parteix d’una mala anàlisi, perquè no situa en el context polític global aquest esdeveniment de les eleccions avançades.

Les conseqüències de l’avançament de les eleccions, convenientment contextualitzades són, com a mínim, les següents:

1.- Són, de fet, l’anul·lació de les eleccions del 27 de setembre, convocades amb caràcter plebiscitari i constituent. Representen l’anul·lació de les declaracions i acords de l’inici de la legislatura i la liquidació de la voluntat popular. Per això algunes anàlisis situen aquestes posicions en el camp del “liquidacionisme”.

2.- Representen, com a conseqüència, el retorn al marc autonòmic pel fet que del resultat de les noves eleccions que serien de caràcter autonòmic difícilment se’n traurien conseqüències polítiques que permetessin desenvolupar una línia de treball clara d’orientació independentista com a conseqüència d’una mandat popular formulat explícitament, com ho va ser el 27 de setembre.

3.- Comporten oferir – gratuïtament – l’oportunitat de reforçament de l’espanyolisme, tendència que sortirà beneficiada de la proximitat de les eleccions espanyoles precedents.

4.- Poden desestabilitzar i afeblir el suport social i polític a l’opció independentista pel fet que aquestes eleccions “en clau autonòmica” obren la possibilitat d’una dispersió d’aliances fora de l’independentisme i en el camí de les “terceres vies”.

Aquesta darrera consideració mereix una valoració més detallada i situada en la conjuntura política del fons dels darrers debats, que amaguen unes intencions polítiques que faríem ben fet de treure a la llum. El conegut manifest “per un gir a l’esquerra”, per exemple, ens hi ajudarà: signat entre d’altres persones per sectors de l’àrea de Catalunya sí que es pot, d’ICV i de la direcció Procés Constituent pròxima a aquestes posicions, darrere una retòrica social plena de dades que són certes i darrere també de l’oposició explícita a la investidura de Mas, amaga elements que tenen com a conseqüència immediata l’obstrucció a la ruptura independentista iniciada el 9 de novembre, i la liquidació de l’acumulació de forces de caire polític, que s’ha gestat amb les mobilitzacions independentistes dels darrers anys.

Les eleccions del mes de març serien, en aquesta perspectiva, l’instrument per a l’“obertura d’un nou temps polític” en què la ruptura amb l’estat se centraria en la realització d’un referèndum, un objectiu predicat per les terceres vies antigues i noves  d’arreu de l’Estat espanyol, un referèndum que tothom sap que no es farà mai (almenys dins uns terminis a escala humana i dins l’estat espanyol que perdurarà al llarg del segle XXI).

Les eleccions del mes de març permetrien potser aconseguir un cert nombre de vots per a una possible candidatura independentista d’esquerres semblant a la CUP però representarien posposar la ruptura a un possible referèndum impossible; i prefigurarien - si se segueix aquesta línia equivocada- una aliança amb els sectors de les terceres vies  que tindria com a conseqüència la ruptura del bloc independentista actual constituït pels votants de la CUP, d’ERC i de CDC, com a massa política.

Les idus de març eren considerades pels romans uns dies de bons auguris. Havent observat aquestes perspectives haurem d’exclamar com ho feia més tard l'escriptor William Shakesperare, més aviat escèptic: “protegeix-te de les idus de març!”.

Carles Benítez

Països Catalans, 3 de desembre de 2015