Les eleccions al Parlament espanyol celebrades el passat 20 de desembre han permès constatar la pèrdua de pes als Països Catalans dels partits que han estat centrals des del 1978 ençà, cosa que evidencia la continuació de la crisi del règim polític del 1978.

Pel que fa als Països Catalans en concret, podem analitzar que:

Al País Valencià, tot i que el PP continua sent la primera força, ha perdut 500.000 vots respecte a fa quatre anys. Tanmateix, i és un toc d’alerta, respecte a les eleccions a Parlament del maig passat, el PP n'ha augmentat uns 180.000, augment que no s‘explica ni per l’increment de participació ni per vots provinents de C’s.

A primer cop d'ull, l’aposta de Compromís de subordinar-se a Podem ha estat exitosa en la mesura que entre tots dos han descavalcat el PSOE de la segona posició. Ara bé, una anàlisi més aprofundida revela que respecte a les eleccions al Parlament del maig passat, tot i haver-hi 200.000 votants nous, la suma de Podem i Comprimís ha perdut 68.000 vots, que no s’expliquen pel transvasament de vots a Esquerra Unida o el PSOE. Segurament, una part de la base social i electoral de Compromís ha decidit abstenir-se per mostrar el seu descontentament davant la sucursalització de la seva formació.

Comptat i debatut, es tracta d'un escenari obert en què la formació de Pablo Iglesias serà objecte d’una anàlisi crítica permanent per a veure fins a quin punt respecta la purinacionalitat i reconeix a la pràctica el dret a decidir dels valencians i valencianes.

A les Illes, cal remarcar la davallada del PP, que tanmateix continua sent la primera força, i el PSOE, i l'eclosió de Podem, que gairebé duplica els resultats del maig passat a les eleccions al Parlament. Pel que fa a MES, una força que aposta pel dret a decidir i no s'ha sucursalitzat, ha obtingut un 7% dels vots, que suposen un manteniment d'aquest espai sobiranista, un fet que cal valorar positivament.

A la Catalunya sud, l'espai sociopolític que representa CDC ha continuat la seva davallada electoral des que començà el procés independentista i recula fins a la quarta posició. Es confirma que com més procés, menys CDC. Per contra, ERC ha tornat a superar en unes eleccions CDC, la qual cosa confirma el viratge cap a l’esquerra de l’independentisme. Ara bé, també cal dir que s’havia esperat una distància superior, que segurament no s'ha produït per la irrupció d'En Comú Podem.

Pel que fa a la base electoral de la CUP, a hores d'ara es fa difícil de saber quanta gent s’ha abstingut conscientment i quanta ha votat ERC o En Comú Podem. En tot cas, el que no té sentit és llançar la consigna d’abstenció al final de la campanya i a corre-cuita, sense temps i ni mitjans per a socialitzar-la.

Tres mesos de mancances de l’independentisme

Una conclusió evident és que l’independentisme, que ha perdut centenars de milers de vots respecte al 27S, no ha sortit reforçat d'aquestes eleccions. Hi han contribuït un seguit de factors: la manca d’una estratègia comuna dels tres espais sociopolítics de l'independentisme (ERC, DL, CUP) a l'hora d'encarar aquests comicis; la manca d’un acord de govern; i la manca d'un discurs clar i convincent de què s'anava fer al Parlament espanyol o per què calia no anar-hi. Tot plegat ha desorientat i/o desmobilitzat una part gens menyspreable de la base independentista que ha optat per votar En Comú Podem o per quedar-se a casa més com una mostra de descontentament o desgana que no pas com una abstenció conscient.

En Comú Podem és la guanyadora d'aquestes eleccions a Catalunya sud. El seu èxit té també una explicació múltiple: el fet de posar en primer pla la demanda del referèndum, alhora que ha  abandonat del discurs neolerruxista que va impregnar alguns actes de CSQEP al setembre; la demanda de canvi social; el suport clar i explícit d’Ada Colau; l’absència de la CUP; i el fet que una part dels independentistes han fet vot útil per esperant  si hi havia algun canvi a Madrid que possibilités un referèndum.

Respecte a aquest espai, no s’hi val a enganyar-se: la gran majoria de la seva direcció política malda perquè l'independentisme deixi de ser hegemònic i perquè l'aposta per la ruptura a l'Estat quedi en un segon pla i emergeixi un quimèric federalisme. La seva aposta pel referèndum no és un moviment tàctic per augmentar la base social de l’independentisme sinó per refredar-ne l’impuls i situar la centralitat política en un referèndum pactat amb no se sap qui.

De fet, la nit mateixa nit del 20D, aquest espai es va trobar davant una realitat que sovint nega: l'Estat espanyol és irreformable, i només una implosió lligada a processos  d’independència com el de Catalunya en pot obrir les escletxes que en posibilitin la transformació. El fet que els resultats de Podem fora de Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans hagin estat discrets en relació a les seves expectatives no fa gaires mesos situa aquest partit en una contradicció insuperable: la defensa, per exemple, del referèndum a Catalunya o Euskal Herria limita el seu creixement arreu de l’Estat espanyol; però per a créixer en aquestes nacions ocupades necessiten posar en primer pla aquesta reivindicació, especialment a Catalunya en la conjuntura actual.

Perspectives de futur: «Hi ha un gran caos sota el cel; la situació és excel·lent»

Malgrat els errors del conjunt de l'independentisme en els tres darrers mesos, la conjuntura és molt propícia per a la ruptura independentista a Catalunya i l'avanç de les reivindicacions socials i del dret a decidir al País Valencià i les Illes.

D'entrada, el 20D ha evidenciat que l'Estat espanyol continua en una crisi política profunda. Davant d'aquesta crisi, l'escenari més probable serà, d'una banda, el blindatge del règim amb un acord no escrit instigat per l'oligarquia entre PP, PSOE i C’s i, de l'altra, una reforma constitucional per canviar perquè no canviï res.

L’altra alternativa, un acord entre PSOE i Podemos i IU, amb suport d'independentistes, és a hores d'ara política-ficció. I que ningú en tingui cap dubte: si haguessin sumat, Podem i les seves sucursals no haurien tingut cap problema a pactar sense gaires línies vermelles amb el PSOE, un partit corrupte, retallador i seguidor dels dictats de la Troica.

Per tant, cal que l'independentisme recuperi la iniciativa política perduda i dugui a terme les passes que condueixin a la desconnexió de l'Estat espanyol i a l'inici d'un procés constituent popular, és a dir, cal que faci efectiva la Declaració del passat 9 de novembre. I per fer-la efectiva, cal un acord entre JxS i CUP que possibiliti la formació d'un Govern. El document presentat per JxS, fruit de les converses amb els negociadors de la CUP, pot ser un bon punt de partida que permeti la formació d'aquest govern.

Alhora cal que els tres espais sociopolítics que configuren a hores d’ara l’independentisme (ERC, DL, CUP) treballin per a desenvolupar una estratègia comuna per construir un Estat independent i per resistir els embats de l’Estat. Si no és així l’independentisme anirà rebent derrotes en les properes batalles, seguint els indicis del passat 20D, i al capdavall pot acabar perdent la guerra.

Pel que fa als emplaçaments a l'espai d’En Comú Podem, s'han de fer sempre sense desdibiuxar l'aposta independentista de la CUP. Retrocedir en l’independentisme per a passar a la reivindicació del referèndum només faria que reforçar les posicions dilacionistes en la direcció política d'aquest espai.

L’espai d’En Comú Podem és objectivament un rival de risc per a l’independentisme. Després de la pèrdua de pes d’aquesta proposta el 27S passat, el conjunt de l’independentisme ha ofert a aquest espai una possibilitat de recuperar-se exitosament i cal tenir clar que si es produïssin eleccions al març, en tindrà una altra per a reforçar-se.

Només hi ha un camí possible: avançar en la desconnexió i la ruptura, donant pas a un acord de govern. Només aquesta via pot permetre la impulsió d’un pla d’emergència social i nacional, i d’un procés constituent participatiu capaç d’aplegar amplis sectors populars.