Després del 27 de setembre en que l'expectativa en adonar-te de la posició pública dels nostres diputats en cada entrevista era caure en el parany i no sortir-se'n sense hipotecar el programa, em preguntava: ¿Quan i en quina assemblea es va decidir que si érem indispensables per a la independència no faríem política trencadora i prendríem responsabilitats, assumint-les per tal d'avançar cap a la República Catalana amb el procés constituent i deixant de banda els tempos i imposicions del formalisme del parlamentarisme burgès?

No trencàvem amb el model espanyol? Aleshores la doble via és continuar fins a trencar per avançar i no esperant que algú ens digui que podem començar. Seria infantil tant això com pretendre assaltar el Palau d'Hivern des del propi parlament de Kerensky i sense el poble, i com Kerenski ens necessita per governar, demanar-li que ens deixi fer la revolució a canvi del nostre vot de confiança.

Siguem realistes, reprenguem la iniciativa.

Avui he reprès el contacte genuí amb els companys de base de la territorial i m'he refermat en els meus punts de vista.

Per a ser trencadors no ens hem d'encotillar entre les tanques del formalisme i els tempos del parlamentarisme burgès i el sistema pactat el 1978.

Aquest serà un govern de transició, però no tinc per què acceptar que seran els terminis que van anunciar els convergents i després els guanyadors de JuntsXSí. Per aquesta raó no vam anar a la mateixa llista, oi?

Haver pujat en vots no ens obliga pensar en termes electorals del sistema, sinó en la nostra opció; després de tots els entrebancs que han anat posant, cal avançar i fer que avanci el procés per la ruptura democràtica.

Ells amb els seus temps autonomistes, reglaments i lleis espanyoles, nosaltres amb la nostra petita parcel·la imprescindible per a la majoria absoluta cap a la independència, no per a governar una Generalitat en la seva darrera edició col·leccionable.

Ja no estem en la legislatura de tres contra tots. Cal estar a l'alçada.

Tenim un programa i quatre punts: demanem-los tots, però no siguem infantils que nosaltres només som 10 dels 72.

Si de cas canviarem en 18 mesos el sistema? NO, és obvi, i aleshores per què ser principistes i curts de mires?

S'ha plantejat un escenari i es plantegen 4 possibles escenaris futurs des d'una visió formal dins el formalisme parlamentari i amb la cotilla que nosaltres mateixos ens hem acomodat, des que el primer periodista ens va preguntar si investiríem en Mas.

 

Hem donat temps al govern de Madrid i hem enaltit la figura d'en Mas sense prendre en consideració que ens hem afeblit políticament nosaltres mateixos, pasmats i immòbils durant 3 mesos!

Em preguntava en quina assemblea es va decidir que si ens trobàvem en una situació de imprescindibilitat per a una majoria absoluta independentista per primera vegada en la història, no ens mouríem d’una posició tan infantil com inútil de sumar els nostres vots amb tota la caterva espanyolista i feixista per que s'obtingui tot el contrari d’allò que volem?

L'Esquerra Independentista, si és veritat que som extremistes, ens ajuntem amb tots els que no volen la independència i ni tan sols ens plantegem des de les nostres possibilitats reals i concretes ser la palanca que faci rodar el carro carregat de pedres autonomistes cap a l'objectiu, destí lluminós i primer per poder avançar cap a una societat més lliure i justa.

Sense opressió nacional s'obririen les veritables possibilitats d'un horitzó més lliure i just socialment.

Es diu des de fa temps i ho vaig assumir sense destriar entre alliberament nacional i alliberament social com a un tot indispensable que ho pugui fer possible.

Ho he pogut constatar entre les diferents expressions i voluntats conjuntades en una síntesi de participació de base. Entre les preguntes sense resposta acceptable i sense consens general per a les actituds públiques.

De tot l'entramat van anar sorgint iniciatives i preguntes amb respostes concretes.

Si volem trencar hem de ser trencadores i trencadors, no ens hem d’acomodar dins la cleda del sistema o dels principismes de cafè i cervesa.

Realitat concreta i no desitjos formals: som 10 només.

Som 10 només però som la clau i amb creativitat i energia podem canviar l'escenari abans que la història ens passi per sobre.

Volem la República Catalana Independent per a construir un sistema millor i més just, necessitem la independència com a única possibilitat concreta que ho permeti.

Cal audàcia i sorprendre amb la nostra minoria essencial.

Trenquem esquemes i fem una proposta que els deixi sense excuses.

No puc acceptar que per la conducta errant dels nostres representants i per sentir-me part d'ells, tornin a dir-me i condicionar-me -els que jo encoratjava a comprendre aquests posicionaments d'alliberament nacional- que si no fem això o l'altre els no seran mai a prop nostre. D'una cosa n’estic segur, mentre siguin com són i pensin com pensen mai no ho seran, però ens pretedran condicionar.

Si alguna vegada les seves bases s'acosten, ho serà quan hàgim fet la nostra i sense sentir el condicionament formal d'aquests que ens estan tapant els ulls. Per a ser trencadores i trencadors no necessitem abstencions promeses ni cedir davant xantatges oportunistes.

No serem com va ser ERC, un captiu de CDC; perquè no recolzarem el govern dolent, serem part del govern independent.

No deixarem sense partit de futbol a tothom perquè la pilota és nostra i ens en la portem.

La proposta que poso a consideració i abans de l'Assemblea del diumenge és posar sobre la taula i sense secretismes que no permetrem a la premsa que sigui la que digui quina és la nostra posició, perquè nosaltres l’únic que fem és respondre a les seves preguntes i no plantejar les nostres alternatives. Obviem la pregunta i diguem la nostra!

A la propera reunió de negociació mentre els uns estan dins els altres tots a una respondrem que la nostra proposta serà assumir que podem tenir responsabilitats de govern (amb la nostra minva presència). Entrarem al govern i que Junts X Sí determini qui serà el president que el votarem.

Si és Mas que ho sigui, però la CUP serà la responsable del procés constituent, ja vindrà el moment, si arribem a la República, de poder canviar el sistema.

Sense concessions en les qüestions socials però també sense concessions quant a la construcció de l'espai constitucional de bases que ens portarà a la República Catalana.

Que ells continuïn amb el format autonomista. Nosaltres no esperarem a que algú ens digui, com als nens al cole, -”ha tocat el timbre, tots al menjador”

No hi ha etapes ni terminis (-”Ja veureu, ho tenim tot planejat, espereu”), sinó que mentre arribem més endavant i més amunt, si som independents haurem construït des de la base, des dels barris, viles, pobles i ciutats, l'estructura constitucional de la República Catalana Independent amb continguts i vies per a poder avançar cap un sistema realment igualitari.

Si continuem amb “Mas o març” o “Mas NO” decidit entre uns companys sense aval del conjunt per a aquest tema, els uns en un futur podran vendre llibres de com han viscut aquesta misèria política i d'altres ens morirem sense poder fer res per la independència de la nostra terra, ni participant en l'única sortida independent i de classe que en aquestes hores ens pertoca i ens obliga a participar per convicció i compromís.