L'article no aportava elements nous d'anàlisi; es limitava a recordar alguns aspectes de la realitat (d'altra banda prou coneguts). I hi afegia les lamentacions corresponents.
L'article s'inseria així clarament dins els tons planyívols típics d'aquells sectors intel·lectuals o culturalistes que viuen l'independentisme a un nivell sentimental.
I avui ja no n'hi ha prou amb el sentiment patriòtic —per molt digne i lloable que sigui— per a impulsar l'independentisme. Ni tan sols no és útil per a ajudar a entendre què és aquest moviment.
D'entrada, l'independentisme no és un espai electoral. Per sort o per dissort, és una altra cosa. I tampoc les eleccions no són el reflex exacte d'adhesions compactes a les línies polítiques de les candidatures votades. No ens enganyem: ni els catalans del Principat eren del PSOE a les eleccions espanyoles, ni són de CiU ara.
Fora d'unes minories addictes a cada partit, la majoria dels votants han escollit cada cop una opció que semblava possible (dins el petit ventall d'opcions possibles). (I tinguem en compte encara que no considerem aquí́ la posició́ important dels qui no han votat).
Els independentistes sabíem, doncs, ja des de feia molt de temps, que el nostre moviment no havia d'entrar a curt terme dins aquestes opcions electorals possibles. Hi jugaven molts elements en aquest sentit: la discriminació́ o la repressió́ que ha caigut damunt la més petita manifestació́ de signe independentista. La manca de recursos econòmics, la tendresa mateixa del moviment que trigarà̀ un cert temps encara a poder cristal·litzar un equip polític sòlid d'abast nacional, etc.
L’independentisme actual s’ha anat afermant als anys 70 com una reacció de lluita contra l'opressió i el rebuig de l'opció autonomista que s'anava perfilant al si de l'oposició antifranquista catalana. I des d'aleshores l'independentisme s'ha anat dotant d'una base ideològica i d'unes línies organitzatives. Aquests són els aspectes que cal destacar i que tenen, per ara, més importància que no pas d'altres fenòmens polítics més superficials.
L'independentisme que planteja clarament la lluita del nostre poble com una lluita contra diferents formes d'ocupació per part dels aparells dels Estats, es proposa com a tasca fonamental l'organització de la resistència contra les agressions que pateix la nostra llengua i la nostra terra.
L'independentisme organitzat s'ha desenganxat així definitivament del pur catalanisme sentimental i folklòric, encara —com molt bé recorda Pedrolo— manipulable pels grups lligats a la burgesia pel seu caràcter apolític i desorganitzat.
L’independentisme ha tingut i té, doncs, el valor de postular clarament que l’alliberament del nostre poble no és una qüestió de govern (no depèn d'uns canvis de govern) sinó una qüestió d'Estat (administració estatal, estructures de dominació a l'ensenyament, estructures de dominació econòmica i social, forces armades, etc...).
I sobre aquestes bases s'ha iniciat la tasca de denúncia i de resistència. El camí és lent, però ja s'han fet els primers passos.
L'independentisme, ara, ja és alguna cosa més que paraules. Ja comença a ser un moviment (feble, però potser menys del que molts voldrien) i que es manifesta per una manera d'abordar els diferents problemes de les classes populars catalanes: l'independentisme comença a ser una manera de defensar la terra de les agressions ecològiques, una manera de defensar la nostra llengua, una manera de defensar els interessos dels treballadors defensant el lloc de treball, etc.
El debat que té plantejat l’independentisme al moment actual se centra justament sobre les formes de coordinació de les diferents lluites existents. Un moviment que comença a caminar, entrebancat, és clar, tant com es pot per un boicot informatiu sistemàtic, d'uns mitjans de difusió que callen davant la repressió de les manifestacions en defensa de la llengua, per exemple, i fins i tot manipulen i deformen la poca informació que transmeten.
Que només parlin de catalanisme moderat no vol dir que sigui l’únic que existeixi. Justament aquesta tasca informativa i de denúncia és una de les que tenen la possibilitat i el deure d’exercir els intel·lectuals que estan al costat del poble, tal com n'ha estat un bon exemple més d'un cop el mateix Manuel de Pedrolo.
No n'hi ha prou, doncs, amb el sentiment, tornem a dir, ja que els mitjans que se'ns oposen són molt poderosos.
La victòria electoral del catalanisme moderat s'inscriu dins aquesta línia de prepotència dels qui controlen la informació. És un pas més en aquest control. Però no és ni una derrota del nostre moviment, que continua el seu camí lent però ferm de consolidació, ni tampoc un vot en blanc per a la política de Jordi Pujol.
I caldrà que això ho tingui molt clar CiU. Els qui han votat CiU han votat com a càstig al PSOE i com a vot d'afirmació de la catalanitat.
I això crea per al nou govern del Principat unes greus responsabilitats que difícilment podrà complir.
Ni les condicions sòcio-polítiques estatals ni les seves contradiccions internes no faran que el nou govern aparegui com el defensor dels interessos de les classes populars catalanes.
Aquest és el gran punt flac de Jordi Pujol; i també aquesta és la nostra perspectiva. El temps ho haurà de dir.