Així és titula el llibre que el diputat de la CAC sortint David Fernàndez i l’ara entrant Julià de Jòdar van dedicar a presentar i analitzar els orígens i futur de la Candidatura d’Unitat Popular. On estem en aquest moment d’aquest cop de CUP? 

Hi ha hagut un llarg recorregut des que l’últim estatut d’autonomia ens va ser retornat trinxat i més repolit que si l’haguessin ribotat amb l’article 155 de la CE . Aleshores es digué que hi havia unes quantes escletxes en la pròpia Constitució Espanyola per reclamar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació: es va parlar dels articles 1.2, 2, 92, 150.2 168. Es va anar al Parlament espanyol a proposar l’aplicació en especial de l’article 150.2 . Cap de les escletxes proposades va demostrar ser-ho realment, tot i que avui encara hi ha forces polítiques – PSOE-PSC, CSQEP, UDC – que fan veure que s’ho creuen i encara insisteixen en un referèndum pactat amb l’estat i en una reforma de la CE, fórmula que els permet anar fent la viu-viu i enganyant aquells que ja volen ser enganyats.

La CUP va esquivar aquestes escletxes a les que no veia cap sortida insistint en la seva estratègia de treball de base i acció municipalista en l’horitzó d’un Països Catalans independents i socialistes.

Mentrestant és el moviment social de base, colpejat per la crisi econòmica, social i política el que ha anat configurant un conjunt de protestes i propostes encaminades a un trencament de l’estatus quo polític i autonòmic: és un conjunt de moviments que o bé han adoptat un objectiu de regeneració de l’estat espanyol sense trencar les seves estructures històriques polítiques i econòmiques ni tant sols posar en qüestió la monarquia borbònica o bé han anat més enllà i proposen una ruptura històrica amb i de l’estat i un procés constituent cap a una república catalana independent. Són dues sortides clarament diferents i que no responen socialment a les clàssiques esquerres/dretes que ens és tan còmode d’utilitzar i és tan fals de reduir-ho tot a aquest esquema: per un cantó uns burgesos capitalistes , la majoria d’ells vistos com corruptes de manual, lligats als seus interessos de classe que no volen realment trencar l’estatus quo per no perdre poder i que la última carta a la que s’aferren és posar el seu home a la presidència d’una CAC definitivament devaluada, amb el parlament i el govern al seu servei, i unes classes populars força desorientades, sentimentalment manipulables que ens sembla que no volen veure allò que més els convé, que voten tant CUP, com CSQEP com Cs i fins i tot alguns despistats PSC-PSOE, però que són la base necessària per a construir la futura república catalana.

Jo diria que la CUP no ha arribat a elaborar una comprensió d’aquesta situació i d’aquests canvis i que es veu sobrepassada quan es veu la necessitat de sortir del cau municipalista i constituir-se en referent polític nacional, i sobretot del Principat. Una part de la CUP, com ara torna a passar, en nom de la necessitat revolucionària d’atenir-se a les necessitats de les bases dels moviments socials i no deixar-se portar pels cants de sirena del poder, es resisteix a implicar-se en unes institucions que veu totalment inútils i fins i tot corrompudes i corruptores. Finalment, tot i que una part de la CUP no ho veu bé, s’entra en el parlament de la CAC on es demostra que, si mantens fermament un peu i mig al carrer, tens possibilitats de remoure coses o que “passen coses” com han dit els propis representants en les seves valoracions i campanyes posteriors. De tota manera la CUP continua demostrant que té problemes greus per llegir altres realitats com la construcció d’organitzacions com l’ANC (hereva de la Plataforma pel Dret de Decidir), com tot el moviment dels referèndums populars ( no ens enganyem, només de manera puntual trobem la CUP realment implicada en aquests tipus de moviments); gairebé sempre la CUP es mira amb recel aquests moviments de masses i amb això no fa més que per una banda renunciar a treballar-hi dins lluitant per una orientació rupturista i de justícia social i per altra banda regalar un moviment de masses importantíssim a sectors polítics com CIU que només aspiren a reconduir-lo en funció dels seus interessos: frenar-lo quan ho creguin convenient, o fins i tot anul·lar-lo si els molesta.

La CUP tenim un dèficit de debat polític i d’anàlisi de la realitat política i de classe dels Països Catalans bastant greu i això no es resol només amb organigrames organitzatius, i munts de ponències i reunions sinó també topant amb les diverses realitats, aprenent a construir aliances conjunturals, arriscant-nos a arribar a acords temporals i a curt termini per aconseguir objectius que representin un avanç per a les classes populars.

 La realitat no és tan senzilla i el nostre país, com tants altres, no es redueix a un bloc compactat de dretes i esquerres , unionistes i independentistes, dolents i bons, volent fer el país que volem sense comptar amb el país que tenim. I tenim un país i les seves classes socials realment molt complex que demana filar molt prim i no etiquetar la gent i els grups socials com si fossin blocs històricament immòbils, quan la situació precisament a la nostra terra es dibuixa amb unes classes populars i treballadores que s’encaminen a una precarització estructural que costarà molt de revertir i una petita i mitjana burgesia composta d’autònoms autoexplotats i sectors que estant perdent rellevància econòmica i, per tant, política, que estan sotmesos als grans poders oligàrquics financers. Aquí sí que, malgrat que hi ha uns interessos objectivament antagònics entre aquests grups socials hi ha marge per a un marc de consens conjuntural que inclogui les mesures aprovades en la primera resolució del nou Parlament.

Quin és el cop de CUP en aquesta situació?: doncs jo diria que es mou, com ha passat en altres moments, entre uns que en nom de la coherència revolucionària i les necessitats de les masses reclamen una reorientació radical del procés independentista que aparti els sectors que representa CDC “per a guanyar-ho tot” (quan de fet la por a guanyar i a haver d’embrutar-se les mans compartint quotes de poder en enfrontaments amb aquest mateix poder és una de les característiques d’aquests malalts d’esquerranisme tal com els va analitzar en el seu moment el sr. Uliànov) i uns altres que en nom de la coherència reclamen un marc de consens on puguin confluir interessos contraposats de cara a la construcció d’una República Catalana independent, construcció que no pot prescindir d’un marc social ampli, no lligat a les oligarquies però si inevitablement a grups socials no estrictament populars.

Jo diria que ara per ara resulta extraordinàriament angoixant per a molta gent veure com els representants de la CUP s’alineen en el grup del NO juntament amb PP, Cs, PSC-PSOE, CSQEP i que això bloqueja les possibilitats de la resolució aprovada fa uns dies; també veig clar que les explicacions que intenten donar-nos no “arriben” a la gent:¿és que tothom s’ha conjurat per ser manipulat pels convergents i els seus aliats i han sucumbit a les pressions mediàtiques perquè són babaus de mena? O hi ha alguna cosa que s’està fent malament?: menys carxofes mediàtiques i menys xerrameca a través dels mitjans i més treballar perquè tiri endavant ara mateix el contingut de la resolució; molta gent està compartint amb el cor encongit la idea que el procés és mort i enterrat per molt de temps i els enterradors han vingut de nosaltres mateixos. Molta gent pensem que s’està donant massa importància a una estructura autonòmica, (Parlament, Govern Autonòmic) peça fonamental de l’arquitectura política espanyola, que té els dies comptats, una carcassa inservible per a tirar endavant el procés constituent i per atraure la mirada favorable internacional, i en canvi no estem treballant en un autèntic Pla B d’Assemblea d’Electes catalans, construïda amb els materials d’enderroc de l’autonomia més les forces municipals, més les forces vives del país i que fins i tot pot no tenir en compte aquell famós article 145 de la CE que prohibeix compartir projectes comuns amb altres comunitats. 

Blanca Serra