Aquest escrit correspon a una reflexó d'un represaliat independentista del 1992 adreçada als seus antics companys, i publicada pel seu interès

No volia dir res més. Però no puc. La meva desconfiança no ha parat de créixer. Desconfiança que això no surti bé. Tinc la sensació d’estar davant d’una típica tragèdia grega, on saps que passarà el pitjor malgrat la bones intencions i els intens conscients de redreçar el destí. Però tampoc em puc estar callat.

Jo no penso com vosaltres. Tampoc sé, si pensés com vosaltres, si em diguessin el que us vull subratllar, si jo no en faria aleshores cap cas. És igual, però us ho dic.

Nosaltres vam fer de pont entre l’independentisme històric, el marxisme revolucionari i l’independentisme actual. Ens van esmicolar. La CUP no volia ni presentar-se a les autonòmiques fins quatre dies empesos pel nou independentisme. Tampoc volia participar a l’ANC perquè suposava que dividia els Països Catalans. Finalment, amb retard, va rectificar.

Jo no tinc cap dubte que aquest nou independentisme ve impulsat per les classes mitjanes davant el xoc dels projectes macroeconòmics de Madrid i Barcelona que l’Estat espanyol no ha sabut conjuminar. Una peça clau és CDC, i molt especialment l’actual pinyol directiu.

Tampoc tinc cap dubte que l’Estat rectificarà immediatament i que proposarà un pacte al conjunt de la classe dirigent actual. La CUP, al marge de la seva voluntat, penso que està actuant com el PNB amb l’Ibarretxe.

Francament no entenc com jugant-vos-hi tan poc podeu jugar-vos-ho tot. És mentida que tot està consolidat. El món de l’empresariat ha virat molt de pressa perquè se l’ignorava. I ho tornarà a fer si aquí se l’espanta i allí se’l mima una altra vegada.

No entenc com podeu menysvalorar l’actual lideratge independentista. Repeteixo, feu el mateix que el PNV amb Ibarretxe encara que la vostra intenció sigui el contrari.

Ara aquests sectors decisoris (penseu en les empreses, els mitjans de comunicació, etc) estan compactats al voltant d’un lideratge que no és tan sòlid com sembla que el pinteu. Això pot canviar molt ràpid en sentit invers.

Penso, i ja ho vaig dir alguna vegada, que mai heu sabut mesurar les forces. No us molesteu, res més lluny de voler ofendre. Per segon cop torno a sentir el pànic d’aleshores. Ho dic per evitar un nou error aquesta vegada infinitament més colossal que el 92.

Deixeu via lliure als negociadors. Defenseu un constitució on tingui cabuda un projecte anticapitalista si es té la majoria. Ara hem d’assegurar com sigui que les classes mitjanes no desertin ni es desil·lusionin.

Si posen algun altre convergent en lloc de Mas us criticaran exactament igual els revolucionaris espanyolistes. Ningú més que algú de l’autonomisme pot arrossegar aquests sectors que eren majoritariament autonomistes.

Siguem polítics intel·ligents i assegurem la cordada immediatament. El cim el tenim a tocar, i el precipici sota els peus si seguem la corda.