Bon dia, em dic Ann, sóc britànica i us vull parlar de la llengua catalana; una llengua preciosa que a mi em sona a música.

Quan vaig venir amb la meva família a viure a Catalunya, el primer que va fer el meu pare va ser reunir a tota la família, per dir-nos:

Hem vingut a viure a un país que té: una cultura, una història, unes tradicions i unes llengües. Vull que us quedi clar, que som nosaltres els que ens hem d'adaptar, respectar i fer un esforç per integrar-nos a aquest país. I si no ho feu, us envio cap a casa amb l'àvia.

Tot i que era conscient que de gran costa molt més d'aprendre una nova llengua, em vaig predisposar a aprendre el català i el castellà. No vaig trobar cap inconvenient per aprendre Castellà, el sentia parlar a tot arreu, però desafortunadament no va passar el mateix amb el català; tot el contrari, començava a preguntar-me si no ens havíem equivocat de país!

És obvi, que exagero, però no us podeu ni imaginar com n'és de difícil, aprendre la vostra llengua. Els primers contactes que vaig tenir amb el català van ser amb la llengua impresa, ja que la presència del català al carrer era, i encara n'és, molt minoritària. I també, a causa dels mals conceptes de l'educació i consideració que us fa renunciar a parlar en català als nouvinguts.

Us demano,,, Si us plau,,, que obriu els ulls, que us adoneu que necessitem sentir parlar la vostra llengua, heu de deixar de posar-vos pals a les rodes. Al llarg de la història ja s'han ocupat altres de reprimir l'ús del català.

Aprofito per llegir-vos un poema de Frederic Rahola i Trémols, que precisament parla de l'opressió de la vostra llengua.