Dimecres va morir l’Imma Albó, una independentista tenaç i perseverant que va contribuir a teixir durant dècades la xarxa col·lectiva del projecte independentista. Pocs dies abans va morir en Josep Planchart, un històric militant procedent de les files del separatisme dels anys trenta, iniciat en la política i en la defensa armada quan era gairebé un nen. Tots dos han contribuït a mantenir la flama de la reivindicació independentista en uns anys més que difícils, de paranys i de persecucions.

La llista d’independentistes que han marxat durant els darrers anys és llarga: Toni Lecha, Pere Anguera, Josep Vidal Vilellas, Josep Lluís Pérez, Joan Agut i Rico, Max Canher, Jordi Carles Burillo, Sebastià Salellas, Ramon Rocabayera, Modest Giró, Mait Carrasco, Maria Rosa Andreu, Joaquim Horta, Paco Candela, Francesc Candel Tortajada (Paco Candel), Joan Mateu, Jaume Font, Josep de Calassanç Serra, Cisco Mallorques, Èlia Badia, Josep Mayoral, Armand Samó, Teresa Rebull... I de més popularitat, com en Lluís M. Xirinacs o l’Heribert Barrera. Una llista segurament incompleta, presa de l’hemeroteca de la memòria dels darrers anys.

La qüestió no és repartir medalles ni recrear-nos en l’evocació, però hi ha una evidència que es fa present en el moviment independentista, o en gran part, que podríem definir com d’exercici de la desmemòria. I encara més, la d’un benefici de la negligència.

Les persones que saben d’això us podran dir que fa dues dècades s’hi va instal·lar una consigna d’esborrar el passat resistent  i militant de l’independentisme. Especialment si feia referència a la lluita d’alliberament nacional. Unes consignes sordes i deliberades que han fet forat entre una gran part de la nova generació d’independentistes. El resultat és tan manifest que les referències a la lluita independentista que van fer possible que siguem on som brillen per la seva absència en actes, mitjans en paper o digitals i en el dia a dia.

Sovint es parla retòricament de l’ADN de l’independentisme, i de l’esquerra independentista, però es fa saltant-se generacions de vius i de morts, evocant passatges fotogràfics des de l’idealisme i l’estètica, remetent a uns temps com més llunyans molt millor. Un exercici buit i autocomplaent de màrqueting amb uns principis poc sòlids, que el pitjor de tot,  promou la desaparició de l’experiència, de la memòria i de la identitat.

Menystenir, silenciar i  abandonar la memòria és una deslleialtat humana i política que no té nom. I perjudica les arrels, el tronc i les branques de la lluita independentista. I si hem de construir un nou país, lliure, haurà de ser també comptant amb els fonaments de la dignitat d’aquelles persones que han picat pedra, des la discreció o des de la rauxa, i que ara no són entre nosaltres.