Difícilment us haurà passat desapercebut aquest sentinella colossal que esguarda atent les planes de Vic i del Vallès. Qui més qui menys s’haurà fixat en aquest elevat turó escapçat, a l’extrem occidental del Montseny, que sembla un vell volcà adormit. Però, més enllà del paisatge, inevitable als nostres ulls, fins i tot per a la gent que el contempleu a diari, menys coneguda us serà la petita societat que s’hi oculta: el poble de Tagamanent.

Al Principat de Catalunya hi ha 328 micropobles (municipis amb una població inferior a 500 habitants) i, sens dubte, amb poc més de tres centenars de veïns i veïnes, Tagamanent forma part d’aquesta lliga de petites societats que consisteixen en més d’un terç del total de municipis principatins. Però deixem enrere, per un moment, aquest somriure benvolent que us hagi pogut robar la idea romàntica del petit poble on tothom es coneix. O bé, aparquem els prejudicis, sobre la insignificança que pugui suggerir-vos un municipi que segurament té menys habitants que qualsevol carrer de Granollers.

Tagamanent, així com la resta de micromunicipis, té un valor estratègic fonamental per a la vertebració de la nostra comarca. M’explico: el nostre poble reuneix menys d’un 0,1% de la població total del Vallès Oriental (0,08%) i, tanmateix, consisteix en el 5% del total de la superfície de la comarca (amb 43,3km²), essent el segon municipi més extens, després de Sant Celoni. Aquesta realitat es dóna en la majoria de micromunicipis: no són pobles petits, com tampoc ho és Tagamanent; en molts casos, són municipis de gran extensió territorial, però amb una exigua densitat de població.

Potser caldria abandonar denominacions com “micromunicipis” o “pobles petits”, quan abordem qualsevol anàlisi sociopolítica, ja que poden resultar termes confusos per a municipis que, en realitat, són molt grans, encara que poc poblats.

Us proposo parlar de municipis disseminats, ja que és habitual que aquests no tinguin ni tan sols la configuració de “poble”, en el sentit d’un nucli històric de població que vertebri el conjunt del terme municipal, sinó que consisteixen en una xarxa de pobles poc poblats que s’han unificat sota el terme d’un poble que històricament exerceix de pol d’atracció respecte dels altres, o bé s’ha utilitzat una denominació municipal conjunta, per exemple, referida a la demarcació d’un antic senyoriu medieval, per agrupar-los a tots.

Alhora, podríem denominar-los municipis subhabitats, perquè la disgregació i escassa població d’aquests, sovint es deu a l’èxode rural vinculat a l’abandonament de l’activitat agrària (o d’activitats industrials o d’extracció minera que han acabat sent postergades per la globalització capitalista) al llarg del segle XX, quedant, d’aquesta manera, grups de població aïllats que, progressivament, han anat desvinculant-se sociològicament entre si.

Una altra atribució força comuna que podríem establir, de manera general, és la de municipis d’estiueig o dormitori. Per exemple, a partir del “boom” de la construcció, aquests municipis subhabitats es tornen a repoblar a través de la massiva construcció d’urbanitzacions d’estiueig. En el cas dels municipis propers a grans conurbacions urbanes, com Tagamanent respecte de Barcelona, aquests han esdevingut barris dormitori (com per exemple seria el cas de la Pedralba de Tagamanent). En canvi, a comarques més allunyades, com al Pirineu, aquests barris de nova construcció s’han mantingut majoritàriament com a segones residències.

Finalment, podríem categoritzar-los com a municipis rurals, doncs, aquestes poblacions solen ser eminentment agrícoles i forestals. Tanmateix, resultaria anacrònic i, segurament, faríem honor als tòpics, si consideréssim que aquests municipis contenen una activitat agrícola solvent. Ans al contrari, és en molts casos la pròpia dinàmica del sector agrari la que comporta que, a dia d’avui, molts d’aquests municipis continuïn sotmesos a una despoblació constant, sobretot pel que fa als joves. El potencial agrari d’aquests municipis, però, cal considerar-lo com una aposta de futur, juntament amb el turisme sostenible, per al desenvolupament de l’activitat econòmica dels mateixos, així com de les comarques interiors i, al final, del propi país.

Així doncs, tenim grans municipis, com és el cas de Tagamanent, que lluny de ser considerats “micros” (terme que, com hem dit, pot comportar nocions d’insignificança o d’idealització confusa), per la seva extensió i les seves potencialitats, cal considerar-los com a enclavaments estratègics per a la vertebració territorial i el desenvolupament econòmic interior dels Països Catalans. Alhora, però, cal tenir present que, justament, les característiques sociològiques d’aquests municipis abans descrites, així com la pròpia escassetat de població, històricament, ha permès que accedeixi al poder polític municipal la dreta conservadora, esdevenint “paradisos” pel caciquisme i el clientelisme més nostrat.

Aquestes eleccions municipals, arreu del país, la Candidatura d’Unitat Popular o candidatures afines (com és el cas d’Assemblea de Tagamanent), hem assolit majories o bé possibilitats per governar en aquests municipis postergats. Cal que, tots plegats, ens fem nostres aquests projectes de contrapoder, més enllà de la pròpia població d’aquests municipis, doncs, com he tractat d’explicar, seran petits ajuntaments amb escassos mitjans tècnics i financers, els que gestionin extenses àrees del nostre país, sense les quals seria inconcebible parlar de sobirania, pròpiament dita, tant des del punt de vista de l’economia nacional, com pel que fa a la construcció del poder popular, allunyat dels servilismes, llaços clientelistes i dinàmiques localistes que, malauradament, encara són avui una realitat i, per tant, un fre, a l’arrelament dels processos de canvi social que es puguin desenvolupar a nivell nacional.