No és gens agosarat afirmar que els aspectes ecològics i ambientals no formen part de l'agenda política de l'esquerra independentista. L'EI, com a expressió nacional de l'anticapitalisme, comparteix una actitud generalitzada entre les diferents tradicions de les esquerres anticapitalistes, una actitud marcada per la indiferència i la improvisació. 

Les arrels ideològiques del moviment ecologista son ben fondes i ramificades però no és menys cert que aquesta ramificació ha dut la sensibilitat ecologista per viaranys ben diversos i fins i tot antagònics. 

Si fem una petita reculada històrica i ens situem als anys 70 del segle XX, hi trobem que amb la celebració de la Cimera d'Estocolm i la publicació del treball anomenat "Els límits del Creixement", veurem que va haver-hi una cruïlla ideològica. Una part de l'ecologisme va situar-se en l'àmbit de la col·laboració empresarial, un altre en l'àmbit polític i un altre en l'àmbit de la mobilització. Les democràcies nòrdiques van ser el laboratori de proves del nou ecologisme i ben aviat van veure brollar innovacions i iniciatives legislatives pioneres i exemplars. 

I a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans l'ecologisme vivia un sorgiment fruit de la nuclearització del territori i l'esclat de les agressions al paisatge i al territori. La creació de grups locals i organitzacions socials arrelades al territori va ser imparable i en aquest marc la manca d'estructuració de l'esquerra independentista així com l'aferrament a referents ideològics marcats pel productivisme socialista impedien fer una correcta mutació en el camp de les idees i bastir un corpus teòric sòlid. Va ser en canvi l'antic PSUC qui capitalitzà aquesta mutació i durant molts anys va monopolitzar gairebé en solitari la bandera de l'ecologisme polític, un ecologisme per cert que bàsicament era estètic i de gestió de les molles del capitalisme.  

Passats uns anys, l'esquerra independentista ha mantingut les mateixes mancances i més enllà de la participació més o menys activa en plataformes en defensa del territori no hi ha hagut una reflexió profunda envers la degradació del territori, la nuclearització del país o l'amenaça climàtica. 

Un cop la CUP ha esdevingut referencial i ha recuperat el paper central que li pertoca en el mapa polític del país,  les mancances en el camp de l'ecologisme es mantenen intactes i la indiferència i passivitat marquen l'evolució del dia a dia. 

Avui, gairebé mi segle després de la primera cimera de la terra i de la publicació de "Els límits del creixement", tenim el repte d'estructurar una proposta política en el marc dels Països Catalans. Una proposta política que situï el territori i la transició energètica com una prioritat en el marc del procés constituent que en certa manera ja ha començat a Catalunya, una proposta en plena crisi capitalista i que hauria de socialitzar conceptes com el decreixement, el crash oil o la recuperació del nostre territori ancestral. 

El paper central de l'esquerra independentista s'ha construït amb molt de patiment i sacrifici, i aquest paper central s'ha deixat una pota tant important i estructural com és l'ecologisme. És hora de recuperar-lo i que formi part dels fonaments ideològics d'un moviment que ha de créixer al propi país i que de forma urgent ha d'entaular sinèrgies i aliances amb el moviment ecologista d'arreu d'Europa i l'espai euromediterrani. Un ecologisme que ha d'abandonar definitivament el camí del reformisme en el marc capitalista i que ha de ser la peça central d'una transició cap a un nou model.