Passada la comèdia de consulta d’UDC, ni ells  mateixos es deuen recordar de les animalades que han estat dient sobre el perill de deixar Catalunya fora d’Europa. Al final, els grans debats han acabat girant entorn del “paper de Catalunya dins d’Europa” o del “paper del futur Estat català dins d’Europa”. Eus ací les dues sensibilitats que han xocat durant el procés  de clarificació democristià.  Tampoc ha estat cap gran sorpresa, perquè hi ha tants  discursos sobre Europa, dels del catalanisme, com partits. I tantes percepcions com persones. Tanmateix, totes elles són força ingènues perquè beuen de la propaganda dels Estats que formen part del club de Brussel·les.

La realitat del subcontinent no és pas la d’una proto-nació, sinó les eternes confrontacions de sempre, però ara controlades gràcies a haver posat les seves forces militars sota control americà a través de l’OTAN. La influència del conjunt europeu en el conjunt mundial només pot ser supèrflua, atesa la seva situació perifèrica. L’única preocupació seriosa, a curt termini, és la russa, que a la llarga (molt a la llarga) podria fer bascular el liderat europeu de Berlín a Varsòvia, malgrat que els “estats tap” (buffer states) d’Ukraïna i Biolorussia semblen prou sòlids per limitar la recomposició de l’Imperi rus. D’altres embolics, com el nord-africà i el del mig orient, són percebuts amb tranquilitat, atesa l’existència d’una la frontera marítima i la manca de cohesió arabo-musulmana. Finalment, l’eix turcòfon d’Assia central, cas d’acabar col·lisionant amb algú, serà amb l’expansionisme rus, i és veritat que la seva pertinença a l’OTAN pot generar intranquilitat però actualment només es troba a les beceroles.

Europa doncs, malgrat les seves institucions i el procés d’integració econòmica, amb més de 15 bilions de dòlars de producte interior brut,  no és cap Federació. En realitat, només és una Zona de Lliure Comerç basada en la competència entre els Estats que la formen. Un Estat català dins d’Europa no deixarà d’estar confrontat a Espanya ni d’enfrontar-se als altres veïns qual calgui, a canvi d’una engruna o d’una altra. La realitat d’Europa no és la de la cohesió i els drets socials sinó la del mercadeig.

No sé pas si els militats d’UDC s’han deixat influir gaire per “la por a vagar per la galàxia pels segles dels segles”, però l’acció europea de l’esquerra independentista ha d’estar vacunada d’aquestes pors. La nostra percepció està a anys llum del mite europeu i la nostra pràctica només pot ser “internacionalista”, perquè la realitat europea és internacional. Ara bé, també som un continuum separat per idiomes estatals però enllaçat cultural, social, industrialment, format per ciutats mitjanes i amb un gran potencial de coordinació. No se’ns ha perdut res a Brussel·les. On hem de procurar ser presents, en tant que “independentistes catalans”, és a totes les lluites socials del nostre continuum, d’Alacant a Perpinyà, Tolosa, Bordèu, Montpelhièr, Marselha…