EL 23 de juny de 1931 l’històric militant independentista d’acció Jaume Compte va resultar greument apunyalat per l’esquena amb una baralla amb lerrouxistes en un míting a Olot, fet que va passar durant la campanya electoral per les primeres eleccions generals constituents de la II República Espanyola dutes a terme el 28 de juny de 1931. Però aquella baralla venia precedida dels conflictes per formar llistes electorals en que en cada província es feien coalicions diferents, donat la gran varietat de partits republicans que hi havia i que volien formar a partir d’aquestes llistes, una gran coalició a nivell estatal per derrotar a les dretes monàrquiques.
PRIMERES DIVERGÈNCIES INTERNES DINS D’ERC
Després de l’èxit electoral de les forces republicanes, sobre tot en les grans ciutats, en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, les forces republicanes que ja s’havien aplegat en una plataforma en l’anomenat Pacte de Sant Sebastià de l’any anterior, van proclamar de manera unilateral la República el 14 d’abril i el rei Alfons XIII va abdicar. Els fets es precipitaren i a Catalunya el partit més votat va ser Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit sobiranista recentment format sobre tot amb la unió dels independentistes d’Estat Català liderats per Francesc Macià i els republicans federalistes del Partit Republicà Català (PRC) liderats per Lluís Companys, sumat amb altres sectors republicans catalanistes i alguns rellevants personatges provinents del món anarcosindicalista.
Des del primer dia de la proclamació de la República del 14 d’abril de 1931, ja és van mostrar algunes diferències dins de les diverses sensibilitats dins d’ERC ja que mentre Lluís Companys proclamava la República Espanyola des de l’ajuntament de Barcelona, Francesc Macià poc després proclamava la República Catalana des de la Generalitat. Però les pressions de tots els republicans espanyols i la incertesa de la nova situació en que no estava clar si aquella precipitació tindria un ampli suport, van fer que Francesc Macià acceptés a contracor que Catalunya formés part inicialment de la República Espanyola i acceptant també el projecte de fer un estatut d’autonomia de Catalunya.
Inicialment és va formar un govern de la Generalitat Provisional tenint en compte els resultats de les eleccions municipals en que ERC era el principal partit del govern i Francesc Macià el president de la Generalitat, a l’espera d’elaborar un estatut que fos votat pel poble català.
En aquest context es van convocar les primeres eleccions generals de la República Espanyola que tenien un caràcter constituent convocades pel 28 de juny de 1931.
PROBLEMES EN LA FORMACIÓ DE LES LLISTES D’ERC
Per aquelles eleccions generals constituents els diversos partits republicans van voler fer una coalició a nivell estatal per derrotar en conjunt als partits monàrquics anomenada Conjunción Republicano-Socialista, que s’havia gestat en el Pacte de Sant Sebastià de 1930, en la que a més del PSOE i altres partits republicans d’esquerres, també s’hi aplegaven alguns partits de centre o dreta que també apostaven per la república enfront dels partits monàrquics.
No obstant això cada partit republicà es presentava amb el seu propi programa diferenciat i feia els seus propis pactes i coalicions en cada província arreu de l’Estat Espanyol amb llistes obertes, pactes que no coincidien sempre amb els mateixos partits en cada província. L’objectiu era que totes aquestes coalicions provincials republicanes amb la suma de diputats dels diferents partits que en pogués sortir derrotés en conjunt a les forces monàrquiques, sense deixar això si, de que els diferents diputats defenguessin els programes dels seus propis partits o coalicions.
Aquest complicat sistema de pactes que permetia aquell sistema electoral de 1931, va dur a diversos conflictes inclús interns en diferents partits i per diferents motius en diverses províncies arreu de l’estat abans de les eleccions. A Catalunya aquests problemes de pactes es centraren sobre tot a la província de Girona i amb el tema de la sobirania nacional de Catalunya com a principal motiu.
A la província de Girona, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va participar en una coalició republicana amb altres partits republicans anomenada Entesa Republicana. La llista d’ERC a la província de Girona estava formada pels candidats Salvador Albert i Pey, Miquel Santaló i Parvorell i Albert Quintana de León, que eren del sector federalista dins d’ERC i no n’hi havia cap del sector independentista provinent d’Estat Català.
Un dels altres partits amb els que va fer coalició ERC a la província de Girona era l’anomenat Partit Catalanista Republicà (PCR) liderat per Nicolau d’Owler, que era el nom provisional que havia agafat Acció Catalana units amb altres republicans catalanistes, que era una escissió més sobiranista de la Lliga Regionalista produïda el 1922 i que més endavant es diria Acció Republicana Catalana (ARC). El PCR tenia com a un dels candidats per Girona a Manuel Carrasco i Formiguera, que era un demòcrata cristià que seria conegut poc després de les eleccions per fundar Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
L’altre partit amb el que ERC va fer coalició a la província de Girona va ser el Partido Radical Republicano (PRR) de Lerroux, amb l’advocat Josep Puig d’Asprer com a candidat. El PRR de Lerroux tenia un passat profundament anticatalanista des dels primers anys del segle XX, encara que per adaptar-se a la societat catalana ja havia apostat per l’autonomia de Catalunya dins d’una república des de 1917.
Mentre a les altres províncies catalanes ERC es presentava sola o amb candidats d’arrels profundament catalanistes, a Girona havia fet coalició, a més de amb el PCR, amb els lerrouxistes liderats per Puig d’Asprer. Aquest fet, sumat a que els mateixos candidats d’ERC a la província de Girona eren del sector federalista i no del sector independentista, va fer que importants militants d’ERC de la província de Girona del sector independentista encapçalats per Jaume Compte i Canelles, Simó Llauneta i Camps, Daniel López i Bribian, Espar d’Ametller i Josep Bordas de la Cuesta, que ja havien discrepat enèrgicament de la renúncia de Macià a la República Catalana que havia proclamat inicialment el 14 d’abril de 1931, es rebel·lessin contra la direcció d’ERC i anunciessin que formarien una candidatura pròpia a la província de Girona amb el nom d’Estat Català, que estaria formada inicialment per Jaume Compte i Josep Bordas, organitzant alguns mítings en alguns pobles de la província apel·lant a que el que s’havia de votar és per la independència de Catalunya i no per una coalició amb republicans espanyols que sols eren autonomistes.
Jaume Compte i Canelles no era un militant qualsevol, ja des de 1918 havia format juntament amb Daniel Cardona l’avantguarda dels grups de xoc de carrer dels independentistes liderats per Francesc Macià que s’havien enfrontat amb els grups ultraespanyolistes, sent empresonat el gener de 1919. Compte també va ser un dels que havien participat i ideat l’anomenat complot del Garraf, en que membres d’Estat Català havien intentat matar al rei Alfons XIII el 1925 amb la col·locació d’una bomba en la via del tren per a on havia de passar. Jaume Compte havia també per això set empresonat des de 1925 fins l’abril de 1931 quan es va proclamar la República.
REUNIÓ DE MACIÀ INTERROMPUDA A L’AJUNTAMENT DE GIRONA
Francesc Macià, que no sols era també profundament independentista sinó que havia set ell el creador de l’independentisme modern ja des de 1917 i fundador d’Estat Català el 1922, havia donat el vistiplau a aquella coalició ERC, PCR i PRR a la província de Girona, a causa de les pressions i consells dels caps d’ERC de la província de Girona, en que l’indicaren la conveniència d’aquella coalició electoral excepcional i amb la intenció que fos efímera sols per aquelles eleccions constituents espanyoles, donat el que ells havien calculat que donaria més vots. L’estudi d’aquella decisió seria ara complicat i tema per un altre estudi apart. Però el fet és que, com he esmentat abans, això va causar la protesta i divisió amb els del sector independentista d’ERC de la província de Girona i Macià va anar a Girona el 21 de juny de 1931 per reunir-se amb les autoritats locals sorgides de les eleccions del 12 d’abril, com el delegat provisional de la Generalitat a Girona Josep Irla i amb els membres del seu partit i de la col·lació electoral per aquelles eleccions.
Aquell diumenge 21 de juny de 1931 Macià va participar en diverses reunions tant a la Diputació de Girona com a l’Ajuntament de Girona. Mentre eren reunits a la seu de la Diputació de Girona fent parlaments Macià amb l’alcalde de Girona, amb els candidats a diputats i amb les autoritats militars, van irrompre de sobte un grup d’independentistes encapçalats per Espar d’Ametller, el qual va llegir una declaració en favor de la República Catalana i demanant a Macià que desconfiés dels qui l’envoltaven. Allò va causar un petit aldarull en que la policia va detenir a Espar Ametller, però Francesc Macià va intercedir i fou alliberat immediatament.
INCIDENTS A OLOT EN QUE JAUME COMPTE FOU APUNYALAT
Dos dies després de l’incident de Girona, el 23 de juny de 1931 Jaume Compte, Simó Llauneta i Daniel López van voler participar en un míting que la coalició republicana per la província de Girona anomenada Entesa Republicana formada per ERC, PCR i PRR havien organitzat a Olot, amb la intenció de fer propaganda de la seva candidatura dissident en nom d’Estat Català amb el programa principal purament independentista i fora de coalicions republicanes autonomistes. L’alcalde d’Olot, el Sr. Graganta, que era membre del Partit Catalanista Republicà (PCR), no els volia donar permís inicialment per parlar, ja que Compte i els seus volien participar en el míting com a dissidents independentistes, al·legant el perill de que hi haguessin aldarulls. Finalment però davant la insistència Graganta, l’alcalde d’Olot, els va dir que podrien fer un míting a Olot, però no juntament amb els de la coalició Entesa Republicana de la província sinó un de separat en el mateix lloc un cop hagués acabat el primer míting republicà.
En aquell míting republicà conjunt d’Olot del 23 de juny de 1931 hi havia de participar el mateix alcalde d’Olot el Sr. Garganta i el candidat Manuel Carrasco i Formiguera ambdós del PCR, Miquel Santaló i Parvorell i Albert Quintana de León, candidats per ERC i Josep Puig d’Asprer, candidat pel PRR de Lerroux.
Jaume Compte, Simó Llauneta i Daniel López, que eren els que havien de participar en el míting en nom d’Estat Català quan acabés el míting de la coalició republicana, van acudir també al míting republicà. El candidat lerrouxista del PRR Josep Puig d’Asprer havia portat a Olot un nodrit grup de lerrouxistes d’altres comarques i indrets de Catalunya armats amb garrots i punyals, preveient que es podrien produir incidents amb independentistes i ja abans del míting havien seguit de prop a Compte, Llauneta i López, que en el moment del míting conjunt republicà estaven els tres sols.
El primer en prendre la paraula va ser l’alcalde d’Olot, el Sr. Garganta, en nom del Partit Catalanista Republicà (PCR). Graganta va dir unes paraules en el sentit de que ara el que importava és acceptar l’estatut que podrien aprovar les corts constituents espanyoles sorgides de la futura nova constitució, per poder avançar paulatinament en el reforçament de l’autonomia catalana. En aquells moments Jaume Compte, Simó Llauneta i Daniel López, que eren els tres sols entre el públic, van interrompre a Garganta proferint crits com “el que volem és la independència de Catalunya”, cosa que va fer que es crees un clima de tensió i Garganta hagués de deixar de parlar.
Després d’allò un nodrit grup de lerrouxistes comandats per Josep Puig d’Asprer va atacar violentament a Compte, Llauneta i López, els quals es van embrancar en una baralla a cops de puny els tres sols contra una munió de lerrouxistes. En un moment donat Jaume Compte va rebre una punyalada per l’esquena i forts cops al cap amb objectes contundents. Simó Llauneta i Josep López també van rebre fortes contusions. En aquell moment Jaume Compte va treure la seva pistola i va començar a disparar a l’aire fent dispersar als lerrouxistes i poden fugir els tres després. Sembla ser que Compte no volia matar a ningú perquè si hagués volgut hagués pogut provocar una massacre. Després van acudir a l’hospital a on Jaume Compte va ser ingressat per ser tractat de la greu ferida de la punyalada i dels diversos cops.
Algunes informacions aparegudes en els diaris parlen de manera confusa d’aquell incident. El diari espanyolista i conservador ABC del 24 de juny de 1931, va informar que Jaume Compte havia irromput a trets en el míting i que va ser desarmat i apunyalat pels assistents. La revista independentista “Nosaltres Sols” del 27 de juny de 1931, parla de la baralla i apunyalament però sense mencionar que Compte va disparar, segurament per no acusar-lo o perjudicar-lo. Però els protagonistes Compte, Llauneta i López van declarar posteriorment en escrits, entrevistes i llibres el que realment va passar, que després de la baralla, apunyalament i intent de linxament, Compte es va treure la pistola per obrir-se pas a trets.
S’AGREUGEN LES DIFERÈNCIES DINS D’ERC
Després d’aquell greu incident Macià va parlar amb Jaume Compte i Josep Bordas de la Cuesta, que eren els que es volien presentar com a candidats per la província de Girona en la candidatura dissident en nom d’Estat Català i els va convèncer de la necessitat de que no ho fessin en aquell moment, dient que després de les eleccions ERC no faria més pactes i seguiria la seva línia sobiranista. A més va incloure a Josep Bordas de la Cuesta en les llistes d’ERC, però no per Girona sinó per la província de Barcelona, reforçant així la presència independentista en la llista d’ERC a Barcelona. Que Macià convencés molt o poc a Compte i els altres, seria un altre tema, però finalment van optar per retirar la seva candidatura d’Estat Català a la província de Girona per aquelles eleccions.
En les eleccions del 28 de juny de 1931 les forces republicanes de tot l’estat aplegades totes sota la Conjunción Republicano-Socialista, en la que hi havia tant republicans de dretes com d’esquerres i de la que ERC en formava part, van guanyar àmpliament aconseguint 395 escons mentre els partits monàrquics en van aconseguir 41. ERC va ser àmpliament la força més votada a Catalunya. Allò garantia la consolidació de la República per fer una nova constitució, encara que la diversitat de forces de totes tendències en els escons republicans tampoc garantien una estabilitat de govern.
Durant dos anys va governar una coalició entre el PSOE i forces republicanes al govern espanyol. A Catalunya aquest mateix govern va retallar l’estatut elaborat pels partits catalanistes i sobiranistes dins de la Generalitat el 1931 i el 1932 s’aprovà l’estatut retallat que fou votat majoritàriament a Catalunya com un lleu avanç però amb moltes crítiques per la retallada.
Immediatament després d’aquelles eleccions generals constituents de juny de 1931 s’accentuaren les diferències entre alguns sectors independentistes dins d’ERC amb la direcció del partit. Jaume Compte i els seus seguidors més independentistes dins d’ERC, va iniciar un inicial acostament a la formació independentista radical “Nosaltres Sols”, liderada per Daniel Cardona, un també històric activista d’acció de l’ex Estat Català, que ja des de l’inici no havia volgut entrar a ERC. No obstant això Jaume Compte havia agafat una deriva cap al marxisme i no va arribar a entrar a “Nosaltres Sols” formant el 1932 l’anomenat Estat Català Partit Proletari (ECPP), que posteriorment es va dir Partit Català Proletari (PCP), un partit independentista marxista que van intentar aplegar a altres militants marxistes i apropar-los a l’independentisme i iniciant llaços amb altres partits marxistes sobiranistes catalans com el Bloc Obrer i Camperol (BOC), el Partit Comunista de Catalunya (PCC) i Esquerra Comunista.
Daniel Cardona va seguir amb la seva formació independentista militarista “Nosaltres Sols” i negant-se a participar en eleccions autonòmiques o espanyoles. Un altre sector independentista dins d’ERC liderat per Josep Maria Xammar es van escindir d’ERC formant el Partit Nacionalista Català (PNC), que aspirava a presentar-se a les eleccions amb un programa social similar amb ERC però com a partit purament independentista.
No obstant això dins d’ERC a part dels federalistes liderats principalment per Lluís Companys, també va quedar un fort sector independentista liderat pel mateix Francesc Macià, que a més era el president de la Generalitat i altres militants importants com Miquel Badia, Ventura i Gasol, Josep Dencàs i Joan Casanovas entre altres, que aspiraven a avançar cap a la independència paulatinament dins d’ERC.
LES FORCES SOBIRANISTES I INDEPENDENTISTES ES TORNEN A UNIR MOMENTÀNIAMENT L’OCTUBRE DE 1934
La mort de Macià el 25 de desembre de 1933 va fer que Lluís Companys el rellevés en el càrrec de president de la Generalitat en que ERC governava juntament amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), una escissió catalanista dins del PSOE produïda el 1923 i liderada en aquells moments per Joan Comorera.
Malgrat les divergències internes entre els independentistes i els federalistes dins d’ERC, l’ofensiva del govern central contra l’autonomia catalana anul·lant decrets a través del Tribunal Constitucional i també les polítiques ultradretanes d’aquest mateix govern central que a partir de finals de 1933 governat per la coalició entre l’ultradretana CEDA i els populistes republicans del PRR de Lerroux, que havia mostrat ja finalment la seva autèntica cara dretana, que havien revoltat a totes les esquerres arreu de l’estat, va provocar la revolta del 6 d’octubre de 1934, que fora de Catalunya sols va adquirir un caire revolucionari a Astúries.
A Catalunya la revolta va adquirir un caire independentista quan el president Companys va declarar l’Estat Català. Aquell dia totes les forces marxistes catalanes, tant el genuïnament independentista Partit Català Proletari (PCP) de Jaume Compte, com el BOC, PCC, Esquerra Comunista i USC com els altres grups independentistes que s’havien separat d’ERC, van donar suport a ERC i a Companys per defensar amb les armes l’Estat Català.
Evidentment els fets del 6 d’octubre de 1934 seria un altre tema, però l’ofensiva centralista i ultradretana del govern central havia aplegat a totes les forces catalanes d’esquerres per lluitar per un Estat Català i el mateix Lluís Companys, inicialment del sector federalista d’ERC, ho va encapçalar. Aquella revolta va acabar amb més de 80 morts a Catalunya, un d’ells el mateix Jaume Compte mentre combatia a l’exèrcit espanyol a la seu del CADCI.
El que va passar després ja és un altre tema, però aquelles eleccions del 28 de juny de 1931 i els greus incidents d’Olot en que va ser apunyalat Jaume Compte, si no va ser el motiu principal, si que va marcar l’inici de les divergències entre els grups independentistes catalans a l’entorn d’ERC, que es van tornar a unir momentàniament i col·laborant amb les altres forces sobiranistes d’esquerres per lluitar amb les armes per l’Estat Català, davant de l’ofensiva centralista l’octubre de 1934.