Fa uns dies, l’historiador Xavier Domènech ens convidava en un article a CRÍTIC a dilucidar el “color de la llibertat” tot construint una visió més matisada del que havia representat el lerrouxisme en la història de les classes populars catalanes. Una defensa del lerrouxisme que el portava, prèviament, a defensar les aportacions historiogràfiques de Jordi Solé Tura. Segons ell, tots dos haurien estat deformats per a fer-ne “mites útils”.
La revisió del lerrouxisme o el soleturisme que es vol fer des d’alguns nous corrents de l’esquerra catalana és un exercici d’equilibrisme admirable, tenint en compte que tots dos polítics van acabar com a ministres de governs no precisament referents de les conquestes socials: el del bienni negre republicà i el penúltim govern felipista d’un PSOE que ja havia liquidat qualsevol contingut esquerrà que hagués tingut en llunyà dia (GAL, OTAN, Maastricht, Filesa).
D’acord que el final d’una trajectòria no ha de condicionar el judici del global. Especialment en el cas de Solé Tura i el seu compromís antifranquista. Però el punt de partida d’aquest article és un altre. Penso que l’hostilitat de Lerroux i Solé Tura al catalanisme i l’independentisme, argumentada en base al rebuig cap a la burgesia catalana, els va portar, en conseqüència i coherència, a una alineació encara més esperpèntica, en defensa de l’Estat espanyol i de les classes que còmodament el dirigien i el dirigeixen. Un fenomen amb evidents ressons en el debat de l’esquerra actual.
Els límits del Lerroux obrerista
Si de Solé Tura encara podem dir que va ser un intel·lectual i un lluitador antifeixista, de Lerroux podem afirmar poca cosa més que el fet de ser un oportunista i un caragirat. Hom el vol recuperar per haver estat un modernitzador del republicanisme i pel seu compromís amb la lluita obrera, donant veu a sectors fins llavors silenciats. És veritat que en determinats moments, la lluita obrera s’expressa a través de portaveus extravagants que fan la funció de donar veu als sense veu, encara que sigui a través d’una “falsa consciència”. La mateixa revolució russa de 1905 va ser liderada per un capellà, Gueorgui Gapon. Així doncs, cal dilucidar com s’expressa la lluita de classes en cada moment.
Ara bé, fins aquí arriba el paper de Lerroux, que quedarà desemmascarat com a demagog a partir de la repressió que va seguir la Setmana Tràgica de 1909. I a partir d’aquí, el desplaçament de Lerroux cap al conservadorisme polític és inqüestionable, quan es va instal·lar en un sistema corrupte que precisament es va posar de manifest amb l’esbombament d’una trama que ell va protagonitzar (estraperlo), a l’estil dels vigents casos Millet o Gürtel. Fent el balanç, seria prudent mantenir el Lerroux obrerista més com a anècdota que com a categoria, dins la trajectòria d’un home que va prioritzar per sobre de tot la seva supervivència política, i que en morir el 1949 va gaudir d’un funeral públic i amb presència de les autoritats feixistes. Des del punt de vista crític, el seu llegat polític s’hauria d’identificar no tant amb la intenció de dividir la classe obrera per raons d’origen, sinó amb el fet de dirigir-la políticament contra objectius desviats. Que en determinats moments podia ser el catalanisme i, en altres, l’Església. Precisament l’antropòleg Manuel Delgado va resumir en una entrada al seu bloc com l’anticlericalisme va ser objecte de crítica política per part de l’esquerra obrera.
El retrocés progressiu del lerrouxisme va ser conseqüència de la consolidació de la CNT com a via més estrictament obrera dins la lluita popular. Una via que, consegüentment, establiria una separació més clara respecte les classes menestrals amb les quals el proletariat havia compartit l’espai del republicanisme des del segle XIX. Aquesta concentració en l’expressió sindical de la lluita de classes, conjugada amb la tradició anarquista (bakuninista), deixava enrere expressament la política com a terreny de joc.
Sobre la CNT
L’apoliticisme de la CNT no és objecte principal d’aquest article, però ja que parlem de mites és obligat fer-hi referència. L’anarcosindicalisme, a diferència de la socialdemocràcia, tenia clara la lluita contra l’estat com a eina de dominació. Però a diferència del comunisme bolxevic, que veurà en les nacions oprimides una aliança contra l’ordre dels estats capitalistes, la seva posició serà un cosmopolitisme abstracte (amb l’objectiu teòric de la desaparició de les nacions) sense capacitat de generar aquestes aliances. Se situarà au-dessus de la mêlée.
El triomf del comunisme als territoris de l’Imperi rus a partir de 1917 va obrir una nova etapa: la intervenció política (fins al control total de l’estat, com en la llunyana Comuna de París) esdevenia una via revolucionària real. I també, lligat a la descomposició d’aquest Imperi i d’altres, emergien nous estats que feien evident la viabilitat de les petites nacions, fins llavors qüestionada pel catalanisme no separatista mateix. L’historiador i especialitzat en el moviment obrer català, Josep Termes, afegia a aquests dos factors l’arribada a Catalunya de la primera onada migratòria del segle XX per a explicar com el debat sobre el fet nacional va anar guanyant pes al si del moviment obrer i les esquerres catalanes.
I encara un quart element, que podem explicar a través de les paraules del dirigent polític Jaume Compte: “Fou necessari la vinguda de la dictadura de Primo de Rivera –recolzada per la Lliga–perquè amb la seva doble repressió contra el catalanisme i contra el moviment obrer, aquestes dues corrents que motius anecdòtics els feien separar, convergissin en la lluita contra l’Estat i la burgesia. Contra l’Estat imperialista espanyol que féu ajuntar els lluitadors d’ambdues causes en els patis de les presons i els camins de l’exili. Contra la burgesia –la catalana especialment– perquè enfront de la dictadura, aplaudí, i quan Primo es girà contra Catalunya, s’esporuguí i abandonà en mans de la classe obrera el moviment reivindicatiu de la llibertat catalana”.
Així doncs, situats als anys 20, va ser la coincidència en la pràctica de lluita contra l’Estat (en aquell cas monàrquic i dictatorial) el que explica el gran moment de convergència de la lluita obrera amb els objectius polítics del moviment nacional català, que tindrà un resultat d’èxit amb la ruptura democràtica en forma de República Catalana del 14 d’abril de 1931. Fent un salt en el temps: el mateix esquema es reproduirà amb molta intensitat en la lluita antifranquista al País Basc, en la qual un independentisme activista i d’extracció entre popular i petit-burgesa (aquest és l’origen d’ETA el 1959), acabarà confluint amb les lluites obreres i de masses.
Tornant a la Catalunya dels anys trenta, les trobades i allunyaments entre el gruix del sindicalisme (CNT) i els sectors de l’esquerra catalanista (ERC, USC, BOC, PCP, CADCI, Unió de Rabassaires) seran intermitents. En general, les contradiccions de la CNT a l’hora de portar a la pràctica l’anarcosindicalisme la portaran a fer que la seva hegemonia dins el moviment obrer fos fluctuant. Cal recordar, per exemple, que arribarà al 1936 dividida entre la línia oficial i la dels Sindicats d’Oposició (els trentistes) i amb l’emergència de noves opcions sindicals com l’Aliança Obrera, que aconseguia incorporar el sindicat majoritari de la pagesia.
Finalment, la CNT que defugia la política i defugia qualsevol aliança es va trobar que la història li feia entrar per la finestra les contradiccions que havia volgut fer fora per la porta: amb la guerra civil es va situar governant al costat de “partits petitburgesos” amb ministres i tot (ep, aquests sí que són ministres vindicables que van promoure avenços històrics en legislació social i de salut). I també mereix la pena recordar que el precedent més recent del que ara anomenem DUI -Declaració Unilateral d’Independència- el va signar un govern amb consellers anarquistes el 28 d’agost de 1936: “Solament tindran força d’obligar en el territori de Catalunya les disposicions legals que siguin publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya”.
Solé Tura contra la independència
Durant la guerra va començar a consolidar-se una nova tendència dins l’esquerra catalana molt més partidària d’integrar la lluita política pels drets nacionals amb la lluita obrera. Parlem del socialisme del PSUC, que juntament amb el POUM recolliria el gruix de la militància del separatisme d’esquerres. I cal recordar que va ser l’únic partit d’una nació sense estat que com a tal es va integrar a la Internacional Comunista.
Precisament la preocupació del PSUC per a hegemonitzar el moviment nacional fa que un dels seus intel·lectuals més destacats, Solé Tura, escrigui el 1967 un estudi de qui considera el principal sistematitzador del pensament catalanista: ‘Catalanisme i revolució burgesa’ és una obra centrada en Prat de la Riba. És cert que a aquest llibre se li ha fet dir coses que no deia. És, al cap i a la fi, una anàlisi d’una determinada tendència. Se li pot objectar que, per omissió, feia aparèixer el nacionalisme burgès com l’única expressió nacionalista, fins al punt de fer afirmacions redundants com ara la següent: “La burgesia fou, per definició, la principal protagonista del nacionalisme burgès”.
Solé-Tura també lligava en excés el fenomen catalanista a les diferències estructurals entre una Catalunya industrial (i els canvis socials que aquesta va provocar) i una Espanya burocràtica i oligàrquica. Això és cert i es posa de rellevància quan hom tracta d’entendre la feblesa del moviment nacional a la resta de territoris dels Països Catalans, que es van industrialitzar molt més tardanament respecte el Principat. Ara bé, una sèrie de recerques historiogràfiques, la darrera de les quals l’últim exitós llibre de l’historiador Josep Fontana, posen de relleu que les arrels del catalanisme van molt lligades a un fenomen que Solé-Tura va menystenir per complet: la memòria del constitucionalisme derrotat el 1714, en forma de consciència política republicana.
No sé qui va inventar el terme soleturisme, ni tampoc sé si ho feia pensant en el seu primer llibre o, més justament, en la trajectòria política del personatge. Perquè una cosa és que al llibre de 1967 li fem dir coses que no diu. Però l’altra cosa és que Solé Tura va destacar en el combat ideològic contra l’independentisme. En un llibre posterior (‘Autonomies, federalisme i autodeterminació’, 1987) explicava com en el debat constitucional de 1978 es va manifestar contra la proposta de l’independentisme basc d’incloure l’autodeterminació en la Constitució espanyola. I ho feia, això sí, en un exercici d’honestedat (a diferència dels polítics de CiU i el PSC que van preferir marxar de l’hemicicle per evitar pronunciar-se). Solé Tura argumentava que era el moment que el PSUC i el PCE defugissin ambigüitats: calia estar contra l’autodeterminació perquè implicava la possibilitat de la independència. El que ja no era tan honesta era la seva caracterització de l’opció independentista.
Avui Solé Tura s’hauria oposat a la consulta del 9-N amb un raonament com el que va escriure el 1987: “Una consulta electoral que doni com a resultat la independència d’una part del territori espanyol mai no serà acceptada per sectors importantíssims de la societat, i una consulta electoral que doni com a resultat la negació de la independència mai no serà acceptada pels partidaris radicals d’aquesta. Per tant, una consulta d’aquest tipus tampoc no garanteix la solució pacífica i democràtica del problema”. Gens innocent el matís que situa uns com a part de la societat i a uns altres com a partidaris radicals.
I tot per a què? Doncs per a evitar que l’independentisme trenqués Espanya. Així doncs, ens trobem amb l’esquerra defensant l’ordre d’un estat monàrquic, oligàrquic i capitalista. Aquesta és la història de la transició. Que podríem acceptar si els que la van liderar des de l’esquerra ens diguessin honestament que ho van fer perquè no tenien forces per a fer res més. Però a la qual ens hem d’oposar quan el que veiem és, en paraules de Josep Fontana, la renúncia explícita als objectius transformadors de l’esquerra.
Refer la història de l'esquerra catalana
Reconstruir, refer, matisar la història de l’esquerra i de les classes populars em sembla un propòsit genial, que comparteixo amb en Xavier Domènech. També crec que el seu article conté la dosi necessària de provocació per a crear debat. Però ni Lerroux ni Solé Tura són mites fabricats pel catalanisme de dretes, que haguem de rescatar. Són representats d’una línia política (la negació de l’autodeterminació i la independència) que fins ara tan sols ha tingut un resultat: perpetuar les classes dominants espanyoles al capdamunt d’un sistema injust i cleptocràtic (i beneït pel clero, que diria l’Ovidi).
Penso, com diu Xavier Díez en aquest article, que sense independència no hi ha ruptura. Moltes de les noves propostes sorgides en el mapa de l’esquerra naveguen en l’ambigüitat en aquesta qüestió i si demanem clarificació d’objectius encara ens diran que ens cal fugir de “categories disciplinadores”. Però aquests sobreentesos són el camp adobat per tal que, arribat el moment, aparegui un nou Solé Tura que ens convidi a desfer l’ambigüitat i ens digui que no, que això que alguns donaven suport al dret a decidir ha de ser revisat perquè la independència és una catàstrofe. I au, tornem a començar.
Quan la classe treballadora és capaç de donar forma política a les seves reivindicacions (sumant i integrant les lluites quotidianes) i pot així afegir altres sectors populars per a enfrontar-se a l’estat, això dóna lloc a veritables ruptures democràtiques. La força rupturista sempre ha vingut lligada als plantejaments nacionals: l’Estat Català de 1873, la República Catalana de 1931, el fallit Estat Català de 1934 i encara la lluita contra el franquisme, amb l’Assemblea de Catalunya com a icona. En canvi, és un error repetir l’esquema postransició pel qual es regala la bandera del moviment nacional a la dreta catalana. Avui dia l’independentisme és un moviment real amb projecció constituent. I intentar restar-li component popular no fa altra cosa que aplanar el camí perquè els sectors catalanistes conservadors puguin reconduir la situació cap al pacte i la rebaixa d’objectius.
Per tot això, el que no podem fer és amorosir el lerrouxisme amb uns tons pastel perquè és just el contrari de cercar el veritable color de la llibertat.