Amb un cartell amb 25 cares sobre fons groc i amb un missatge força (Girem la truita) no tan diferent de l’actual Capgirem la història, es presentava la CUP de Manresa a les eleccions municipals de l’any 1991. Amb l’honor realtiu de formar part d’una de les CUP més antigues del país, m’atreveixo a posar-la com a exemple per explicar l’origen d’aquest projecte polític en construcció. Uns inicis segurament desconeguts per molts dels militants de 25 anys més tard i encara més per aquells que van descobrir la CUP la nit del 25 de novembre del 2012.
A Manresa érem una dotzena de joves d’entre els 16 i 29 anys que militàvem en una de les dues branques en les quals estava dividit (i enfrontat) l’MDT de finals dels anys 80. Erem del “sector IPC”, el que proposava començar a construir la Unitat Popular com a instrument de masses per superar el règim sorgit del post-franquisme. Es tractava d’eixamplar el moviment des de baix, incorporant altres tradicions i presepctives, anant més enllà, en definitiva, dels que féiem visques a terra Lliure en acabar el cant dels Segadors. Hi havia precedents, de municipalisme d’esquerres i independentista, a (Sant Pere de) Ribes, a Arbúcies, al Masnou i en algun altre lloc, però havien sorgit de forma espontània i s’havien limitat a coordinar-se mitjançant l’AMEI (L’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista). Ara era diferent, ara teníem un objectiu i una estratègia: impulsar la lluita municipal per construir la Unitat Popular; i teníem un mirall, en un altre país, on de la unitat en diuen batasuna i de popular herri.
A Manresa, disciplinats com érem, ens hi vam llençar sense dubtar. Vam contactar amb persones que sabíem properes a plantejaments d’esquerres i independentistes però vam rebre un suport modest i una implicació escassa. Vam parlar amb la gent del PCC, que a les hores encara tenia una certa presència, però en els negociacions ens vam quedar encallats en l’estelada. Finalment, ens vam dirigir a l’MCC (llavors pocs però molt actius) i, aquests sí, vam incorporar-los a una llista formada, bàsicament, per aquells 12 joves i els seu àmbit personal i polític d’influència, amb gent vinculada a la Insubmissió al Servei Militar i a la solidaritat amb els presos independentistes. La unitat popular quedava encara lluny, molt lluny, i els resultat electoral així ho reflectí: 472 vots, molt lluny dels 1400 necessaris per entrar a l’Ajuntamemt. La gran activitat de campanya, la massiva encartellada i el mostre restringit àmbit relacional ens havia fet pensar en un resultat millor. De la decepció en sortiren males decisions i quatre anys després formalitzarem un matrimoni de conveniència amb ICV que si bé va aconseguir un bon resultat electoral (dos regidors) acabà com el rosari de l’aurora per manca de criteris compartits. Vam haver de retornar a la feina de formigueta que mai havíem d’haver deixat. Així, des de 1991 fins ara (i treient l’any 95 del pacte amb ICV), la CUP de Manresa ha augmentat cada vegada un 30% el seu suport electoral, fins a assolir representació l’any 2007 (16 anys més tard!!) i doblar-la quatre anys després. Amb els mateixos plantejaments que el primer dia, mirant d’anar més enllà de la comoditat dels cercles d’afinitats i les endogàmies generacionals, sense voler córrer més del compte, però sense regalar, tampoc, ni un minut a l’enemic.