“per curar el mal d’Almansa  

ens vindrà res de Madrid”

Albaes (Al Tall)

Arran de l’actual crisi sistèmica (social, econòmica i política), el discurs públic d’una part l’esquerra regeneracionista espanyola s’ha renovat amb dos marcs conceptuals basats en la denúncia del “Règim del 78” i de la “casta” que el gestiona.

Parlar de casta i no de classes socials ens endinsa en un esquema analític inabastable que dificulta enormement la comprensió de la realitat. Parlar de règim tampoc és neutre, perquè implica que la lluita té com a objectiu substituir el règim actual per un altre que, presumptament, serà més democràtic, menys corrupte i més just.

Sembla com si en el context actual hom pretengués ressuscitar les activitats contra el règim i el relat seràfic de l’oposició democràtica a la Dictadura franquista...

Però des d’una òptica catalana d’alliberament nacional, la supervivència dels Països Catalans només és possible fora dels estats imperialistes que ocupen la nostra terra. Per això, qualsevol  canvi de règim, tant a Espanya com a França, és una mera qüestió formal.

El llenguatge i el relat de l’esquerra independentista no pot ser ambigu ni tampoc ha de legitimar la dominació de l’Estat ocupant. Per tant, en comptes de plantejar “el trencament amb el règim hereu del franquisme” és més clar i nítid explicitar que el nostre objectiu és la ruptura amb els estats espanyol i francès.

Si no som lliures i plenament sobirans, la legalitat d’un nou règim espanyol, per molt republicana i progressista que es vulgui presentar, sempre serà aliena i il·legítima. En aquest sentit, l’èpica de L’Estaca resta buida de contingut si s’aposta per les terceres vies i la sucursalització de la política catalana. L’experiència històrica ens demostra que l’Estat espanyol és irreformable, per tant, cal denunciar com a irresponsables aquells qui alimenten falses esperances i ens conviden malbaratar energies participant en marxes pel canvi i la regeneració de l’actual règim nascut del Pacte Constitucional de 1978.