A la plaça del Cigonyer de Fraga parlava l'àvia algun diumenge amb les amigues, tot i que la feina dura de viure no li deixava gaire temps per l'esbarjo. L'àvia que sempre va parlar la llengua que li ensenyà la seva mare (i el seu pare és clar), aquesta llengua que en Josep Galán va estudiar i recollir en els seus llibres de motades i refranys, de lèxics i cançons, aquest conjunt de mots que en definitiva, no són més que un vehicle per a que els éssers humans puguin relacionar-se. La llengua tants cops silenciada per decret i per cops sense argument i que fins i tot moltes vegades ha estat menyspreada pels seus propis parlants, que han acceptat que sigui anomenada amb termes impròpiament indignes per a una llengua que no es xapurreja ni atén a nomenclatures pròpies de capitals asiàtiques (Lapao).

De ben segur la fam, l'atur o tants d'altres cercles de misèria són mals que les societats han de combatre i, és per això, que cal negar que la defensa de les llengües del món i les cultures que representen sigui una defensa a menystenir pels sectors socials impulsors dels canvis. La llengua amb la que vèiem el món, la cultura que representa, són els baluards de defensa de la biodiversitat, la defensa de les lleis de la natura, i de retruc també una amenaça per al pensament únic que només entén: un únic model, una única llengua, una sola realitat.

És ben ridícul assistir a l'espectacle esperpèntic de veure persones que pretenen aniquilar una llengua, com si fossin replicants programats per odiar un mitjà de comunicació entre individus.

Parlo la llengua de Desideri Lombarte. Parlo amb l'accent de Josep Galán. Canto els mots de Manuel de Pedrolo i els versos de Maria Mercè Marçal. Així, trencant fronteres imposades a les valls, als ocells i als ramats, són moltes i molts els que porten molts anys intentant deslligar la nostra llengua d'aquests botxins que volen que l'ombra del voltor ens tapi el sol.

Gràcies a aquells i aquelles que des de l'anomenada Franja de Ponent i des d'altres territoris, treballeu i heu treballat sense defallir per dignificar la llengua, perquè es dignificar la història, dignificar la terra i per tant, dignificar els conreus i les pastures de la vida.

Ni ho vàreu fer ni ho fareu

Ni ho varen fer ni ho faran

Amb el poble no podreu:

Homenatge a en Josep Galán