El 18 de desembre de 1878, ara fa 137 anys, naixia Iosiv Vissarionovitx Djugaixvili, més conegut com Stalin ("puny d'acer"), que va esdevenir Primer Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica i President del Consell de Comissaris del Poble. Fill de Geòrgia, d'una família d'artesans pobres, fou un destacat militant comunista durant l'època tsarista i participà activament de la Revolució d'Octubre de 1917.
Sens dubte, una de les figures més controvertides del segle XX, Stalin ha esdevingut l'ase dels cops de la propaganda anticomunista, remetent-se a la seva actuació a la presidència de la URSS, de la qual penja l'acusació de diversos crims contra la humanitat, entre ells, deportacions massives, genocidi, terrorisme d'Estat, entre tants altres.
El "divide et impera" va obtenir els seus fruits, amb el lideratge personalista de Trotsky, per una banda, amb la defensa visceral i antidialèctica d'Stalin, per altra, així com la crítica unidireccional i focalitzada contra la seva figura, o la simple no menció i passada per alt, com un gran tabú pel moviment comunista. En qualsevol cas, l'enemic ha vençut, ara per ara, en el seu relat sobre Stalin i la URSS.
Com deia Louis Althusser, criticar obertament i sense complexos el propi moviment comunista i les seves implementacions pràctiques, és un deure revolucionari per a qualsevol marxista. Això, però, no significa assumir la propaganda anticomunista. Com diu Althusser, la gran debilitat del marxisme ha sigut assumir el relat del capitalisme, per absència de crítica o negacionisme visceral, en comptes d'elaborar un relat històric propi, és a dir, una crítica radical al comunisme des del propi marxisme.
En aquest sentit, no serveix de res obviar el pas de Stalin per la història, ni tampoc reivindicar cegament el seu paper, ni tampoc assumir tots els mals que la propaganda anticomunista li han adjudicat, en un intent d'assimilar el comunisme al nazisme, d'equiparar Stalin a Hitler, la URSS a l'Alemanya Nazi, el totalitarisme en qualsevol cas, contraposant-lo al "millor dels sistemes" que representa que és la democràcia liberal burgesa. Res més lluny de la realitat.
Per això, cal criticar sense complexos Stalin, justament, com aclama Althusser, perquè els comunistes hem d'escriure la nostra pròpia història. Stalin forma part de la història de la lluita comunista i del moviment obrer mundial i, per això, som els hereus d'aquesta història, els primers que hem de formular-ne una crítica radical. Stalin no va ser l'anticrist, però tampoc és el nostre referent. Stalin respon a una època històrica, el qual significa que no té una validesa permanent ni universal.
A grans trets, al meu entendre, la URSS "stalinista" va assolir grans èxits socials i econòmics que no podem negar: les condicions materials de la població soviètica van incrementar immensament, sortint milions de persones de la fam i la misèria, així com apareixent mesures de protecció social i laboral molt avançades. Es va eradicar l'analfabetisme, es va fer arribar el transport col·lectiu, la xarxa elèctrica, l'habitatge públic i un sistema de salut universal a tots els racons del país més extens del món, entre moltes altres conquestes revolucionàries.
Ara bé, el que era històricament necessari, també va resultar funest, en un llegat inacceptable pel Socialisme del s. XXI, que és la primacia del desenvolupament de les forces productives deixant de banda l'aprofundiment democràtic. La massificació de l'individu, en comptes de la preservació de la individualitat. L'igualitarisme radical que no contemplava la llibertat individual. Un model paternalista que s'allunyava molt de les assumpcions actuals del comunisme, que persegueix l'autoorganització obrera i popular, i l'apoderament individual i col·lectiu.
Dissortadament, la realitat és molt crua: les conseqüències humanes que va comportar la doctrina de Stalin i el PCUS de l'època, són també inacceptables. Segurament, les xifres han estat manipulades una i altra vegada, i obvien les tragèdies provocades pel propi capitalisme, immensament superiors. Tanmateix, no serem nosaltres els qui entrem en una espècie de regateig sobre quin dels sistemes ha produït més mortalitat, ni posarem sobre la balança els morts d'un i altre bàndol. Simplement, sense obviar els grans avenços, ni deixar de comprendre la historicitat dels esdeveniments, hauríem d'afirmar sense complexos que aquest no és el nostre model.
No entenem comunisme sense democràcia ni llibertat. La igualtat i la justícia són les finalitats, la democràcia i la llibertat els mitjans. Alhora, unes sense les altres no són comprensibles, ni viables. Tampoc acceptem lideratges personalistes, ni idees irrefutables. Pensem en col·lectiu, sense massificar els individus. Les nostres idees estan sotmeses a una dialèctica permanent, i no són dogmes inamovibles. No acceptem el dirigisme ni el paternalisme d'Estat, sinó que busquem l'autoorganització i l'assemblearisme.
Si som capaços de construir un relat propi de la història del segle XX, i formular una crítica radical pròpia, estarem en disposició de reorganitzar-nos i assolir nous espais d'hegemonia, per tal que el moviment comunista pugui tornar a posar els peus al present i la mirada al futur, avançant dialècticament cap a l'extinció del capitalisme i l'edificació del comunisme mundial.