Jorge Burgos, un monjo fanàtic que custodia la biblioteca de l’abadia benedictina, comet un seguit de crims per tal d’impedir que segon llibre de la Poètica d’Aristòtil es difongui. Perquè el seu contingut és una arma poderosa que ens acosta a la llibertat, i que faria trontollar l’ordre establert i les relacions de dominació.
Es tracta de l’argument d’El Nom de la Rosa, d’Umberto Eco. I el contingut perillós de la Poètica (de la qual es desconeix que hagi sobreviscut algun exemplar) parla sobre l’humor, sobre el riure. I diu el fanàtic:
“El riure allibera el vilatà de la por al diable, perquè en la festa dels ximples també el diable sembla pobre i ximple, i, per tant, controlable. Quan riu ... el vilatà se sent amo perquè ha invertit les relacions de dominació ... riure seria el nou art capaç d'eliminar la por ... I aquest llibre, que presenta com miraculosa medicina a la comèdia, a la sàtira i al mim, afirmant que poden produir la purificació de les passions a través de la representació del defecte, del vici, de la debilitat, induiria als falsos savis a tractar de redimir (diabòlica inversió) el més alt a través de l'acceptació del baix. "
El cert és que Aristòtil reconeixia un principi estètic en el riure, però ja en els seus temps assenyalava la diferència entre la comèdia injuriosa i l'adequada, i establia una diferència entre la tragèdia i la comèdia, que segons ell era baixa, inferior. Per això també criticà el comediògraf Aristòfanes per considerar que algunes de les seves obres eren ofensives i grolleres. Així, la Poètica assenyalava que les màscares a la comèdia representaven els homes molt pitjor que a la vida real, a diferència de les tragèdies que els dignificaven.
El control i l’anorreament de l’humor han estat una constant al llarg de la història. S’han perseguit joglars, comediants, pallassos i bufons. I humoristes, artistes, dibuixants i escriptors des del dit acusador del poder i la religió. I els han pres la vida, la llibertat o els seus béns en incomptables ocasions. I han implantat temors, veritats absolutes, la desconfiança, la inseguretat, i allò tan contrari a l’humor: la tristesa, el desencís i les cadenes.
L’Humor té un sentit universal, que es refereix a totes les èpoques i totes les cultures. L’humor, el riure i el somriure agermanen, vinculen persones més enllà dels oceans i les carenes. Es tracta d’una forma de plaer que té la força i l’enginy d’alliberar-nos de les realitats dures i ingrates de l’existència, encara que duri poca estona (la riallada, el somrís, el somriure benèvol).
Aquesta reflexió té origen en conèixer la notícia de l'atac contra la redacció del setmanari satíric Charlie Hebdo. I és una mostra de solidaritat amb els humoristes, ninotaires, bufons o còmics amenaçats o perseguits.
La llista és llarga. Tal i com recorda la vinyeta de Llibertat.cat l’”Integrisme, intolerància, capitalisme, espanyolisme, racisme, misogínia, essencialisme...” malden per tallar les ales a l’humor. I fóra bo no oblidar l’assalt al Cu-cut (1905), les multes incomptables a La Tralla (1903-1909), el toc d’atenció a Mikimoto i Quim Monzó (1994), la llei antiterrorista i “injúries al rei” contra el còmic de David el Gat ((1986), i especialment l’atemptat contra El Papus (1977), que els mitjans no han recordat després d’un atac tan greu com el d’avui a París.
Per sort, les catalanes i catalans comptem amb la diabòlica subversió de Toni Albà, de Xavi Castillo, d’en Josep Maria Cantimplora o de tot l’equip del “Polònia.” I molts més.