Un article de Rudolf Ortega ("Gràcies a les dones") a la secció "Cultura" del diari El País ha plantejat una nova lectura sobre la història en la defensa de la llengua, la que recorda que injustament "les dones sempre han estat excloses de les hipòtesis sobre el manteniment de la llengua en èpoques tan dures"

Ortega ofereix un conjunt de dades en aquest article per defensar la seva tesi, i arrenca amb una anècdota explicada per Ignasi Iglesias en l’acte central de la primera edició de la Diada de la Llengua Catalana de 1916, ue parlava "d’un pare que, havent abandonat el català com a llengua habitual, lamentava la mort del fill amb un “¡Pobre hijo mío!”, mentre que era l’àvia −és a dir la mare del pare− qui proferia un català “Pobre fill meu!”. Diu la crònica publicada per La Veu de Catalunya el 2 de gener d’aquell any que el comentari va aixecar l’aplaudiment dels assistents."

També cita Valentí Almirall per recordar que el paper en la defensa de la llengua i la recuperació cultura també va ser obra de les dones: de les mares, de les àvies, de les mullers... Indicant que mitjan segle XIX, després de tres decadència cultural i literària, i repressió i diglòssia, el català va viure un procés de represa que es va anomenar la Renaixença, de la qual Almirall, un protagonista cabdal en aquesta Renaixença, va dir el 1886: “La nostra llengua mai s’ha mort, puix encara que l’hagin oblidada los savis i la gent de lletres, l’ha conservada el poble viva en son tracte, parlant-la sempre”.

Ortega, que es pregunta "No sé si mai s’ha provat de fer una sociolingüística de gènere", aporta per una altra banda una dada clarificadora: l'alt nivell d'analfabetisme i de desconeixement de l'espanyol, concretament entre la població feminina catalana, va afavorir la impossibilitat de transmetre als fills una llengua que no fos la catalana, especialment la llengua oral.

L'article conclou que la llengua catalana no es va deixar de parlar perquè es van mantenir intactes les condicions per a la transmissió generacional, "un factor més determinant per a la supervivència de la llengua que el cèlebre poema d’Aribau o la restauració dels Jocs Florals. “Pobre fill meu”, que deia l’àvia. El relat de la recuperació de la llengua, burgès i masculí, està en deute amb un procés que, probablement, va tenir molt de popular i femení."