El primer que faig abans de posar-me a escriure és buscar la definició de terrorisme al Diccionari de la llengua catalana editat per l’Institut d’Estudis Catalans, i diu així: “Moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”. Perfecte. I ara en un acte de simple rigorositat amb les paraules, contrasto aquesta definició amb les informacions que ens han assaltat apocalípticament aquest matí després de vàries detencions “antiterroristes” sota el nom “d’Operación Pandora” – que no falti un títol en clau que soni ben contundent, gràcies. – dut a terme a diferents punts de Catalunya i Madrid orquestrada des de l’ Audiència Nacional. Sembla que a casa nostra centenars de policies encaputxats han entrat de matinada a la Kasa de la Muntanya, l’Ateneu llibertari de Sant Andreu, l’Ateneu del Poble Sec i diversos domicilis particulars sota el pretext d’acabar amb el “terrorisme anarquista”.

Ep! Aquí em salten les alarmes. Hòstia nens, quina por i quina xacra. Ara resulta que les autoritats han descobert que hi ha un seguit de personatges que es dediquen a escampar el TERROR entre la població amb finalitats anarquistes i subversives. Dit així, immediatament tanco la porta de casa amb baldó i mil cadenes. No. És més. Acabo de bloquejar l’entrada de casa amb el sofà, el moble de la tele i la bicicleta per fer una barricada impenetrable. Un búnquer inexpugnable. Quina inconsciència la meva viure en aquesta ignorància permanent. Necessito queviures per subsistir el temps que faci falta fins que la situació al carrer torni a la normalitat. Perquè tornem al principi de l’escrit: terrorisme ve de TERROR. I ja m’estic imaginant com deuen estar els carrers dels nostres barris, pobles i ciutats. En flames. Buits i desolats entre el negre fum provocat per malvats anarquistes incendiaris. No cal ni un toc de queda per veure els carrers fantasmagòrics, perquè la ciutadania viu aterrida tancada a casa i en refugis clandestins escoltant la radio per saber dels últims esdeveniments sota la llum d’una espelma.

Truco immediatament a la meva família i amistats per saber si estan bé. Les línies telefòniques deuen estar col·lapsades i ningú em contesta a l’altre cantó de l’auricular. Torno a intentar-ho. Cap resposta. La por m’envaeix i els pitjors presagis s’apoderen de mi. Estic nerviós i en un acte de valentia negligent decideixo sortir al carrer a cercar els meus estimats. Aparto totes les andròmines que em protegeixen dels terroristes. Baixo les escales com puc. Amb les cames tremoloses faig un pas endavant per sortir al carrer. I quina és la meva sorpresa quan al mirar banda i banda del portal no veig cap carrer en flames. Ni barricades amb cadàvers apilats. No sento trets ni explosions.

Foc i fum no en veig enlloc. Però TERROR en respiro i molt. Camino amb la normalitat quotidiana entre la gent i observo el meu entorn. Passo davant l’oficina del SOC i veig en la mirada de la gent que impassible espera el seu torn TERROR a no trobar feina. TERROR a que se li acabi la prestació d’atur i TERROR en tots aquells que no en tenen. Em creuo amb una concentració de la PAH i observo TERROR al seus ulls veient com s’aproxima una delegació judicial per executar el desnonament envoltada de dotzenes d’agents de la BRIMO. Autèntic TERROR. Segueixo caminant i m’aturo al costat d’una parella que mira el seu futur amb TERROR quan observa la nòmina que porten entre les mans i saben que no arribaran a final de mes. Encara que facin dotzenes d’hores a la feina. Diu que senten TERROR al parlar amb el seu superior. L’últim cop que ho van intentar la resposta va ser: hi ha dotzenes de persones que esperen el teu lloc de treball. Ara recordo que algú fa temps em va parlar del TERRORisme empresarial. Segueixo caminant i obrint la porta de La Caixa hi ha un autònom que sap de l’obligació a ingressar la quota mensual l’últim dia de mes laborable o el castiguen amb un 20% de recarreg directament. Sense possibilitat de rèplica. Treballi o no. Facturi o no. Passi dificultats o no. I amb aquest TERROR mensual intenta guanyar-se la vida com pot. Si no hi ha feina se la inventa per seguir amb el seu projecte. Just al costat hi ha el CAP del barri on metges i metgesses, infermeres i camillers es concentren a les portes davant la TERRORífica visió de la privatització encoberta del sistema sanitari.

M’aturo en un bar a fer un cafè i fullejo el diari d’avui. Llegeixo com centenars de dones viuen el seu dia a dia amb TERROR del botxí que tenen a casa o que els persegueix pel carrer. TERROR a una societat patriarcal que ha ensenyat i ensenya com a norma bàsica que les dones són objecte de supeditació a l’home. Tanco el diari i pago. Just a la sortida del bar hi ha un nouvingut sense papers que viu amb el TERROR de ser identificat i traslladat a un CIE per ser expulsat d’una coça. M’acosto al bloc on viu la meva família i em creuo amb la veïna del primer pis. Una senyora jubilada que viu amb TERROR cada dia per omplir la nevera amb la seva paupèrrima pensió i alimentar el seu fill que ha hagut de tornar a casa després de perdre la feina. TERROR a decidir si primer ha de posar un plat calent a taula o pagar els subministres bàsics de la casa abans no es quedi a les fosques.

Un cop arribo al portal del bloc de pisos, torno a mirar el telèfon per si algú m’ha tornat la trucada. Evidentment que no. No tinc cobertura i sento un helicòpter sobre el meu cap. Potser i només potser amb aquest article i amb la llei Mordassa a la mà, m’han inhibit la cobertura del mòbil i aquestes llumetes blaves que veig de cua d’ull no són de la il·luminació nadalenca.
I és que algú amb corbata o uniforme sense cap credibilitat em parlarà ara de sabotatges a no sé quin caixer o de contenidors en flames no sé quin altre dia. Sincerament, a mi això no em provoca cap TERROR. Aquest sistema i ells sí.

Ai, el dia que obrim la caixa.

Quim R. Vendrell. Enfrontat a perpetuar l’existència de “Los Nadie” escrit per Galeano i condemnats pel capitalisme. No sóc ningú. Tu tampoc. Juntes ho som tot. Precariàment autònom i soci del Casal Popular de Vilafranca.